Matacà
De Viquipèdia
 |
TINGUEU PACIÈNCIA
Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2007-08, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla. |
Un (o més d'un) viquipedista treballa en l'edició de la present entrada, per la qual cosa és possible que trobeu defectes de contingut o de forma: a fi de coordinar la redacció, contacteu amb els col·laboradors més recents amb un missatge a la pàgina de discussió de l'article en qüestió abans de realitzar modificacions o substitucions importants.
El seu ús és temporal mentre l'usuari estigui editant l'article. No us oblideu de treure l'avís un cop estigui acabat, o bé es podrà treure després d'uns dies d'inactivitat.
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Strychnos nux-vomica L. |
||||||||||||||
El matacà (Strychnos nux-vomica del grec strychnos, amarg, aspre; i del llatí nux vomica, nou verinosa) és un arbre de la família de les Loganiàcies present a l'Àsia tropical, especialment a l' Índia i Myanmar.
Taula de continguts |
[edita] Ecologia
L'Strychnos nux-vomica no està present al principat, habita en zones orientals com l'Arxipèlag Malay (especialment la Índia).
[edita] Descripció morfològica
El matacà és un arbre de mida mitjana, que pot arribar a mesurar uns 15 metres. Presenta un tronc esquerdat, curt i gruixut, amb moltes branques en disposició irregular i amb una escorça de color gris cendra. La fusta que produeix és blanca i molt dura amb vetes molt estretes. A més, té un sabor extremadament amarg. Els seus brots són de color verd intens i brillant. La seva ramificació és simpòdica. Quant a les fulles, són simples i presenten forma ovada, amb l’àpex mucronat, la base atenuada i el marge crenat. Es situen de dues en dues en posició oposada, s'insereixen al braquiblast mitjançant un pecíol curt i són llustroses i llises per les dues cares. Mesuren 10 cm de llarg i 7,5 d’ample. Conté de 3 a 5 nerviacions pennades que no presenten pil·lositat. Referint-nos a les flors, són petites, pentàmeres, actinomorfes, tubulars i gamopètales de color blanc verdós, formant grups de 3 a 5 en inflorescències en forma de corimbe. Floreixen en èpoques fredes i desprenen una olor semblant a la del gessamí però molt desagradable. Pel que fa al fruit, és una baia de la mida d’una poma gran amb pell llisa però dura que, quan madura, es torna de color ataronjat. La seva polpa és de color blanquinós i de textura viscosa. Conté 5 llavors, en forma de disc, recobertes de pilositats que els hi donen una brillantor molt característica, molt dures, de gust molt amarg i blanques per l’interior. Presenta un periant diferenciat en calze i corol·la. En relació a l'androceu, presenta estams soldats, pràcticament sense filaments insertats a la base de la corol·la i amb les anteres allargades. I referent al gineceu, està format per dos carpels soldats, l'ovari és súper (la planta és hipògina)amb forma arrodonida i presenta molts primordis seminals. L'estil és tan llarg com el tub format per la corol·la i els estigmes capitats.
[edita] Farmacologia
|
La part utilitzada del matacà són les llavors, que un cop madures, es netegen, s’assequen i es trituren. La fusta també s'utilitza per a guarir febres intermitents i mossegades de serps verinoses. Es pot presentar en pols (0,06-0,30 g), tintura (1-5 gotes), pastilles i càpsules.
[edita] Composició química
- Alcaloides: Estricnina (50%), brucina (50%), alfa i beta igasurina , colubrina, vomicina, novacina, alcaloides secundaris
- Tanins: àcids igasúric (clorogènic) i cafeotànic.
- Glucòsids: Loganina (5%) i loganetina
- Substàncies grasses (4%)
- Sucres
- Aigua
- Sals minerals (3%)
L’estricnina s’absorbeix ràpidament a partir del tracte gastrointestinal als llocs d’injecció. És metabolitzada en el sistema microsomal hepàtic, apareixent posteriorment en un 20% en orina. La seva velocitat d’eliminació sol ser tan alta que a vegades dosis letals no han presentat signes de toxicitat.
[edita] Usos medicinals
Les propietats medicinals de la nux-vomica venen donades bàsicament per l’Estricnina. S’utilitza especialment en l’aparell digestiu, com ara en casos de dispèpsia atònica, inapetència (el seu gust amarg incrementa la gana), restrenyiment (ja que estimula els moviments peristàltics). No obstant, també té efectes sobre el sistema nerviós, com ara combatre alguns tipus de paràlisi i hemiplexia. S’utilitza com a tònic del sistema circulatori en casos de fallades cardíaques. També s’utilitza com a antídot en casos d’intoxicació per cloral (tricloroetanal) i cloroform. A més, l'estricnina també és utilitzada en cirurgia per la seva capacitat d'immobilització de la musculatura. Tradicionalment, s'ha arribat a utilitzar per tractar cucs intestinals, la ràbia, la histèria, el reumatisme, la gota i com a antídot contra la pesta.
[edita] Toxicitat
Molt tòxica. L'estricnina és verinosa per a l’ésser humà. En dosis de 5 mil•ligrams o més (aproximadament la quantitat present en una sola llavor) pot causar ansietat, inquietud, convulsions doloroses, problemes respiratoris, i fins i tot pot causar la mort per sufocació o esgotament. A més, l’estricnina és eliminada de l’organisme molt lentament per la qual cosa, encara que s'administri a dosis molt baixes, té efecte acumulatiu, podent causar danys al fetge. La brucina és molt semblant a l'estricnina, però és lleugerament menys verinosa. No obstant produeix paràlisi dels nervis motors perifèrics. En cas d’intoxicació d’estricnina, cal prendre un vomitiu fort, fer un rentat d’estómac immediatament i cal administrar permanganat de potassi per tal d’inactivar l’alcaloide. Les convulsions es poden controlar mitjançant l’administració de cloroform o grans dosis de cloral.
[edita] Observacions
El matacà s’utilitza com a ingredient actiu en productes controladors de plagues, en la fabricació d’alguns hams, en alguns verins de rates i certs lubricants. Avui en dia, és estrany que s’utilitzi a nivell medicinal a part de a l'homeopatia. En aquest últim cas, s'utilitza per a malalties del viatger i nàusees amb cefalea, problemes digestius, menstruació dolorosa, resaca, mareigs matutins, insomni degut a sobrecàrrega mental, astènia, còlic per excés d'ingesta i dolors del part. Cal mencionar que les dilucions homeopàtiques estan fetes de tal manera que pràcticament no contenen res de les llavors originals. Una dada interessant és el seu poder com a afrodisíac. En la dècada dels 60 fou molt popular als Estats Units un producte denominat Afrodex que contenia estricnina. La utilització de sulfat d’estricnina en dosis de 1,5 mg, combinat amb 12 mg de yohimba i 5 mg de metiltestosterona fou avaluada durant un estudi en 100 pacients amb disfunció erèctil. Acabat l’estudi, el 40% dels pacients van evidenciar una franca millora, i un 15% van reflexar algun grau d’intolerància, manifestada per dispepsia, excitabilitat i mareigs. Tradicionalment, les tribus indígenes utilitzaven una barreja d'herbes que contenia nux-vomica per a fabricar dards paralitzants, que els permetia caçar els animals sense matar-los. També van ser emprades les llavors del fruit com a moneda de canvi entre les tribus.
