Jean-Michel Basquiat
De Viquipèdia
Jean-Michel Basquiat (1960 - 1988), pintor estatunidenc.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 22 de desembre de 1960, fill de pare haitià i mare portorriquenya. El seu pare, Gerard Basquiat, era un comptador de respectable solvència econòmica, i la seva mare, Matilde, era una dissenyadora gràfica de gran prestigi professional. Va créixer en un entorn familiar estripat, els seus pares es van divorciar i per aquesta situació va haver de canviar moltes vegades d'escola. Va estudiar en una escola catòlica privada, després en una pública i als 16 anys va ingressar en la City-As-School, un centre per a adolescents dotats del que l'expulsen per rebel un any abans de graduar-se. Ja en la seva joventut va entrar en contacte amb la subcultura de la gran ciutat, drogues i bandes.
El 1977, juntament amb Al Díaz, es va introduir en el món del graffiti, pintant en els vagons del metro i per les zones del SoHo, barri novaiorquès on proliferen les galeries d'art. L'any següent va deixar l'escola un curs abans de graduar-se en batxillerat i va abandonar la seva casa per a, durant dos anys viure als carrers, en edificis abandonats o amb els seus amics al Low Manhatan, sobrevivint a força de vendre postals i samarretes que ell mateix decorava.
Seguia dedicant-se al graffiti, les seves pintades i escrits tenien molta càrrega poètica i filosòfica, però sobretot satírica. El pseudònim del seu alter ego compartit amb Al Díaz era SAMO (SAMO: sigles de same old shit, literalment, la mateixa merda vella ) amb el qual signaven quan pintaven els seus tags i graffitis, amb críptics missatges.
Aquests murals duien inscripcions com “SAMO estalvia idiotes” o “SAMO posa fi al rentat de cervell religiós, la política del no-res i la falsa filosofia”. Un article sobre l'escriptura rondaire de SAMO publicat a “The Village Voice” va ser el primer indici que el món de l'art s'interessava per ell.
[edita] El graffiti
Des de finals dels anys 60, grups de joves dels barris marginals de Brooklyn i del Bronx van començar a cobrir les parets dels espais públics de gargots i pintades. Els més pròxims a la love generation es valien d'aquests espais públics per a expressar el seu desencantament, les seves protestes, els seus desacords amb les estructures socials, polítiques i econòmiques d'un sistema que els era absolutament advers. Uns altres, fugint dels seus guetos, deixaven les seves petjades o les seves marques anònimes en els murs urbans amb actituds despolititzades i indiferents al establishment i amb l'única voluntat d'afirmar la seva identitat i donar testimoniatge de la seva existència en el si d'un sistema que els tenia apartats. El 1979 Basquiat va escriure als murs del Soho: SAMO is dead. Llavors, va deixar el graffiti, i va fundar el Gray, un grup musical on tocava el clarinet i el sintetitzador i amb el qual freqüentava pubs com el CBGB i el Mudd Club, llocs de moda on es reunien altres artistes, però aviat va abandonar la seva incipient carrera musical. Al East Village, músics i artistes van elaborar la seva pròpia subcultura, el hip hop, van compartir la seva afició per la música rock, pel break i el rap i van portar a terme performances, films underground i graffitis. Però va ser a partir de 1980, quan encara vivia com un rodamón, que es va dedicar principalment a la pintura.
Basquiat posseïa una curiositat intel·lectual i sentia una veritable fascinació per l' expressionisme abstracte, pels traços gestuals de Kline, pels primers treballs de Pollock, per les pintures amb figures de De Kooning i per les cal·ligrafies de Cy Twombly, cosa que el va dur a tenir un gran domini del grafisme expressivament gestual. Interessat també per les "combine paintings" de Robert Rauschenberg i per l'Art Brut de Jean Dubuffet, així com per la cultura popular, els seus graffitis van adquirir una qualitat plàstica i expressiva cada vegada més pròxima a la de la recent pintura nord-americana, fins al punt que, uns anys més tard, Jeffrey Deitch va definir el seu treball com “una xocant combinació de l'art de De Kooning i dels gargots pintats amb aerosol en el metro de Nova York”.
