Nikolai Gògol

De Viquipèdia

Nikolai Vassilièvitx Gògol (Sorocincy, 1 d'abril [C.J. 20 de març] de 1809 - Moscou, 4 de març [C.J. 21 de febrer] de 1852) va ser un escriptor, dramaturg i poeta ucraïnès en llengua russa.

De ben jove es traslladà a Sant Petersburg, on intentà de fer d'actor, de pintor i d'historiador, sense cap èxit. Derivà cap a la literatura tot conreant diversos registres i evolucionant des d'un incipient romanticisme fins a l'anomenat "realisme crític". La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, per bé que intenti aplicar-hi el lenitiu del sarcasme.

Els seves treballs més importants són el poema èpic Taràs Bulba (1835), la comèdia L'inspector general (1836) i sobretot la novel·la Les ànimes mortes (1842), un gran fresc sobre la Rússia encara feudal que truca a les portes del capitalisme. Escrigué una segona part d'aquesta novel·la, però l'acabà destruïnt pocs dies abans de morir.

[edita] Biografia

Després de mediocres estudis, aquest fràgil jovencell de rostre eixut va deixar Ucraïna i va trobar un modest treball en una oficina d'un ministeri a Sant Petersburg.

L'any 1829, va fer la seua primera incursió en la literatura, publicant sota pseudònim i a compte d'autor el mediocre poema romàntic Hanz Küchelgarten. Atacat per la crítica, va haver de retirar els exemplars de les llibreries per cremar-los. Després d'aquest fracàs va «fugir» per primera volta de Rússia i va passar dos mesos al nord d'Alemanya, sota diverses i successives falses excuses. L'any següent va aparèixer la seua primera novel·la, la Nit de sant Joan. El 1831 va abandonar l'administració i va esdevenir professor d'història a l'Institut patriòtic per a filles d'oficials nobles. Es va introduir als medis literaris i va ser presentat a Aleksandr Puixkin, qui el va encoratjar a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i la nostàlgia que en resultava li van inspirar les Tardes en una granja (1831-1832). Aquest recull de contes grotescs, irònics i fantàstics inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos li va guanyar la celebritat.

L'any 1833 va travessar una de les seues crisis morals i místiques que serien tan comunes en ell. Va descobrir-se una vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la universitat de Sant Petersburg al juliol de 1834, les seues primeres classes (a les que va assistir Ivan Turgenev) van provocar l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seua popularitat com a professor es van apagar ràpidament.

Després d'aquest període, va publicar nombrosos contes, amb els reculls Arabescos (que conté entre d'altres La perspectiva Nevski, El retrat i El diari d'un boig) i Mirgorod. El 1836, l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li va ser suggerit per Puixkin) va ser aplaudida pels liberals i atacada pels reaccionaris i va conèixer un èxit d'escàndol a Sant Petersburg. No obstant, una frase atribuïda al tsar Nicolau I va calmar els ànims: « Tothom n'ha rebut segons el seu rang, jo el primer ». Gògol es va sentir incomprès, i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven: tots simplificaven i manipulaven el seu pregon pensament, creien que es tractava d'una sàtira política, que l'autor se situava en contra de les institucions, mentre que ell només havia volgut denunciar els vicis i els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, va fugir i va iniciar les seues pelegrinacions arreu d'Europa.

Sobre una altra idea del seu amic Puixkin havia començat a escriure l'any 1836, tot just abans d'iniciar L'inspector general, la seua gran novel·la Les ànimes mortes, la qual en la seua fe cada colp més exaltada en la seua « missió », contemplava com una obra « immensament gran », un « Leviatà », « quelcom que no corresponga a l'obra d'un home ordinari ». L'any 1841 va intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida pel comitè de censura. No va ser fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments que va poder aparèixer l'any 1842. A banda de la divertida estafa^[1] projectada pel protagonista Txitxíkov, aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el pregon amor de Gògol per aquest país. La novel·la va provocar de nou l'èxit i l'escàndol.

L'any 1843, la seua passada experiència de mediocre funcionari de ministeri li va inspirar la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la qual, Akaki Akakièvitx ha esdevingut l'arquetip del petit modest funcionari rus.

Les tribulacions i els viatges tornen començar: Itàlia, França, Alemanya, etc. L'any 1848 va fer un pelegrinatge a Jerusalem. A mesura que la seua salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia del seu estat de salut — perquè sempre es va creure més malalt del que realment era — i que el seu sentiment religiós s'exaltava, va esdevenir més i més místic i conservador.

De retorn a Moscou va posar-se a treballar en una segona part de Les ànimes mortes, a la qual, a la manera de Dant, esperava descriure la redempció de Rússia, sortint de l'infern que ell havia descrit a la primera part de l'obra (n'havia cremat una primera versió l'any 1845). Però el seu estat físic i psíquic empitjorava sense treva. A l'inici de l'any 1852 va cremar a l'estufa de la seua cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes. Hom no coneix d'aquesta segona part més que quatre capítols trobats entre els papers de l'escriptor, corresponents a la primera versió.

Va morir el 21 de febrer de 1852, debilitat pels dejunis que s'havia autoimposat per defensar-se del diable, entre les mans de metges ineptes que el van tractar amb sangoneres i el van sotmetre a altres teràpies d'una violència inaudita: banys freds, sagnies, micapans. Està enterrat al cementeri de Novodevitxi a Moscou, prop de Bulgàkov a qui inspiraria en la redacció de la seua gran obra: El mestre i Margarida.

Si Puixkin està considerat el més gran poeta rus, Gògol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gògol».

[edita] Obres publicades en català

• 1984 Les ànimes mortes
• 1986 El capot i altres relats peterburgesos
• 1987 Taràs Bulba
• 1987 Diari d'un boig
• 1991 La fira de Sorotxinzi
• 1992 El nas
• 1997 Contes de Petersburg
• 1998 Tres relats de Sant Petesburg

[edita] Referències