[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Història de Xipre - Viquipèdia

Història de Xipre

De Viquipèdia

Taula de continguts

[edita] Història de Xipre

[edita] Neolític

Vegeu: Neolític Xipriota

[edita] Primeres civilitzacions

Vegeu: Civilitzacio micènica

[edita] Hitites, Fenicis, grecs, assiris, egipcis i perses

Vers el 1400 aC l'illa va caure en mans dels hitites. Poc després fou ocupada per Attarisiya d'Ahhiyawa (Aqueus) al que li fou arrabassada per Madduwatta de Zipasla i Arzawa que com que era vassall hitita segurament la va retornar al seu sobirà. Va romadre en mans dels hitites (si be segurament es va revoltar i fou independent algun temps a la meutat del segle XIII ja que s'esmenta la seva conquesta per Tudhalias IV)fins a la caiguda de l'Imperi vers el 1185 aC, en que fou saquejada pels Pobles de la mar.

Xipre fou colonitzat pels fenicis en un període anterior al 1000 aC.

Després s'hi van establir els grecs. El 709 aC fou conquerida per Sargon II (721-705 aC) d'Assíria. Vers el 669/663 aC es van establir una dotzena de regnes a les principals ciutats que foren independents. El 570 aC els regnes o principats foren sotmesos per Amasis d'Egipte. A la invasió persa d'Egipte l'illa es va rendir a Cambises II de Pèrsia, (530 aC–522 aC) i va formar part del imperi persa quedant integrada la cinquena satrapia junt amb Fenícia i Palestina en temps de Darios I el gran de Pèrsia (521 aC–486 aC).

[edita] Onesilos i Evagores

Durant la revolta jònia (499 aC), les ciutats-principats de l'illa es van fer independents altre cop, i foren atacats pels perses per mar i terra. El líder dels confederats xipriotes, Onèsilos de Salamina, fou finalment derrotat i mort i l'illa va tornar a ser domini persa vers el 490 aC. Va proveir als perses amb 150 vaixells per l'expedició contra els atenencs, i després de la derrota persa a Salamina la flota atenenca va arribar a l'illa i en va sotmetre una gran part. Després els atenencs van enviar una segona expedició però una plaga i la mort de Cimó II, cap de l'expedició, va posar fi a les ambicions atenenques i els principats de l'illa van tornar a domini persa.

Sota el rei Evàgores I de Salamina (411 aC) es van imposar a l'illa les costums i civilització hel·lènica i amb ajut d'Atenes es va fer independent del perses. Evàgores que va dominar als altres 11 principats de l'illa, fou succeït pel seu fill Nicocles. Evàgores II, fill de Nicocles va rebre ajut de Foció per recuperar Xipre pel rei de Pèrsia, i l'illa va tornar a ser tributaria de Pèrsia reconegut en virtut de la Pau d'Antàlcides (386 aC). El 350 aC Xipre es va rebel·lar però foren derrotats per Artaxerxes III de Pèrsia el 344 aC, i va romandre sota domini persa fins la invasió macedònia de Pèrsia quant la majoria dels principats es van declarar per Alexandre, i finalment la totalitat, encapçalats per Pintàgores de Salamina es van unir als macedonis aportant 120 vaixells per el setge de Tir. Les seves naus van participar a les operacions junt amb les fenícies.

