Marduix
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
| Origanum majorana L. |
||||||||||||||||||
El marduix o Amàrac, majorana, marduix, moraduix, almorabú, almoradux (Origanum Mejorana) és un arbust de la família de les lamiàcies originària de l'Orient Mitjà (Xipre i Turquia). Actualment el podem trobar arreu del món, incloent tota Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Descripció morfològica
És un arbust perenne de base llenyosa molt aromàtic que pot arribar als 50cm d’alçada. La rel és axonomorfa i adventícia, ja que té un eix principal més desenvolupat que els laterals. Les tiges són llenyoses i fortes, així com alçades i de secció quadrada; acostumen a estar bastant ramificades i recobertes d’una gran quantitat de vellositats, cosa que els hi aporta un color blanquinós. Les fulles són oposades amb un pecíol curt, de forma oval-lanceolada, no dentades i amb pèls de color gris. Com en el cas de les tiges, també estan recobertes de pilositat i també els hi confereix un cert to blanc; no mesuren més de 2 cm de llargària. Hi ha una gran quantitat de pilositat, format per pèls curts molt densos i blancs. El fruit és un tetraqueni molt petit, ovat, de forma lleugerament irregular i de color marronós.
[edita] Ecologia
Es cultiva en molts països, tant en grans extensions (per aprofitaments industrials) com en jardins (per consum propi). Els principals països on es cultiva el marduix són Alemanya, França, Hongria, Estats Units, Egipte, Grècia, Mèxic i Turquia. Encara que el marduix sigui una planta perenne, quan es posa en cultiu es fa com a planta anual, sobretot en zones on els hiverns són rigorosos. Segons la geografia, es desenvolupa en zones amb un interval de temperatures entre 6- 29ºC, amb una precipitació anual de 500 a 2700 mm i un pH del sòl de 4.9 fins a 8.7. Creix bé en terrenys rics en nutrients i fèrtils i en condicions de ple sol. És una planta molt sensible al fred, de manera que només sobreviu com a perenne en zones de clima molt suau. Plantada en horts, jardins i a prop dels sembrats, apareixen també subespontàniament.
[edita] Farmacologia
|
[edita] Composició química
La tija i les fulles contenen, a més de matèries tànniques i principis amargs, pentosans i diverses substàncies minerals. Però si el que volem es concretar la composició de la majorana hem de mirar element per element. L’oli essencial, o essència de majorana es troba en la planta entre un 0.3 i un 0.7%. Però a més a més de contenir oli essencial, conté monoterpens com poden ser sabinè (40-50%) el qual genera alfa i beta terpinè (2-12%), terpinen-4-ol (15-40%), limonè, geraniol, terpineol. Un altre contingut són flavonoides: orientina, vitexina, heteròsids de diosmentia, apigenina, luteolina i timonina. D’àcids fenòlics trobem aquells derivats de l’àcid cinàmic com són l’àcid rosmarínic(2%) i el clorogènic. Els fenols són un altre dels continguts del moraduix, aquests són fenols senzills concretament: heteròsids hidroquinònics com l’arbutina (0.15-0.45%). Per últim, cal destacar las presència de triterpens medicinals representats per l’àcid ursólic (0.5%) i l’oleanòlic (0.2%).
[edita] Accions farmacològiques
Els principis actius de la majorana resideixen en la seva essència. Aquesta essència posseeix les següents propietats:
- Antiespasmòdica i digestiva: molt útil contra les flatulències (propietat que correspon a un efecte carminatiu), contra els espasme nerviosos de l’estómac i les digestions pesades. El que fa la majorana és augmentar la producció de líquids gastrointestinals, afavorint així la digestió; i relaxar la musculatura llisa, atenuant així les contraccions musculars de l’estómac
- [[Sedant*]: Es recomana per combatre la excitació psíquica, el nerviosisme el insomni. Per això, és considerat un bon remei per a l’ansietat.
- Hipotensora: disminueix el to del sistema nerviós simpàtic, responsable de la contracció d’artèries, i a més a més, és diürètica.
- Expectorant: ajuda a arrencar i escopir (flegmes, mucositats, dipositades en les vies respiratòries).
- Antireumàtica: aquest és en l’únic cas que s’ha d’aplicar exteriorment, la essència calma tots els dolors reumàtics i les contractures musculars.
- Antibacterià d’ús urològic: La hidroquinona, una vegada absorbida, es conjuga com derivats glucorònids i esters de sulfat. Si l’orina és alcalina, els conjugats, especialment els sulfats, se saponifiquen parcialment, i la hidroquinona lliure produeix el seu efecte antisèptic al ser eliminada però via urinària. L’efecte antisèptic sembla ser degut a una disminució de la hidrofobicitat de la paret bacteriana.
- Menstruació: afavoreix la menstruació.
- Tonificant: L’essència pot ser utilitzada en banys, cosa que aporta una tonicitat al cos.
- Altres: antisèptica, urinària, emmenagoga.
[edita] Usos medicinals
- La mejorana s’utilitza per a [[dispèpsies] hiposecretores, meteorisme, espasmes gastrointestinals, gastritis, úlceres gastroduodenales, ansietat, hipertensió, insomni, mals de cap, asma, bronquitis.
- En ús tòpic: inflamacions osteoarticulars, mialgies, coriza, sinusitis, herpes i ferides.
[edita] Toxicitat
L’ús continuat del marduix (més de dues setmanes) pot provocar cefalees i somnolència. L’oli essencial, en dosis tes, pot ser estupefacient, provocant cefalees i espasmes musculars. Pot produir irritació de les mucoses i reaccions al•lèrgiques (broncospasmes). S’ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l’extracte fluid i de la tintura. S’ha d’evitar l’essència per via oral durant l’embaràs, la lactància i en nens menors de 6 anys, en general, en dosis elevades, doncs prendre-la en períodes prolongats pots ser bastant greu. Es recomana prendre-la no més d’una setmana seguida, a causa de la seva toxicitat moderada.
