Loís Alibèrt
De Viquipèdia
Loís Alibèrt (Bram, Lauraguès 1884 - Montpeller 1959) fou un lingüista i gramàtic occità. Es dedicà a la restauració i la normalització de la llengua occitana moderna, sobre la base deixada per Antonin Perbosc i Prospèr Estieu. Fou secretari general de la Societat d'Estudis Occitans, creada a Tolosa de Llenguadoc el 1930, i seguí de prop els mètodes de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1935 l'Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya li publicà a Barcelona la Gramatica Occitana segon los parlars lengadocians, dedicada exclusivament als parlars llenguadocians, la qual fou la base per a la depuració de la resta dels dialectes occitans.
Així establia la norma clàssica occitana que avui és el sistema normatiu més general de l'occità. També iniciava el camí cap a la creació d'una llengua literària comuna, assolida parcialment, després de la Segona Guerra Mundial, pel nou Institut d'Estudis Occitans, continuador de la Societat. Consagrà la maduresa a aplegar materials per a un diccionari occità, destinat a posar fi a la fragmentació dialectal escrita i a la francesització del vocabulari, de l'ortografia i de la sintaxi. Morí abans de completar aquella obra, que fou publicada pòstumament (Dictionnaire occitan-français, 1965).
[edita] Bibliografia
- Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, 1935-1937
- Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
- Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
- Tèrra d'Òc, 1908-1930
- Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
- Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
- Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
- Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (pòstum)