[edita] Domini làgida

A la mort d'Alexandre el gran, Xipre va quedar sota el govern de Nicocreon. El 310 aC Ptolomeu en va nomenar governador al seu germà Menelau. Demetri va envair l'illa amb una flota i va derrotar a Menelau, i va assetjar Salamina de Xipre. Ptolomeu va enviar una flota i després d'una gran batalla el 306 aC davant de Salamina, l'illa va quedar per Demetri i Antígon. Després de la derrota i mort d'Antígon el 301 aC va passar a domini làgida i Ptolomeu la va annexionar a Egipte el 295 aC i el seu govern confiat a un virrei que havia de pertànyer a la classe dirigent i normalment foren parents del rei; el virrei tenia poder complert. Es van fundar algunes ciutats com Arsinoe (del nom de la dona de Ptolomeu Filadelf). Polícrates d'Argos fou governador vers el 217 aC i v assegurar l'illa per Ptolomeu Epífanes, fill i successor de Ptolomeu Filopator; a la divisió del regne entre Filometor i Evergetes, aquest darrer va incomplir l'acord i va voler ocupar Xipre que havia correspost a son germà; per això va anar a Roma el 154 aC i va demanar assistència al senat romà, que li va donar cinc llegats però cap exèrcit; mentre Filometor es va anticipar i va ocupar Xipre amb un exèrcit i quant son germà va desembarcar amb els llegats i un exercit mercenari, el va derrotar ràpidament a Lapethos i el va obligar a rendir-se, concedint-li únicament el regne de Cirene; els romans van haver d'acceptar l'acord. Mentre el selèucida Demetri Sòter aspirava també a dominar Xipre però no va tenir èxit. Quan Ptolomeu Làtir va arribar al tron egipci, el seu germà Ptolomeu Alexandre va rebre el govern de Xipre (114 aC), però després fou rei d'Egipte, i Làtir es va retirar a Xipre i es va proclamar rei independent; va governar uns vint anys (109 aC-88 aC). Quant Làtir va tornar a Egipte son germà Ptolomeu Alexandre va envair l'illa però fou derrotat a la batalla naval de Kereas i va morir en aquest combat. Quant Ptolomeu Auletes va ser rei d'Egipte, el seu germà petit Ptolomeu, fou rei vassall de Xipre, i va obtenir de Roma el títol d'amic dels romans pero després, acusat d'afavorir els pirates, fou deposat: el 58 aC Clodi, enemic personal del rei, va proposar de privar a Ptolomeu del regne i confiscar els seus tresors. La comissió romana ho va provar i Cató va enviar al rei el decret a Rodes i li va oferir compensacions i el càrrec de gran sacerdot al temple d'Afrodita de Pafos, però Ptolomeu va preferir suïcidar-se. Així Xipre va quedar incorporada a Roma i unida a Cilícia però amb qüestor propi, i amb els seus tribunals.

[edita] Governadors i reis làgides de Xipre

[edita] Domini romà

Cèsar va donar l'illa (51 aC) a Arsineu i Ptolomeu (la germana i el germà de Cleòpatra) i Marc Antoni la va donar a Cleòpatra i al seu fill. Després d'Accium (31 aC) va tornar al domini imperial (30 aC) i el 27 aC fou declarada província imperial separada, i el 22 aC fou convertida en província senatorial i governada per propretors amb el títol de procònsol, amb un llegat i un qüestor. La capital fou Pafos. En aquest temps la població d'origen jueu era un nombre molt important. El segle I s'hi va introduir el cristianisme i el governador romà Sergi Paule fou un dels convertits, vers la meitat del segle. Al segle II el jueus es van revoltar en temps d'Adrià (115-116) i van massacrar els habitants grecs i per un temps es van fer amos de l'illa, però derrotats foren expulsats de Xipre. El 335 fou teatre de l'efímera revolta de l'usurpador Calocarus liquidada per Flavi Domicià. El 350 Salamina, que havia estat destruïda per un terratrèmol, es reconstruïda per Constant II, fill de Constantí, i se li va donar el nom de Constantia.

[edita] Domini bizantí

Després de la divisió del imperi romà va passar al imperi oriental o bizantí i fou governada per cònsols i la capital es va traslladar de Pafos a Salamina, ara anomenada Contantia.

Fou ocupada pels àrabs dirigits pel general d'Otman, Moawiya el 648. El 683 els àrabs es van retirar després d'una derrota davant Constantí IV i els bizantins va recuperar l'illa, però les taxes allí recaptades es va acordar que serien compatides entre l'imperi bizantí i el Califat mitjançant un tractat signat el 688 entre Justinià II i el califa al-Malik que a més deixava l'illa desmilitaritzada. Entre el 803 i el 806 fou ocupada per Harun al-Rashid però més tard recuperada pels bizantins per Nicèfor II Focas el 965. En temps d'Isaac Àngel es va fer independent a l'illa Aleix Comnè (1185-1191), que el 1184 s'hi havia proclamat emperador, i a qui la va conquerir Ricard cor de lleó el 1191 que la va cedir per una quantitat de diners als Templaris però al cap de poc aquestos la van vendre al rei de Jerusalem Guiu de Lusignan (1192). La dinastia Lusignan va regir Xipre fins el 1489 quant la regent, una veneciana de nom Maria Cornaro, la va cedir a Venècia.

