Joan Bardina i Castarà
De Viquipèdia
Joan Bardina i Castarà (Sant Boi de Llobregat, 27 de maig de 1877 - Valparaíso, Xile, 10 de juliol de 1950) va ser un pedagog i periodista català que tractà de revolucionar els mètodes d'ensenyament, amb un èxit relatiu a casa nostra. A Xile, per contra, està considerat uns dels pedagogs més influents.
Taula de continguts |
[edita] Formació
D'orígens molt humils, la seva facilitat per l'estudi, la precària economia familiar i l'acusat esperit religiós de la seva mare el portaren al Seminari de Barcelona, al qual ingressà amb 10 anys i del que en sortí amb 19. Després de tensions amb els seus superiors, va abandonar el Seminari i viatjà a Mèxic. Entre el 1896 i el 1899 va cursar el batxillerat a l' Institut de Girona, i tot seguit ingressà a la Facultad de Filosofía i Letras de Barcelona.
Lo Mestre Tites li portà problemes, multes i suspensió governativa el 29 d'abril de 1900.
[edita] Periodisme i militància carlista
Durant la seva joventut va dedicar-se al periodisme, on va destacar amb articles amb diferents pseudònims: Said, Pepet de les Pomes, Abel, Fusta i Valcarlos, nom amb el que signava els treballs de contingut carlí, moviment en el que va militar activament, ja abans de deixar el seminari. Va escriure diferents obres sobre aquesta tendència:
- Aparisi y Guijarro. Apuntes biográficos del que fue honra de España y gloria de la Comunión Tradicionalista, que va guanyar un premi en un certamen organitzat pel Círculo Carlista de Barcelona (situat a l'actual cine Coliseum de la Gran Via), amb el pseudònim Valcarlos (4) .
- Táctica de Infantería (1899).
- Catalunya i els carlins (1900).
- Orígenes de la Tradición y del Régimen Liberal, títol de la seva tesi de Llicenciatura (defensada al maig de 1905), Premi Extraordinari fi de carrera (1906).
No es limità a investigar com a erudit les bases fonamentals del carlisme, si no que va participar activament en el moviment. Al maig de 1902 fou detingut per uns articles escrits a La Barretina, i alliberat ràpidament. La nit abans de Corpus de 1902, va tenir lloc la «Intentona de Badalona», on van ser detingut juntament amb altres simpatitzants, inclosos militars «»carlistes. L'amistat de Bardina amb el governador de Barcelona (era professor particular del seu fill) va facilitar-ne l'alliberament.
[edita] Canvi de trajectòria cap a la pedagogia
El periodisme, les classes particulars i l'estudi absorbien el temps de Bardina. L'any 1902 va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya, dirigida per Enric Prat de la Riba, iniciant a l'octubre les seves campanyes pedagògiques en aquest diari portaveu de la Lliga Regionalista. El motiu fou, sens dubte, el decret del comte de Romanones, ministre de Instrucción Pública, prohibint l'ensenyament del catecisme en català. Bardina va col·laborar en La Veu en dues etapes: de 1902 a 1912 i de 1914 a 1916. Entre mig troba temps per estudiar Magisteri i algunes assignatures de Dret.
Desenganyat de la eficàcia dels remeis exclusivament polítics s'anà convencent de que existia un únic camí per a la regeneració estable: la reforma de les generacions a través de l'educació. Creu, com tots els intel·lectuals del seu temps, que l'educació és el ressort màgic que cal moure per tal de forjar les noves generacions que Espanya necessitava.
En sentit estricte es pot parlar d'un desencant polític i d'una «conversió pedagògica», tot seguint la moda regeneracionisme i del pedagogisme que impregnava el pensament del moment; a partir de 1902 l'educació serà la seva principal preocupació i la seva activitat fonamental.
Va conèixer els escrits de pedagogs i educadors espanyols del cercle de Giner de los Ríos, al que Bardina va estar unit. Amb les influències de dins i de fora, i sense perdre de vista els moviments culturals i polítics de Catalunya, Bardina va arribar a elaborar el seu propi pensament pedagògic, original en molts aspectes, i potser únic en la Història de la Pedagogia Catalana i Espanyola.
