Charlie Parker

De Viquipèdia

Partitura de How high the moon i Ornithology

Charles Christopher Parker Jr.' (Kansas City, 29 d'agost de 1920 - Nova York, 12 de març de 1955), conegut per Charlie Parker, fou un saxofonista i compositor nord-americà de jazz.

Sobrenomenat Bird, està considerat com el millor saxofonista de la història, sent una de les figures claus en l'evolució del jazz i un dels seus artistes més llegendaris i admirats.

Junt a Bud Powell i Dizzy Gillespie, és l'iniciador del bebop.

El seu estil trenca amb el del swing i es basa en la improvisació sobre una melodia modificant els acords, creant així noves melodies sobre l'estructura dels temes. En aquest sentit, a banda de la seua obra interpretativa, Parker és autor de diversos temes que s'han convertit en estàndards del jazz: "Anthropology", "Ornithology", "Scrapple From the Apple", "Ko Ko", "Now's the Time" i "Parker's Mood".

[edita] Ressenya biogràfica

Charlie Parker va créixer en Kansas City. Tocà en un principi la tuba baríton abans de canviar-se al saxòfon. Sa mare s'oposà a la tuba, pensant que no era un instrument adequat per a ell, així que, estalviant de tots els llocs, li comprà un saxo alt. Aprengué de manera autodidacta fixant-se en els grans saxofonistes de l'època, sobre tot en Lester Young i Buster Smith, les seues primeres influències. Als catorze anys abandonà l'escola per submergir-se totalment en l'ambient musical de la seua ciutat. Després d'algunes experiències frustrants en vàries jam sessions, Parker aconseguí, després de treballar molt la seua tècnica, ser considerat ja en 1937 (quan es va unir a l'orquestra de Jay McShann) una primera figura del jazz.

Parker arribà per primera vegada a Nova York en 1939, on va treballar com a rentaplats en un club on podia escoltar totes les nits a Art Tatum. Realitzà la seua gravació de debut amb Jay McShann l'any 1940, improvisant solos destacats amb un xicotet grup de la orquestra de McShann en temes com "Oh, Lady Be Good" i "Honeysuckle Rose". Amb la big band de McShann aconseguiria en 1941 impressionar a les audiències amb les seues noves idees musicals. Després de tocar amb Dizzy Gillespies per primera vegada en 1940, va tenir una breu col·laboració amb l'orquestra de Noble Sissle l'any 1942, tocà el saxo tenor amb l'orquestra de bop d'Earl Hines el 1943 i va estar varis mesos de 1944 en l'orquestra del cantant Billy Eckstine, encara que l'abandonaria abans que el grup fera les seues primeres gravacions. Gillespie formava part també de les orquestres de Hines i Eckstine; a finals de 1944 ambdós músics començaren a treballar junts.

Encara que Charlie Parker va gravar amb el grup de Tiny Grimes en 1944, va ser la seua col·laboració amb el trompetista en 1945 la qual el donaria a conéixer de forma definitiva en el món del jazz amb temes tan nous com "Groovin' High", "Dizzy Atmosphere", "Shaw 'Nuff", "Salt Peanuts" i "Hot House"; els seus solos representaven una novetat absoluta per als oients acostumats als convencionalismes de Glenn Miller i Benny Goodman. Les seues gravacions de 1943 i 1944 donaren entitat al bop, una música que era més be una evolució del swing, que no una revolució, encara que el seu impacte fora extraordinari.

La carrera de Parker es va veure perjudicada per les drogues. Addicte a l'heroïna quasi des de l'adolescència, molts músics el van imitar en açò amb la convicció que així podrien elevar la seua qualitat musical.

Quan Gillespie i Parker (coneguts com a "Diz and Bird") viatjaren a Los Ángeles, foren rebuts amb una mescla d'hostilitat i indiferència, sobretot pels músics més veterans. Tornaren a Nova York, però de forma impulsiva, Parker decidí quedar-se a Los Ángeles i després d'algunes gravacions i interpretacions (incloent la clàssica versió de "Oh, Lady Be Good" amb Jazz at the Philharmonic), la combinació de drogues i alcohol desembocà en un atac cerebral i sis mesos de confinament al Camarillo State Hospital. Rehabilitat al gener de 1947, tornà a Nova York i realitzà algunes de les millors interpretacions de la seua carrera, liderant un quintet que incloïa a Miles Davis, Duke Jordan, Tommy Potter i Max Roach. Parker, que va gravar simultàniament per a les companyies Savoy i Dial, va estar en plena forma durant els anys 1947-1951, visitant Europa en 1949 i 1950, i realitzant el vell somni de gravar amb cordes en 1949 al firmar amb el segell Verve de Norman Granz.

En 1951, la seua llicència de cabaret li fou revocada a Nova York, la qual cosa li dificultava tocar en clubs. Els seues problemes amb les drogues s'agreujaren i, encara que podia seguir tocant de forma inspirada (com demostra la seua gravació de 1953 en el concert de Massey Hall amb Gillespie), la seua carrera entrà en declivi. En 1954, amb la mort de la seua filla al mancar-li els diners per a tractar-la adequadament d'una pneumònia, protagonitzà dos intents de suïcidi, i, finalment, morí en març de 1955 a l'edat de 34 anys.

A l'endemà, pels carrers es pogueren llegir múltiples graffitis que deien: "Bird lives" (Bird viu).

[edita] Selecció discogràfica

Parker gravà discos amb tres companyies; Savoy i Dial documenten millor el seu treball inicial, mentre que Verve és representatiu dels seus últims anys de carrera:

Savoy (1944-1949)
Dial (1945-1947)
Verve (1946-1954)

Són també disponibles moltes gravacions en directe, de qualitat diversa. Es detalla davall una xicoteta selecció:

Live at Townhall w. Dizzy (1945, publicat per primera vegada en 2005)
Bird and Diz at Carnegie Hall (1947)
Bird on 52nd Street (1948)
Jazz at the Philharmonic (1949)
Charlie Parker All Stars Live at the Royal Roost (1949)
One Night in Birdland (1950)
Bird at the High Hat (1953)
Charlie Parker at Storyville (1953)
Jazz At Massey Hall (1953)

S'ha de fer especial menció de les gravacions llegendàries de Dean Benedetti, una enorme pila de material gravada per un fan obsés. Considerat com a perdut o merament mític, aquest material ressorgí finalment i fou publicat per Mosaic Records.