[edita] Reis de Xipre (i nominals reis de Jerusalem)

  • Guiu de Lusignan 1192-1194
  • Amalric I de Lusignan 1194-1205
  • Hug I de Lusignan 1205-1218
  • Enric I de Lusignan 1218-1253
  • Hug II de Lusignan 1253-1267
  • Hug III de Chatillon 1267-1284
  • Joan I de Chatillon 1284-1285
  • Enric II de Chatillon 1285-1306
  • Amalric II de Chatillon 1306-1310
  • Enric II (segona vegada) 1310-1324
  • Hug IV de Chatillon 1324-1359
  • Pere I de Chatillon 1359-1369
  • Pere II de Chatillon 1369-1382
  • Jaume I de Chatillon 1382-1398
  • Janus de Chatillon 1398-1432
  • Joan III de Chatillon 1432-1458
  • Carlota 1458-1460
  • Jaume II de Xipre 1460-1473
  • Jaume III de Xipre 1473-1474
  • Caterina Cornaro 1474-1489
  • A Venècia 1489-1571

[edita] Governadors venecians

    • Lloctinents governadors civils (Luogotenentes)
  • 1489 - 1491 Francesco Barbarigo
  • 1491 - 1493 Girolamo Pesaro
  • 1493 - 1495 Giovanni Donato
  • 1495 - 1497 Andrea Barbarigo
  • 1497 - 1499 Cosimo Pasqualigo
  • 1499 - 1501 Andrea Venier
  • 1501 - 1503 Nicola Priuli
  • 1503 - 1505 Pietro Balbi
  • 1505 - 1507 Cristoforo Moro
  • 1507 - 1509 Lorenzo Giustiniani
  • 1509 - 1511 Nicola Pesaro
  • 1511 - 1514 Paolo Gradenigo
  • 1514 - 1516 Donato Marcello
  • 1516 - 1518 Fantino Michiel
  • 1518 - 1519 Alvise d'Armer
  • 1519 - 1522 Sebastiano Moro
  • 1522 - 1523 Jacopo Badoer
  • 1523 - 1525 Domenico Capello
  • 1525 - 1527 Donato di Lezze
  • 1527 - 1529 Silvestro Minio
  • 1529 - 1531 Francesco Bragadin
  • 1531 - 1533 Marcantonio Trevisan
  • 1533 - 1535 Stefano Tiepolo
  • 1535 - 1536 Giovanni Moro
  • 1536 - 1539 Domenico da Mosto
  • 1539 - 1541 Francesco Badoer
  • 1541 - 1543 Cristoforo Capello
  • 1543 - 1545 Luigi Riva
  • 1545 - 1547 Carlo Capello
  • 1547 - 1548 Vittorio Barbarigo
  • 1548 - 1550 Salvatore Michiel
  • 1550 - 1551 Alessandro Contarini
  • 1551 - 1553 Francesco Capello
  • 1553 - 1555 Marco Grimani
  • 1555 - 1557 Gianbattista Donato
  • 1557 - 1559 Giovanni Renier
  • 1559 - 1561 Giovanni Barbaro
  • 1561 - 1563 Pietro Navagero
  • 1563 - 1565 David Trevisan
  • 1565 - 1566 Pandolfo Guoro
  • 1566 - 1567 Nicola Querini
  • 1567 - 1569 Nicola Dandolo
  • 1569 - 1570 Sebastiano Venier
    • Capitanis, Capitans governadors militars
  • 1480 - 1483 Giovanni Diedo
  • 1483 - 1485 Francesco Cicogna
  • 1485 - 1488 Daniele Bembo
  • 1488 - 1489 Matteo Barbaro
  • 1489 - 1491 Baltassare Trevisan
  • 1491 - 1493 Nicolo Foscarini
  • 1493 - 1495 Cosimo Pasqualigo
  • 1495 - 1497 Nicolo Priuli
  • 1497 - 1499 Bartolomeo Minio
  • 1499 - 1501 Troilo Malipiero
  • 1501 Girolamo Bon
  • 1501 - 1503 Lorenzo Contarini
  • 1503 - 1505 Paolo Antonio Marin
  • 1505 - 1507 Domenico Benetti
  • 1507 - 1509 Benetto Sanudo
  • 1509 - 1511 Pietro Lion
  • 1511 - 1514 Luigi Contarini
  • 1514 - 1516 Giovanni Centani
  • 1516 - 1518 Vincenzo Cappello
  • 1518 - 1520 Bartolomeo da Mosto
  • 1520 - 1522 Zaccaria Loredan
  • 1522 - 1525 Nicolo Dolfin
  • 1525 - 1526 Andrea Donato
  • 1526 - 1527 Marcantonio Canale
  • 1527 - 1530 Anzolo Trevisan
  • 1530 - 1532 Antonio Soriano
  • 1532 - 1534 Tommaso Contarini
  • 1534 - 1535 Domenico Contarini
  • 1535 - 1537 Lunardo Venier
  • 1537 - 1538 Maffio Pisani
  • 1538 Giovanni Gritti
  • 1538 - 1540 Giovanni Contarini (primera vegada)
  • 1540 - 1542 Nicolo Giustiniani
  • 1542 - 1544 Giovanni Contarini (segona vegada)
  • 1544 - 1546 Andrea Dandolo
  • 1546 - 1548 Gian Matteo Bembo
  • 1548 - 1550 Francesco Grimani
  • 1550 - 1552 Marco Loredano
  • 1552 - 1554 Giovanni Renier
  • 1554 - 1556 Cornelio Barbaro
  • 1556 - 1558 Pietro Navagero
  • 1558 - 1560 Domenico Trevisan
  • 1560 - 1562 Pandolfo Guoro
  • 1562 - 1564 Nicolo Gabriel
  • 1564 - 1566 Lorenzo Bembo
  • 1566 - 1569 Marco Michiel
  • 1569 - 15 d'agost del 1571 Marcantonio Bragadin