Sense abandonar els seus principis cristians, fou capaç d'assimilar l'estil educatiu i pedagògic dels institucionistes, arribant a defendre les dues tesis fonamentals objecte de disputa: la neutralitat religiosa y la coeducació. Aquesta sorprenent síntesi li feu guanyar les simpaties i recolzament de l'equip de Giner, alhora que li reportà la incomprensió i indiferència dels educadors catòlics.
[edita] Activitats pedagògiques de Bardina a Catalunya
Durant la dècada que va de l'any 1902 al 1912, gairebé no existeix activitat pedagògica a Barcelona en la que no participi: Congressos, organització d'escoles catalanes, política escolar de la Lliga Regionalista, publicació de llibres de text,conferències, fundació d'institucions pedagògiques, assessorament tècnic, política educativa del municipi, associacions protectores de l'ensenyament, premsa, publicació d'obres, revistes, etc. A totes elles apareix Bardina com l'erudit indiscutible i coneixedor dels més moderns corrents i mètodes pedagògics.
Del gener al febrer de 1903 va tenir lloc el Primer Congrés Universitari Català en el que va defensar una ponència titulada «Organització de la Universitat Catalana».
[edita] Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona del 13 al 18 d'octubre de 1906, va presentar una comunicació titulada «Guia pedagògica per a escriure les vocals àtones dubtoses oe y ou». A Secció Social i Jurídica ca defendre una ponència titulada «La llengua catalana és l'única apta, tractant-se de catalans, per a l'instrucció dels noys y dels grans».
Dues cites que es conserven d'aquest congrés asseguren per boca de Bardina que:
- «La instrucció en català, sense tenir l'importancia pedagògica que se li dona, es d'una trascendència cabdal, segons la lògica y les estadístiques».
- «La pedagogía moderníssima d'educació natural exigeix la llengua natural com a vincle entre'ls mestres y els deixebles». (4)
[edita] Declivi a Barcelona
El mes d'octubre de 1906 Bardina va obrir la seva Escola de Mestres, al carrer Nueva San Francisco, 23, i aquest mateix any es va casar amb Josefa Soronellas, amb la que tingueren la seva filla Remei, que va arribar ser catedràtica a Tai-pei. L'any 1908 va intervenir en la redacció de les bases pedagògiques del polèmic Pressupost de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, on sintetitza el seu pensament pedagògic. Aquest mateix any va perdre a la seva muller.
Al març de 1909 va editar una revista pedagògica catalana de la que únicament va poder publicar un número: Revista Catalana d'Educació, on hi van col·laborar els seus deixebles de l'Escola. Més tard va reaparèixer en castellà amb el nom de Revista de Educación. Aquesta Revista i les reunions periòdiques amb part dels alumnes de la clausurada Escola de Mestres -conclogué les seves activitats l'agost de 1910- va mantenir unit al grup format per mestre i deixebles, que va acabar de comprendre per què Catalunya va permetre la fi d'una institució que hauria d'haver estat transcendental.
L'eclipsi de Bardina a Barcelona és terriblement dramàtic; cap força política compta amb ell. Per tal de salvar l'Escola de Mestres va i la Revista d'Educació va oferir la direcció d'ambdues a Eladi Homs que estudiava llavors als Estats Units, però totes van acabar desapareixent. És força significatiu que ni ell ni cap dels seus deixebles prenguessin part en el Primer Congreso Español de Higiene Escolar celebrat a Barcelona entre el 8 i el 12 d'abril de 1912.
[edita] La Institució Spencer
Durant el curs 1911-1912 en Bardina va crear la darrera experiència barcelonina; una mena de darrer refugi. La Institució Spencer estava ubicada al carrer Margenat número 13 de Sarrià, mercès a l'ajut econòmic del matrimoni Durall. Amb unes excel·lents instal·lacions i grans medis, Bardina es va encarregar de la direcció i de l'impartiment de les Matemàtiques, del Llenguatge i de la Geografia i Història.
