Literatura sarda
De Viquipèdia
Literatura sarda és la literatura feta en sard, una llengua romànica que es parla a l'illa de Sardenya, i en altres llengües llatines.
Taula de continguts |
[edita] Origens
Els primers documents en llengua sarda daten del 1200, i es tracta dels codaghe i les carti di logu, de caire municipal. Però el més important en producció literària és la poesia popular. Entre el poble sard la figura del poeta era força important; era un professional que se’l cridava i pagava, fins i tot feia Dispùtas amb altres poetes component lírics monostrofes, de base mètrica tetràstica i gènere amorós: mutu, mutettu i bathorina, amb molts dístics (s'istérria era el primer dístic, un joc de paraules irracional, i sa torrada el segon dístic, un concepte poètic sentimental). D’altres composicions populars eren les anninnias (bresssoles), attìtidus (cants funeraris), famosos els dedicats als bandits com Darosas, Torracorte, Onardo o Corbeddu; els gòggius, d’origen català i de carie coral i religiós (famosos a Orgosolo i Sant’Antonio de Lodi), i els laudatoris Agrestes. D’altres eren el su sonettu, d’origen castellà, i els cants amb cuncordu (cor). Tots ells utilitzaven com a base el dialecte logudorès.
[edita] Inicis
La literatura culta, però, s’ha fet en els més diversos idiomes. Destacaren durant el segle XVI i XVII, per una banda, Antoni Canu, qui el 1557 composaria una de les primeres líriques importants en sard, Sa vita et sa morte et passione de Sanctu Gavinu, Brothu et Januariu. Més tard, ell mateix composaria unes Rimes Spirituali (1597), però la via oberta per a compondre en sard només fou continuada per Gerolamo Araolla (mort el 1645), castellà de Porto Torres i autor de Discurso de sa miseria humana (1582), i per Salvatore Vidal (1581-1641), autor de poemes en sard castellanitzat el 1638 i d’uns Annales Sardiniae (1639), obra polèmica on afirma que Sardenya pertanyia al duc de Toscana i no pas al casal de Barcelona.
Les principals obres del període, però, les composaren en castellà i llatí, llevat d’alguna en català. D’aquesta època daten el pare de la historiografia sarda, Giovanni Francesco Fara (1542-1591), amb el llibre d’història De rebus Sardois (1580) i l’obra inacabada De Coreographia Sardiniae, publicada el 1835; l’humanista, advocat fiscal i teòleg Segimon Arquer (1523-1571), autor en llatí d’una Sardiniae brevis historiae et descriptio (1550) on es fa ressó del bilingüísme català sard i ataca a la Inquisició, raó per la qual fou cremat a la foguera; Nicolau Canyelles i Delseny (1515-1585), bisbe de Bosa el 1578-1585, va crear a Càller el 1566 la primera impremta sarda amb Vicenzo Samberino, però gairebé totes les obres impreses ho estaven en castellà o llatí, llevat els Capítols de la Cort de l’estament militar de Sardenya (1572) que ho estaven en català.
Per altra banda, l’escriptor sard més important de l’època fou Antoni Lofrasso, originari de l'Alguer, qui va escriure en castellà Los mil y doscientos consejos y avisos discretos (1571), consells sobre les diverses professions, i Diez libros e la fortuna de amor (1573), novel·la pastoral i descriptiva. La primera obra sarda escrita en italià fou les Rime diverse (1595) del callerès Pietro de Litala. I encara en el segle XVII Josep de Litala i de Castellví (1627-1701) va compondre en castellà una Loa (1666) i la Cima del Monte Parnaso Español con las tres musas castellanas Calíope, Urania y Euterpe (1672).
En el segle XVIII destacaria el poetea Giovanni Delogu Ibba (1664-1738), qui composà l’Index libri vitae cui titulus est Iuesus Nazarenus Rex Iudeorum (1736) que conté alguns gosos en sard, però encra no existeix una literatura en sard organitzada. Fins el 1780 no es formaria el primer grup literari sard anomenat Arcadia, on destacaren els autors Pietro Pisurzi (1724-1799), Gavino Pes Don Baignu (1724-1795), amb els poemes Lu Tempu, Lu Pintimentu, La Vecchiaja, Efisio Luigi Pintore (1765-1814), Giovanni Pietro Cubeddu (1749-1829) i Matteo Madao (1723-1800) jesuïta que el 1782 composaria una Il ripulimento della lingua sarda, un assaig de gramàtica, i L'armonia dei sardi (1787); i Raimondu Congiu composà Il trionfo della Sardegna (1793), però l’obra més destacada de l’època fou el panflet de caire reivindicatiu de Francescu Ignaziu Mannu Innu de su patriotu sardu contra o sus feudatarios (1796), que poc després esdevindrà himne nacional dels istamentisti.