[edita] Domini otomà

Els venecians la van conservar fins el 1571. El 1570 els otomans van assetjat Famagusta i el 1571 van aconseguir conquerir-la i dominar tota l'illa. Entre 1572 i 1668 es van produir 28 revoltes, la majoria (27) encapçalades pels musulmans, destacant la de Halil Agha del 1624 que va assassinar al governador otomà, Djil Osman, a Nicòsia i va cremar la seva residència, reclamant la baixada de les taxes pels musulmans; però fou sufocada per un exèrcit enviat per la Porta i el cap rebel fou decapitat. Des del 1625 l'illa va començar un procés de despoblament que unit a les plagues van reduir la població a la meitat. El 1821 els grecs de l'illa es van unir als de Grècia en la seva rebel·lió contra l'imperi. El líders religiosos dirigents de la revolta foren executats i vint mil grecs cristians van fugir de l'illa.

[edita] Governadors otomans

  • 1571 -1745 Lloctinents del governador de l'Elayet de Djezair-i-bahr
    • Walis (governadors) des el 1745
  • 1745 – 1746 Abdallah Pasha
  • 1746 - 1748 Abubekr Pasha
  • 1748 – vers 1759 Desconegut
  • vers 1759 – 1764 Kasim Agha
  • 1764 - 1765 Djil Osman Agha
  • 1766 – Maig de 1766 Hafiz Mehmed Efendi
  • Maig de 1766 – 1767 Süleyman Efendi
  • 1766 Halil Agha (rebel)
  • 1771/72 – 1774 Hadji Ismail Agha
  • 1774 – 1775 Hadji Ali Agha
  • 1775 - 1776 Hadji Baki Agha (primera vegada)
  • 1776 - 1777 Husein Celebi Agha (primera vegada)
  • 1777 – 1783 Hadji Baki Agha (segona vegada)
  • 1779 - 1809 Hadji Georgakis Kornesios (imposat)
  • 1783 - 1788 Desconegut
  • 1788 -  ? Husein Celebi Agha (segona vegada)
  • ? - 1808 Hasan Agha
  • 1808 – 1812 Ahmed Pasha
  • 1812 – 1817 Seid Mehmed Emin Efendi
  • 1817 - 1819 Ahmed Pasha
  • 1819 - 1822 Kücük Mehmed Silahser
  • 1822 - 1823 Hadji Ibrahim Agha
  • 1822 - 1823 Salih Bey (comandant egipci)
  • 1823 - 1824 Seid Mehmed
  • 1823 -  ? Mehmed Bey (Comandant egipci)
  • 1824 –  ? Taher Pasha
  •  ? - 1829 Ali Ruqi Efendi
  • 1830 - 1831 Ali Halil Said Effendi
  • 1831 - 1833 Desconegut
  • 1833 – 1838 Hadji Said Mehmed Aga
  • 1838 – 1839 Osman Pasha (primera vegada)
  • 1839 –1840 Hasan Pasha (primera vegada)
  • 1840 - 1841 Osman Pasha (segona vegada)
  • 1841 Talat Effendi
  • 1841 - 1842 Said Mehmed
  • 1842 - 1843 Aziz Pasha
  • 1843 - 1845 Edhem Pasha
  • 1845 - 1846 Hadji Derbaz Agha
  • 1846 – 1847 Hasan Pasha (segona vegada)
  • 1847 – 1848 Ismail Adil Pasha
  • 1848 – 1849 Abdullatif Efendi
    • Mütesarrifs (Lloctinents governadors)
  • 1849 - 1851 Desconegut
  • 1851 Haftuz Pasha?
  • 1851 -1853 Edhem Pasha