La Institució Spencer estava destinada a un grup selecte d'alumnes de famílies benestants; la suficiència de medis econòmics i el reduït nombre d'alumnes permetria impartir una educació personalitzada. L'escola prometia l'estudi de la psicologia individual de cada alumne, una disciplina i orientació personalitzada, un règim de llibertat discretament vigilat pel professorat, la participació de l'alumnat en la administració, en la disciplina, en la higiene, etc. Les matèries impartides estaven englobades en quatre grans grups: Estudis de la Natura, Càlcul, Expressió i Institucions (religió, moral, geografia, política, Història, Art, Urbanitat, Civisme, Indústria i Comerç, Economia). S'educava la memòria, però sense caure en el memorisme; els llibres de text quedaven exclosos i el material auxiliar, excepte el de precisió, l'havia de confeccionar cada alumne.
En resum conservava molts dels principis de l'Escola de Mestres, introduint-ne de nous, però sense saber exactament per què, va durar poc.
[edita] Viatges per Europa
Malgrat la Institució Spencer li reportava recursos econòmics, no deixava de ser un projecte menor per a algú que gairebé ho havia sigut tot en el seu camp. A través d'una beca d'Ampliació d'Estudis a l'estranger i amb ajuts de la Diputació i de l'Ajuntament de Barcelona, el 2 d'octubre de 1912 Bardina sortia vers París acompanyat pels seus deixebles Pere Blanch, Joan Batllori, Ramon Espina, Josep Costa, Pere Solé i Miquel Fornaguera i Ramon.
Però una viatge en concepte d'ampliació d'estudis per a algú de 35 anys que havia estat a l'avantguarda no era precisament un èxit. Ans al contrari, París suposava una fugida de Barcelona a l'espera d'una conjuntura més propícia, fet que es constata per l'abatiment físic i anímic en que fou sorprès pels seus deixebles, malalt i plorant al llit.
En una França que poc tenia que oferir en termes de pedagogia, l'experiència només durà un any; l'octubre de 1913 es desfeia el grup . Mentre uns tornaven a Barcelona, Bardina, Batllori i Fornaguera se n'anaven en bicicleta a Bèlgica i Holanda. Visitaren Charleroi, Gant, Waterloo, Malines, Anvers, Lieja, Rotterdam, La Haia.... Van visitar amb especial interès l'escola de l'Ermitage i al seu creador, Ovidi Decroly, així com l'Escola Model d'Àlex Sluys. Degut a aquesta trobada directa, entre d'altres causes, els bardinians foren sempre partidaris del mètode del pedagog belga, i no del mètode Montessori, que va ser l'implantat oficialment a les escoles per la Mancomunitat de Catalunya.
[edita] Amèrica
Malgrat que va estudiar la possibilitat d'anar a Colòmbia (va arribar a comprar el passatge) en una mena de fugida cap endavant que el deslliurés del seu passat i dels creditors, providencialment para no es va veure obligat a marxar-hi, donat que el 31 d'octubre de 1916 va aparèixer en el Boletín del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de Madrid el següent anunci:
«El Gobierno de la República de Bolivia ha resuelto establecer en la ciudad de La Paz, desde principios del año próximo el Instituto Normal Superior, destinado a formar el profesorado de instrucción secundaria, y desea un profesor de reconocida competencia y con título de doctor en Filosofía y Letras se haga cargo de la dirección de la Sección de Filosofía del mencionado Instituto en las condiciones siguientes: El Gobierno de Bolivia se propone que el contrato se haga por un plazo de cuatro años; satisfará los gastos de viaje de ida y regreso, y asignará al profesor a quien se confíe el cargo mencionado la retribución de 600 pesos bolivianos mensuales (pesetas 1.200 m/n).
Las personas que aspiren al indicado puesto deberán participarlo por medio de instancia, acompañando una hoja de servicios, en el plazo de diez días a contar desde la fecha de la publicación de este anuncio en la Gaceta de Madrid.
Madrid, 18 de octubre de 1916. El subsecretario, Rivas. (Gaceta del 26).»