[edita] Segle XIX
Durant el segle XIX es produiren els primers intents de normalitzar la llengua i d’anàlisi de la situació del país. Ja el 1803 Giovanni Andrea Massalà fa una Dissertazione sul progresso delle szienze e della letteratura in Sardigna dal ristablimento delle due Università, on afirma que s’ha patit durant segles la dominació política estrangera que l’ha obligada a seguir-la servilment. Així, el 1840 el filòleg sard Giovanni Spanu (1803-1878) va composar l’Ortografia sarda nazionale o grammatica del dialetto logudorese, primer intent de cercar una ortografia unificada de la llengua sarda, que divideix la llengua en quatre dialectes, i proposa la unificació basada en el dialecte del Logudor. La tasca la completaria el 1855 amb el Vocabolario del dialetto logudorese, i el 1857 fou anomenat rector de la Universitat de Càller, des d’on intentarà promoure l’ús del sard unificat.
Els autors més destacats en sard durant el segle XIX foren Paolo Mossa, Melchiorre Murennu (1803-1854) amb A una giovane libertina, Sa muzere brincagiola, Sa povertade, S'Istadu de Sardigna i Sas isporchizias de Bosa, Peppino Mereu (1872-1901) amb Galusè, Nanneddu Meu i A Genesio Lamberti, Pompeo Calura, Antioco Casula Montanaru (1878-1957), autor d’uns Càntigos di Ennargentu (1922), Boghes de Barbagia (1904), Sos Cantos de sa solitudine (1933) i Sa lantia (1950), i P. Nurra, autor d’una Antologia dei poeti sardi (1898).
[edita] Segle XX
Durant el segle XX destacaren el poeta Pompeo Calvia (1857-1921), autor del poema Sassari mannu (1919) i Pietro Casu di Barchidda, qui va traduir la Divina Comèdia al sard el 1940. Durant els anys 1950 al 1970 es produí un petit renaixement de la literatura sarda, amb el diccionari de Casalis, revistes en sard com Sa Musa, de poesia, S'Ischiglia (El sonall), Pibiri e Sali (Pebre i sal) humorística a Càller, i la bilíngüe La Grotta della Vipere (El cau de la vibre), trimestral fundada el 1975 i que estableix el premi literari Città di Ozieri, que permet la participació de peosies en català, occità, sard, furlà i cors; les obres de Max Leopold Wagner Lingua sarda: storia, spirito e forma i Dizionario etimologico sardo on es considera el sard com a idioma diferenciat de l’italià, quan d’altres el consideren un simple dialecte; l’estudi de Giovanni Lilliu La civiltà dei sardi; els escriptors Zuseppe Sotgiu i Remundu Piras; el poeta Batore Cabras; Visentu Porru (1773-1836), autor d’un Nou dizionariu sardu italianu, del 1832-1834 i un Saggio di grammatica sul dialetto sardo meridionale, Luisiu Matta, autor de Sa coia de sa pitanu; Efisio Melis, autor de Ziu paddori; Antonio Garau, autor d’Is campanas de Santu Sadorru, Peppattiongu s’arricu i Sa professoressa Basciura, Salvatore Casu, Luca Cubeddu, Bernardino Zizi, Antoniu Cubeddu (Ozieri), Gavino Cantene (Siligo), Zuseppe Pirastru (Ozieri), Pitannu Moretti (Tres Nuraghes), Barone Tuccioni i Antelo Dettiori.
Però la figura més destacada va escriure en italià, la nuoresa Grazia Deledda (1871-1936), Premi Nobel de Literatura el 1926 i autora de les novel·les regionals d’inspiració sarda Anime oneste (1895), La giustizia (1899), Elias Portolu (1903) considerada la millor, Cenere (1904), i L’edera (1906). D’altres autors en italià han estat Sebastiano Satta, Giuseppe Desì, Salvatore Cambosu, Francesco Mosala i Carlo Buragna.
Pel que fa a la cançó, destacaren els cantants Miali Logudoresu i Mimmo Bua; i pel que fa al cinema, malgrat no existir un veritable cinema sard, podem destacar el film Padre padrone (1977), dirigit pels germans toscans Paolo (1929) i Vittorio Taviani (1931), ambientada a Sardenya i en el llibre del mateix nom del filòleg i escriptor sard Gavino Ledda, i que descriu la vida dels pastors sards dels anys cinquanta i seixanta en tota la seva cruesa, així com el cruel tracte donat en l’exèrcit italià als “provincials”.