Des de petit havia rebut una apreciable educació artística informal; la seva mare el va dur a visitar museus (va ser membre júnior del Museu de Brooklyn als 6 anys), també el va iniciar en la lectura de literatura poètica i més tard el va impulsar a escriure la pròpia. El nom del seu grup es va convertir en un capítol més del mite quan Basquiat va afirmar que estava inspirat en l'autor d'un llibre sobre anatomia que havia acompanyat la seva convalescència després de ser atropellat, als sis anys, per un automòbil. El propi Basquiat repetiria diverses vegades que aquest llibre va ser un referent precoç del seu treball. Va completar la seva formació autodidacta com oïent a l'Escola d'Arts Visuals, on va contactar amb el pintor i autor de graffiti Keith Haring.
[edita] Exposicions
La seva primera participació en una exposició artística va ser el 1980 al Times Square Show, una espècie de galeria de moda i art alternatiu presentada en un magatzem abandonat del Bronx. En certa manera, va ser la primera vegada que l'expressió de l'art del graffiti va deixar de ser exclusivament una manifestació marginal, ja que una sèrie d'artistes desvinculats en principi del sistema mainstream, és a dir comissari/museu/crític, van exhibir les seves obres a l'exposició. Va estar organitzada pel col·lectiu “Colab” (Collaborative Projects Inc.) i en ella els diferents artistes professionals i graffiters van ser presentats de forma anònima i indiscriminada, tots barrejats (no havia noms d'autors ni rètols amb els títols de les obres). Basquiat va exposar un mural on reunia alguns graffitis de SAMO. I a pesar de les males crítiques que van qualificar l'exposició com una mica en estat brut, irreverent, rebel i exemple de mal gust, a partir de llavors els artistes del graffiti van ser objecte d'un progressiu reconeixement i integració en el sistema de l'art.
Algunes galeries del Soho, com el White Columns i Fashion Moda van cedir els seus espais perquè els graffiters pengéssin eventualment les seves obres. El 1981, Basquiat exposa les seves obres en la PS1 del Institute for Art and Urban Resources de Nova York en una exhibició amb el nom: “New York/New Wave” (“Nova York/Nova Ona”). S'intenta decretar que aquesta mostra està formada per un conjunt estel·lar de l'emergent jet-set artístic. L'artista estel·lar era el fotògraf Robert Mapplethorpe, i com en cadascuna de les seves aparicions públiques l'exposició ha estat elaborada amb una minuciosa posada en escena i dóna els seus resultats. Això repercuteix favorablement a Basquiat ja que al costat de les fotografies es van mostrar les pintures fortes, de gestos aspres i de colors tan simples com contundents del jove pintor.
Acudeix a l'exposició saturat de cocaïna, incomodant amb la seva presència als concurrents. És aquí on coneix a Andy Warhol, amb qui començarien una amistat, i una col·laboració professional. Al desembre de 1981 apareix el primer article important “The Radien Child” de Rene Ricard en la revista Artforum (nº 24, pàg. 24-43) considerada la revista d'art més important de l'època.
Aquest mateix any (1981) s'exposen els seus graffitis en la Documenta de Kassel. La seva passió per la música era tal que en l'època més intensa de la seva carrera, enmig d'exhibicions importants com la de Transvanguardia Itàlia/Amèrica i la Dokumenta de Kassel, va començar a produir música rap i DJ en els clubs de Manhattan. Els seus músics favorits: Miles Davis, Charlie Parker, Dizzie Gillespie, Billie Holliday, entre d'altres, apareixen en els quadres de llavors.
El 1982 s'inicia per Basquiat un veritable camí cap a l'èxit: es multipliquen les seves exposicions individuals i col·lectives, és inclòs a l'exposició Transvanguardia: Itàlia/Amèrica amb artistes neo-expressionistes de la talla de S.Chia, F.Clemente, I. Cucchi, D. Deutsch, D. Surt-li, i J. Schnabel. També participa en l'exposició organitzada per Diego Cortez, presentada en la Galeria Marlborough de Nova York, titulada The Pressure to Paint, juntament amb altres artistes com; G.Baselitz, S.Chia, F.Clemente, I.Cucchi, M.Disler, R.Fetting, Keith Haring, J. Schnabel, entre d'altres.
L'any següent (1983) participa en la Bienal del Whitney Museum of American Art de Nova York al costat dels emergents representants de l'art apropiacionista, els nous expressionistes, i altres graffitistas com Keith Haring.
El 1984, el MOMA de Nova York, que en principi s'havia mostrat poc inclinat al neoexpresionisme va presentar la important exposició An International Survey of Recent Painting and Sculpture, on, al costat d'una selecció de 170 artistes Basquiat també va participar. Aquell mateix any, Warhol li va presentar al galerista suís Bruno Bischofberger, qui va donar a conèixer la seva obra a Europa i amb qui va col·laborar estretament fins a la seva mort.
