Fets del sis d'octubre
De Viquipèdia
Els fets del sis d'octubre va ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el rei Alfons XIII encapçala la transició cap a la democràcia i el 12 d'abril de 1931 es convoquen eleccions generals que donaren una victòria aclaparadora al líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià, el qual proclamà el 14 d'abril la República Catalana dins una Federació de pobles ibèrics. Al cap d'unes hores, la segona República espanyola era proclamada a Madrid. Unes negociacions entre tots dos nous poders, de Madrid i Barcelona, desembocaren, el 17 d'abril, en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a primer President de la institució.
El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l'Estatut d'autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constituïa el 6 de desembre, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa.
El gener de 1934 Catalunya assumia facultats judicials amb la creació del Tribunal de Cassació, i nous poders executius, incloent-hi els d'Ordre Públic en desaparèixer de l'estructura política la figura dels governadors civils, que representaven el govern espanyol a Catalunya.
El dia de Nadal de 1933 moria el president Macià, el dia 1 de gener de 1934 era elegit Lluís Companys per succeir-lo.
Mentre, a Espanya, el novembre de 1933 es celebren les segones eleccions que són guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles. Comença així el que alguns han anomenat Bienni negre.
Les diferències polítiques entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, dificultaven les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. Així per exemple, l'aprovació l'abril de 1934 pel Parlament d'una moderada llei de Contractes de Conreu obtingué la immediata oposició de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern central, aconseguiren l'anul·lació de la llei per anticonstitucional.
Aquest fet obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona i una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. En aquells moments, després de la mort de Macià, dins el si d'Esquerra Republicana de Catalunya havia gran conflictivitat entre els sectors clarament independentistes representats per la gent d'Estat Català (recordem que EC ingressà amb Macià al capdavant dins ERC però comptava amb autonomia i controlava les Joventuts), i la resta de sectors més autonomistes representats per la gent del sector del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc.) i la del grup de l'Opinió (Lluhí i Vallescà, Josep Tarradellas, etc.).
[edita] Els dies anteriors
Josep Dencàs, cap d'Estat Català des de la mort de Francesc Macià, assoleix la conselleria de Governació el 28 de juny de 1934 enmig del conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, i li es encarregada pel president de la Generalitat la formació d'un Comitè Revolucionari secret format per gent de diversos partits nacionalistes per preparar una insurrecció armada. Miquel Badia seria nomenat cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat dins les reformes fetes per Dencàs dins els cossos policials per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que havia fins aleshores. Miquel Badia però desenvoluparia la seva tasca només durant 7 mesos i es forçat a dimitir el mateix més de setembre per l'afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant el judici de Josep Maria Xammar. En lloc seu seria nomenat una persona propera a Lluís Companys, Coll i Llach. Pel fet de no ser independentista (era antic militant de la Unión Patriótica), el seu nomenamewnt en un lloc d'una importància tant cabdal fou causa de protestes dins el Comité fins el mateix dia de la proclama. Companys insistí a ultrança a mantenir-lo al càrrec.
El dia 2 d'octubre cau el govern de Ricardo Samper i dos dies després Alejandro Lerroux forma un govern només amb ministres de la CEDA, organització considerada no republicana. Immediatament és declarada una vaga general a tot Espanya.
El mateix 5 d'octubre, l'Aliança Obrera de Catalunya també declara la vaga general, sense el suport, però, de la CNT, i Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Els Escamots d'Estat Català van mal armats ja que Lluís Companys havia refusat sistemàticament totes les comandes d'armes que se li havien fet des del Comité Revolucionari que ell mateix havia creat per preparar la revolta. Les forces d'ordre públic que pot utilitzar la Generalitat es limiten a 400 mossos d'esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i a 3.200 Guàrdies d'Assalt comandats per Coll i Llach. Estat Català compta amb 3.400 militants armats dirigits per Miquel Badia i Capell. L'Aliança Obrera amb prou feines mobilitza un miler de persones al no tenir el suport ni de la CNT i de la Unió de Rabassaires. L'Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat que en aquells fets tingué una actuació molt irregular. Tots aquests ingredients fan que les mobilitzacions es dissolguin la tarda del 6 d'octubre. Durant els fets hi hagueren alguns actes de violència a Barcelona i a la resta de Catalunya que causarien més de 40 morts.