  • 1853 - 1854 Mehmed Sherif Pasha
  • 1854 - 1855 Mehmed Cemal Pasha (Celaleddin)
  • 1855 - 1856 Osman Sherif Pasha
  • 1856 - 1858 Kani Pasha
  • 1858 - 1859 Ishaq Pasha
  • 1859 - 1862 Mehmed Khairullah Pasha
  • 1862 Kibrisli Mehmed Kamil Pasha (interí, primera vegada)
  • 1862 - 1863 Ziya Pasha
  • 1863 Tewfik Pasha
  • 1863 - 1864 Mehmed Halet Pasha (primera vegada)
  • Octubre a Novembre del 1864 Kibrisli Mehmed Kamil Pasha (interí, segona vegada)
  • 1864 - 1865 Taiyib Pasha (primera vegada)
  • 1865 - 1866 Ahmed Latif
  • 1866 - 1868 Taiyib Pasha (segona vegada)
  • 1867 – 1868 Mehmed Halet Pasha (segona vegada)
  • 1868 - 1871 Kücük Mehmed Said Pasha
  • 1871 – 1872 Aziz Pasha (primera vegada)
  • 1872 – 1873 Mehmed Veis Pasha (primera vegada)
  • 1873 Essad Pasha
  • 1873 - 1874 Ibrahim Pasha
  • Febrer a desembre del 1874 Mehmed Nasif Pasha
  • 1874 - 1876 Aziz Pasha (segona vegada)
  • 1876 - 1877 Mehmed Veis Pasha (segona vegada)
  • 1877 - 22 de juliol de 1878 Ahmed Bessim Pasha

[edita] Administració britànica sota sobirania otomana i colònia britànica

El 1878 l'illa fou ocupada pels britànics però nominalment es va conservar la sobirania otomana fins que en esclatar la primera guerra mundial els britànics la van annexionar (1914) i el 1925 fou declarada colònia de la corona. El 1931 els grecs van demanar l'Enosis (unió a Grècia) i es van produir aldarulls que van obligar a declarar la llei marcial, es va abolir el consell legislatiu i es va prohibir l'ús de la bandera grega. Durant la segona guerra mundial els xipriotes es van mantenir al costat de Gran Bretanya però al final de la guerra es van renovar les peticions d'Enosis mentre els turcs xipriotes preferien la sobirania britànica. Entre 1946 i 1949 milers de refugiats jueus que tornaven a Palestina es van establir a camps a l'illa. El 1950 l'arquebisbe Makàrios fou elegit com a cap polític i espiritual de la població grecoxipriota (cap de l'església ortodoxa xipriota) i partidari de l'Enosis. Des del 1955 l'organització clandestina EOKA (organització Nacional de Combatents Xipriotes) amb suport de Grècia i sota la direcció del coronel grec (però nascut a Xipre) George Grivas, va començar una campanya armada dirigida des les muntanyes Troodos, i amb una força petita va tenir ocupats a vint mil soldats britànics i gairebé cinc mil policies. El 1956 Makarios fou deportat a les Seychelles. El 1957 el govern militar britànic fou substituït per un govern civil dirigit per Sir Hugh Foot i poc després els turcs van començar a demanar la partició de l'illa.