Des d'aquest any, els amics de Basquiat comencen a preocupar-se pels seus excessos en l'ús de drogues. Sovint el trobaven gairebé en coma i molt paranòic amb idees de persecució. La paranoia de Basquiat, amb tot, tenia motius per les amenaces molt reals de gent que li robava quadres del seu estudi o de galeristes que es duien obres sense acabar per a exhibir-les o vendre-les. En aquesta època Basquiat, entre altres pocs, va arribar a ocupar les pàgines de paper couché, de les revistes d'informació general i de moda com Times, Newsweek, Vanity Fair i Vogue no per la seva pintura, sinó per la seva vida d'alta “societat” i per la seva presència a festes i en clubs de moda, com el novaiorquès Palladium. S'alterna amb Madonna i altres estrelles de l'espectacle i la música.
El 10 de febrer de 1985 Basquiat apareix en la portada de la revista dominical New York Times, convertint-se en el primer artista plàstic negre que apareix en la primera plana. L'article que acompanya la foto, redactat per Cathleen McGuigan, es titula “New Art, New Money: The Màrqueting of American Artist” (Nou Art, Nous Diners: El Màrqueting d'un Artista Americà).
[edita] Col·laboració Basquiat-Warhol-Clemente
Entre 1984 i 1985 Basquiat col·labora amb Francesco Clemente i Andy Warhol, encara que les obres produïdes no desperten una resposta positiva en la crítica. D'aquesta col·laboració el resultat són diversos llenços de gran grandària amb suggeridores combinacions de color, “collages” que uneixen pintura, la serigrafia, el graffiti i el llenguatge publicitari.
Els llenços van viatjar d'un estudi a un altre; normalment els començava Warhol, Clemente els perfeccionava i Basquiat els rematava. No obstant això, Warhol i Basquiat es van entendre particularment bé. Warhol va deixar escrit en el seu diari: “Jean Michel Basquiat ha aconseguit que pinti d'una forma molt diferent, i això aquesta molt bé”. La idea de pintar junts va ser considerada enriquidora per a ambdós perquè Warhol, que en aquell moment només emprava tècniques com la serigrafia, va tornar a agafar el pinzell, i Basquiat va començar a conèixer les tècniques mecàniques aplicades a la pintura.
El 1986 viatja a Àfrica i exposa en Abidjan (Costa d'Ivori). Al novembre d'aquest mateix any 1986, realitza una gran exposició (més de 80 obres) en el museu Kestner-Gesellschaft de Hannover, convertint-se amb 25 anys en l'artista més jove que exhibeix en aquest museu.
El 1988 s'instal·len exposicions a París i Nova York, i a l'abril d'aquest mateix any, tracta d'abandonar la seva drogaddicció i es va a la seva casa d'Hawaii. Torna a Nova York al juny anunciant que s'ha alliberat de la droga, però el 12 d'agost de 1988, mor per sobredosi d'heroïna amb 27 anys sent l'artista visual negre més reeixit en la història de l'art afro-americà.
Al llarg de la seva breu, però intensa carrera artística realitzaria més de 40 exposicions personals i participaria en al voltant de 100 col·lectives. La autopromoció i el reclam publicitari van ser per Basquiat factors prioritaris, com amb anterioritat ho havien estat per Andy Warhol o Julian Schnabel.
[edita] Etapes
En la curta, però intensa, activitat pictòrica de Basquiat es poden distingir tres etapes:
- De 1980 a 1982, època en la qual els graffiti es barregen amb visions rondaires i formes simbòliques de tradicions culturals primitives, amb màscares, esquelets i calaveres.
- De 1982 a 1985, amb obres poblades de paraules-conceptes, imatges vudú, totèmiques i arcaitzants, retrats-homenatges a herois negres- músics de jazz, escriptors, jugadors de bàsquet, boxadors-, i referències a la societat de consum nord-americana.
- De 1986 a 1988, període amb quadres cada vegada més sofisticats en els seus continguts i en la seva complexa figuració pictòrica, resolta aquesta amb múltiples i fragmentàries cites de cultures primitives o antigues (africana, asteca, egípcia, grecorromana, etc.) i de la tradició pictòrica europea. Com ell mateix va afirmar en més d'una ocasió, el seu treball va estar més prop de la pintura, una pintura a mig camí entre l'abstracció gestual i càlida i la figuració postpop, que del graffiti (“El meu treball no té gens que veure amb els graffiti. Forma parteix de la pintura. Jo sempre he pintat”).
