Gramatica occitana segon los parlars lengadocians
De Viquipèdia
Aquesta Gramatica occitana és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern, la qual és majoritària hui mateix (se'n diu norma alibertina o clàssica). Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeu Fabra respecte al català.
[edita] Història
La Gramàtica va aparéixer primer en fascicles a la Revista Òc. El 1935 la Generalitat de Catalunya, mitjançant l'Oficina de Relacions Meridionals dirigida per Josep Carbonell i Gener, la va editar. Aquesta edició a conseqüència de la guerra civil va resultar de molt mal trobar posteriorment. El 1976 es va reeditar una segona edició revisada pel lingüista Ramon Chatbèrt i a càrrec del Centre d'Estudis Occitans de la Universitat Paul Valéry de Montpeller. El 2000 l'Institut d'Estudis Occitans conjuntament amb l'Institut d'Estudis Catalans en varen traure una tercera edició.
[edita] La seua dimensió i influència
Aquesta gramàtica és un dels punts de partida més importants per al desenvolupament de l'occitanisme actual. Recuperant i millorant l'obra de Prospèr Estieu i Antonin Perbòsc la gramàtica d'Alibèrt, recolzant-se en la grafia medieval, oferia aleshores un codi gràfic flexible per al dialecte llenguadocià delimitant clarament alhora la variació acceptable (per exemple nuèit/nuèch o fins i tot nuòch) i les grafies que s'havien d'eliminar (com nèit...). El propi autor esperava a més que s'aplicara aquesta base normativa a tot el conjunt occità. La referència explícita d'Alibèrt per bastir la seua gramàtica era la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra i el propi autor volia que la seua obra assolira el mateix grau d'acceptació i d'èxit a la societat occitana que la que va obtenir l'obra de Fabra als Països Catalans. A més dels seus mèrits descriptius i normatius, la gramàtica d'Alibèrt es distingeix clarament de les obres anteriors pel fet de ser una de les primeres obres científiques escrites en occità, dignificant així l'ús de l'idioma a àmbits que no eren artístics o literaris.
La grafia establerta així per Alibèrt s'anomena grafia clàssica o alibertina (oposant-se a la grafia francitzant de Frederic Mistral, dita norma mistralenca). La grafia alibertina va ser adaptada després per Pèire Bèc al gascó i al provençal per Robèrt Lafont. És la base dels estudis de normativització del llenguadocià i de les modificacions ulteriors que va aprovar i difondre el Conselh de la Lenga Occitana]]. La Gramatica occitana també és el punt de partida d'obres diverses entre les quals cal destacar Lo vèrb occitan/le verbe occitan de Patric Sauzet i Josiana Ubaud (1995).
Aquest llibre també té un interés particular des del punt de vista dialectològic ja que apareix anotada gran part de la variació del dialecte llenguadocià.
