Gneu Pompeu Estrabó
De Viquipèdia
Gneu Pompeu Estrabó (Cnaeus Pompeius o Pompaeus Sex. F. Cn. N. Strabo) segon fill de Sext Pompeu (gendre de Lucili) i de Lucília, i pare de Gneu Pompeu Magne. El malnom Strabo (girar la vista) fou donat inicialment al seu cuiner Menògenes i després a Gneu Pompeu que tenia una certa ressemblança amb el cuiner. Pompeu va acabar adoptant el nom com a propi i així apareix a algunes monedes i als Fasti.
Apareix esmentat per primer cop el 103 aC quan havia estat qüestor a Sardínia en el govern de l'illa del propretor Tit Albuci, i va recollir documentació per acusar al seu cap cosa mal vista entre els romans; l'acusació no la va poder conduir ell mateix i ho va fer Gai Cèsar al seu lloc.
El 94 aC fou pretor i a l'any següent propretor a Sicília. El 90 aC al esclatar la guerra social, fou llegat del cònsol Publi Rutili Llop; fou derrotat i es va haver de refugiar a Firmium on fou assetjat per Tit Afrani, general dels italians, però Sulpici va anar en ajut de Pompeu i Afrani, atacat per dos exèrcits, va morir a la lluita, i les seves tropes van fugir en confusió cap a Asculum; Pompeu llavors va assetjar aquesta ciutat.
Fou escollit cònsol, càrrec que va exercir el 89 aC amb Luci Porci Cató Salonià. Just entrar en ofici va derrotar als italians a la costa oriental quan anaven en ajut d'Etrúria, desconeixent que aquest territori ja havia signat la pau amb Roma. Va obtenir després altres victòries sobre els mars, els marrucins i els vestins; finalment va entrar a la assetjada Asculum i va sotmetre als picentins, retornant a Roma a final d'any, entrant en triomf el 27 de desembre. Abans d'acabar el consolat va fer aprovar la llei Pompeia que donava als gals de la Transpadana el drets de ciutadania llatina.
El 88 aC va esclatar la lluita entre Gai Mari i Luci Corneli Sul·la, que va acabar amb la victòria del darrer i la proscripció del primer que va fugir d'Itàlia. Estrabó estava lluitant a la part sud d'Itàlia (principalment al Samni) contra els italians que romanien encara rebels; el senat el va privar del comandament per assignar-lo al cònsol Quint Pompeu Ruf; Estrabó va obeir i va entregar el comandament, tot i la indignació que va sentir, però segurament fou ell mateix qui va instigar un motí dels soldats que poc després van matar a Ruf en un motí; va fingir horror del crim però no va prendre cap mesura i Sul·la, absent, no va tenir més remei que tancar els ulls.
El 87 aC els popular es van fer amb el poder per mig de Luci Corneli Cinna. Quan els populars anaven a entrar a Roma els aristòcrates van cridar a Estrabó al que van donar el comandament; contra els seus desitjos va haver de lluitar a la porta Collina contra Cinna i Sertori; encara que la batalla no fou decisiva va marcar a Estrabó com a membre dels aristòcrates.
Cinna va provar de matar-lo però fou salvat per l'energia i prudència del seu fill que també va aturar un perillós motí entre els soldats entre els que havia perdut la popularitat per la seva avarícia i crueltat. Al curs del mateix any 87 aC Estrabó va morir per la caiguda d'un llamp. Va deixar grans possessions al Picè.