[edita] Alts comissionats i governadors britànics

    • Alts comissionats
  • Sir Garnet Joseph Wolseley 1878-1879
  • Sir Robert Biddulph 1879-1886
  • Sir Henry Ernest Gascoyne Bulwer 1886-1892
  • Sir Walter Joseph Sendall 1892-1898
  • Sir William Frederick Haynes Smith 1898-1904
  • Sir Charles Anthony King-Harman 1904-1911
  • Hamilton John Goold-Adams 1911-1915
  • Sir John Eugene Clauson 1915-1918
  • Sir Malcolm Stevenson 1918-1925
    • Governadors (des el 1925)
  • Sir Malcolm Stevenson 1925-1926
  • Sir Ronald Storrs 1926-1932
  • Sir Reginald Edward Stubbs 1932-1933
  • Sir Herbert Richmond Palmer 1933-1939
  • Sir William Denis Battershill 1939-1941
  • Sir Charles Campbell Woolley 1941-1946
  • Reginald Thomas Herbert Fletcher, Baró de Winster 1946-1949
  • Sir Andrew Barkworth Wright 1949-1953
  • Sir Robert Perceval Armitage 1954-1955
  • Sir John Harding 1955-1957
  • Sir Hugh Mackintosh Foot 1957-1960

[edita] Estat independent

El 1960 el tractat de Garantia entre la Gran Bretanya, Grècia i Turquia establia un Xipre independent amb dues bases britàniques de sobirania (Dekhèlia i Akrotiri) amb un president grecoxipriota i un vicepresident turc xipriota ambdós amb dret de veto i la minoria turca (18%) tenia garantia la vicepresidència i tres (sobre 10) ministeris i el 30% dels llocs públics menys a l'exèrcit que serien 40% i als serveis de les cinc ciutats principals. El 1963 van esclatar disturbis entre les comunitats i la constitució es va posar en qüestió per ser poc operativa. Els turcs foren acorralats a enclavaments bloquejats pels grecs i es va haver d'enviar una força de pau que assegurés la distribució de menjar. El 15 de juliol de 1974 el periodista Nikos Sampson, ex membre de l'EOKA i membre de l'anomenada EOKA-B, amb el suport de la junta militar grega, va donar un cop d'estat organitzat per la guàrdia nacional de majoria grega. Makarios fou enderrocat i es va refugiar a la base britànica de Dekhèlia. El 20 de juliol de 1975 els turcs van envair l'illa, desembarcant a Kirènia (Kyrenia) i expulsant els grecs. El 23 de juliol el govern democràtic fou restaurat però els turcs van continuar avançant i els grecs foren expulsats del nord mentre els turcs eren expulsats del sud. Els turcs es van aturar quant tenien el control del 37% del territori. El 1975 les forces d'ocupació van establir l'estat federat turc del nord de Xipre amb el líder de la comunitat turca, Rauf Denktash al capdavant. Una força de les Nacions Unides es va establir a la línia entre les dos comunitats (la línia verda). El 1977, Makarios, restaurat com a nominal president de tot Xipre i a la pràctica només de la part grega, va morir i el va succeir Spyros Kyprianou. El 1983 l'estat federat del nord de Xipre es va proclamar independent i fou reconegut per Turquia. Als anys 90 es van produir converses i el 2003, a punt d'entrar Xipre a la unió europea, un pla de pau fou sotmès a referèndum (24 d'abril del 2004) i aprovat pels turcs però rebutjat pels grecs per la qual cosa la totalitat de l'estat va entrar a la unió però la zona turca com a tal en va quedar exclosa (1 de maig del 2004).

[edita] Presidents de Xipre