La persona seleccionada pel Ministeri para ocupar càrrec tan important fou don Rufino Blanco y Sánchez. Malgrat això, el govern bolivià -francmaçó, segons el propi Bardina- no va acceptar la designació de Rufino Blanco, al·legant raons d'edat. Por aquelles dates es trobava Bardina defenent a Madrid la seva Tesis Doctoral, motiu pel que els institucionistes van pensar ell per a aquest càrrec, malgrat ni tan sols s'havia presentat al concurs de mèrits.
Segons els bardinians, l'educació boliviana estava en mans de trenta professors belgues enviats pel maçó Alex Sluys, amic dels institucionistes, i considerats como la flor i nata de la pedagogia moderna. També el director general de Instrucció Pública del país era un belga. Des del punto de vista econòmic el contracte era molt avantatjós; a més a més d'una bona remuneració, s'oferia al seleccionat la direcció i supervisió dels libres de text, amb la qual cosa podria «retornar diners i fer comerç».
Després d'un llarg i accidentat viatge, en Bardina arriba a La Paz disposat a fer-se un lloc entre un grup maçònic que ni renunciaria fàcilment a les seves prebendes, ni li facilitaria la feina.
Poc se sap de la seva aventura boliviana, tret de que va fer dimitir a un ministre d'Instrucció i va desacreditar al director general de Instrucció. Va escriure simultàniament a tres diaris. Va revolucionar als estudiants de la Universitat i va tenir que abandonar precipitadament el país, disfressat de frare, després d'haver estat avisat de que la seva vida corria perill. Un cop més, el seu caràcter impetuós, radical i independent, va xocar a una La Paz amb molts interessos creats, tal i com ja li havia passat a Barcelona.
[edita] Finalment, Xile
Un cop fugit a Xile, va comçar a escriure al Diario Hispano-Americano, a La Unión i al Diario Ilustrado, signant les seves col·laboracions amb pseudònims, com p.e. «Lautaro», famós cabdill araucà derrotat i mort l'any 1557. Poc a poc va anar fent-se camí i una situació estable. L'any 1921 es va casar amb Raquel Venegas de la que tingué quatre fills entre 1922 i 1927: Juan, Raquel, Rebeca i Marta.
Al diari La Unión, a la redacció del qual entrà Bardina el 1921, tenia reservada una pàgina titulada «La Semana Internacional», pàgina que li proporcionà un gran prestigi i augmentà considerablement el nombre de lectors. Durant una vaga en la que los obrers demanaven millores salarials, se posà del costat dels obrers i va tenir que abandonar el diari.
Degut a aquest fet va fundar un de nou amb el títol de la pàgina que l'havia fet famós; La Semana Internacional, publicació que va aconseguir un ininterromput èxit durant 17 anys, com ho demostra el «Gran Diploma de Honor» obtingut a la Exposición Internacional de Publicaciones Periódicas celebrada a Matanzas, al desembre de 1937. A aquesta Exposició hi havien acudit més d'un miler de publicacions representant a 51 països. Anteriorment -juny de 1936- el president de la República de Bolívia l'havia nomenat «Gran Maestre de la Orden Nacional del Cóndor de los Andes» en reconeixement por la seva destacada tasca americanista.
Després de la segona guerra mundial, los Estats Units de Nord-amèrica declararen el boicot a La Semana Internacional fins a aconseguir la seva desaparició definitiva., donat que s'oposava sistemàticament als afanys imperialistes ianquis a l'Amèrica llatina.
A Xile no va abandonar la seva preocupació pedagògica; el 1928 fou nomenat professor de Dret del Treball a la Facultat de Dret de Valparaíso, càtedra que ostentà durant vint anys fins a la seva mort.
El novembre de 1948 va patir un atac d'apoplexia i el 10 de juliol de 1950 va morir a Valparaíso als 73 anys d'edat.
[edita] Presència a la seva vila natal
Té dedicat a la vila de Sant Boi el nom del carrer on va néixer i a on encara es conserva una placa commemorativa al número 36. També existeix des de mitjans dels anys 1950 l'Escola d'ensenyament primari Joan Bardina, antigament vinculada al desaparegut Ateneu Santboià.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. (castellà)
- Biografia (castellà)
- Bibliografia (castellà)