[edita] Altres usos
Les fulles seques de marduix s’utilitzen en les indústries farmacèutiques, perfumeres, alimentàries i licoreres. Es poden utilitzar per condimentar o bé com a tisanes. La majorana es cultiva com espècie i condiment culinari. És un ingredient molt apreciat a la cuina francesa, integrada en el bouquet garni per aromatitzat els estofats.
[edita] Observacions
[edita] Cultiu
L’establiment del cultiu es pot fer sembrant les llavors directament en el camp. No obstant, degut a la mida de les llavors, es recomana establir el cultiu a partir de planter fet en viver. La bona preparació del terreny abans d’establir el cultiu és un factor clau a l’hora de garantir una bona producció, sobretot si es sembren les llavors directament en camp. A la tardor convé llaurar i, si cal, fertilitzar amb fems ben composat. A la primavera (març o abril) es fa la sembra o la plantació. Just abans de plantar cal fer una o dues passades de cultivador. La sembra es fa de forma superficial (a 0.5 - 1 cm de profunditat), amb una sembradora de cereals adaptada i a una dosi de 2-3 kg de llavor/ha. Si el cultiu s’estableix a partir de planter, la tardor anterior a la plantació cal sembrar les llavors en safates, mantenint-les en un hivernacle fins el moment de la plantació.
El marc de plantació, tant si es fa sembra com si es fa plantació, és de 0.5 m entre files per 0.4 m dins la fila. Això suposa una densitat de plantació de 50.000 plantes/ha.
- Reg :Per obtenir uns bons rendiments, és important poder regar el cultiu. No hi ha dosis sobre els consums d’aigua que té el marduix. Cal regar en els moments crítics pel
desenvolupament del cultiu, que són: formació de brots laterals, formació de botons de flor i just després del primer dall. Òbviament, també caldrà regar sempre que la humitat del sòl sigui excessivament baixa.
- Fertilització: Els requeriments nutritius del marduix varien al llarg del cicle de cultiu. Durant el primer creixement vegetatiu (des de la sembra o plantació fins a la formació de brots), el marduix consumeix una gran quantitat de potassi i molt poc nitrogen. Des de la formació dels brots laterals fins a la formació dels botons florals, s’incrementa el consum de nitrogen, fòsfor i potassi. A la fase final, des de la formació dels botons florals fins a la maduració de les llavors, el consum de potassi disminueix. En base a això, el pla de fertilització que es fa durant el període de cultiu és el següent: a la tardor, durant la preparació del sòl es fa un adobat de fons amb fems ben composat. A la primavera, abans de sembrar o plantar, se sol aplicar un adob N-P. Després del primer dall es torna a aplicar un adob nitrogenat, repartint-lo en tres vegades juntament amb el reg. A la pràctica, s’aplicarà o no aquest pla d’adobat en funció del resultat que ens doni l’anàlisi de sòls i tenint en compte que les extraccions de nutrients en marduix, a la densitat de plantació usual, són: nitrogen 52 kg N/ha, fòsfor 14 kg P/ha i potassi 43 kg K/ha.
- Control de males herbes: Durant el cicle de cultiu, el problema més important en marduix és el control de les males herbes, sobretot en els primers mesos. Això és especialment greu si es sembra directament al camp, ja que durant un període de 20-22 dies (des de la sembra fins que apareixen les plàntules) les males herbes poden envair fàcilment la parcel•la.
Pel control de les males herbes es poden fer servir herbicides de pre i post-emergència, com ara la napropamida o el tebutame, que sembla ser que no deixen residus en les fulles. No obstant, el control químic sovint no és suficient, de manera que és necessari fer entre 3 i 5 passades de cultivador i una passada final a mà per controlar les males herbes.
[edita] Collita
La collita es fa a l’inici de la floració, que és quan el nivell d’oli essencial és màxim. Es poden fer dues o tres collites cada any, en funció de les condicions meteorològiques i la zona de cultiu. Normalment, en la primera collita el marduix està florit mentre que en els següents dalls només es cullen tiges i fulles. La collita es pot fer a mà (per petites produccions) o a màquina. Es cull tota la part aèria, deixant uns 5 cm de planta sense collir, per permetre la formació de nous brots.
[edita] Història
Per la seva similitud amb l’origanum vulgare se la ca anomenar a la majorana, històricament, orenga indígena. Els antics egipcis ja la utilitzaven com a condiment i com a remei casolà. En el Dioscòrides apareix un text que fa referència a la majorana amb el nom de Sampsuco. Concretament es troba en el llibre I, capítol 44. I parla de la seva propietat antireumàtica i d’alleujar els dolors corporals; i ja en aquest llibre comença ha indicar que el seu ha de ser moderat o almenys atenuat (com per exemple amb mel) per a no patir cap conseqüència negativa.
[edita] Enllaços externs
Base de dades [1]
Base de dades [2]
Base de dades [3]
Base de dades [4]
[edita] Bibliografia
- Strasburger, F. et al. Tratado de botánica. 35a ed. Barcelona: Omega; 2004.
- Maugini, E.; Maleci Bini, L.; Mariotti Lippi, M. Manuale di Botanica Farmaceutica. 8a ed. Padova: Piccin; 2006.
- Trease and Evans. Pharmacognosy. W.B. Saunders, Edinburgh. Fifteenth Edition. 2002]