[edita] La proclama
Però a les vuit del vespre, Lluís Companys apareix al balcó de la Generalitat acompanyat dels consellers i proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
En acabar el discurs, Companys comunica els seus desitjos al cap de les tropes a Catalunya, el general Batet, tot demanat-li que es poses a les seves ordres. El general Batet digué haver avisat a Enric Pérez i Farràs, el cap dels mossos d'esquadra, perquè es presentés a capitania per posar-se a les seves ordres i que aquest li respongué que només obeia al president de la Generalitat. Malgrat tot, Perez Farràs sempre desmentí haver mantingut cap mena de comunicació amb Batet al llarg dels fets i declarà que qui si havia mantingut contactes en secret amb Batet el dia abans fou Lluís Companys fet que fou corroborat per altres mossos d'esquadra. Després de rebre la nota de Companys, Batet parla amb Madrid, proclama l'estat de guerra i dona ordres immediatament a les seves tropes de prendre posicions a la ciutat malgrat demanar una hora de temps a Companys per a respondre. Companys ordena terminantment no hostilitzar l'exèrcit al llarg d'aquesta hora amb la qual cosa es permet que l'exèrcit tingui impunitat per atacar la Generalitat i prendre posicions als llocs clau.
El que fins aleshores havien sigut focs d'encenalls, ara es convertia en un polvorí. Aquell vespre, abans de la proclama, s'havien construït barricades, es distribuiren grups armats pels carrers i es preparà als edificis oficials per a la resistència. La Generalitat es defensa amb un 400 mossos d'esquadra, a la comissaria general d'Ordre Públic hi havia 3.200 Guàrdies d'Assalt, a la Conselleria de Governació i a les diferents seus d'Estat Català uns 3.400 militants armats. L'Aliança Obrera ocupa el local de Foment del Treball Nacional a la Via Laietana amb uns 400 homes, els partidaris del PSOE es concentren a la Casa del Poble al carrer nou de Sant Francesc, i en general els grups amb fusells estan preparats als locals de La Falç, Nosaltres Sols!, Partit Nacionalista Català, i el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).
Poc després de la proclama, des de la Conselleria de Governació veieren passar en direcció a la Via Laietana una companyia de soldats amb una bateria de muntanya que posteriorment tractarien de prendre la Generalitat. Dencàs però, rebé ordres de no atacar-los, la qual cosa dugué a que efectivament la Generalitat fos atacada abans d'acabar el plaç d'una hora que havia demanat Batet. Els Mossos d'Esquadra repelíren l'agressió i feren recular l'exèrcit fins la Plaça de l'Angel causant-los diverses baixes entre les que destaca la mort d'un capità (cantonada Via Laietana/Jaume I). Companys ordena als Mossos replegar-se dins del Palau de la Generalitat, lloc d'on ja no els deixarà sortir durant tota la hit. El setge s'amplia amb l'arribada d'una companyia de metralladores.
A la mateixa Via Laietana Badia i altres membres d'Estat Català, junt amb un centenar d'homes pèssimament armats que arribaren més tard com a reforç, es feren forts a la a una casa hostilitzant l'exèrcit i impedint el seu avanç durant unes hores i causant-los diverses baixes. Miquel Badia enmig dels tirotejos envià uns emissaris fins la Generalitat demanant a Companys que deixés fer foc contra l'exèrcit des de la metralladora que havia emplaçada al terrat de la Generalitat amb la qual cosa, en agafar els militars entre dos focs, s'els obligaria a abandonar la posició tant perillosa que ocupaven a tocar del Palau de la Generalitat. Companys s'oposà terminantment a que els Mossos obrissin més foc contra l'exèrcit adduint que no volia que es causessin baixes innecessàries.
Mentrestant Coll i Llach, després de rebre una trucada de Companys, abandonava la Comissaria General d'Ordre Públic amb la qual cosa deixava sense comandament a la força més important amb la que es comptava per a fer front a l'exèrcit, 3.200 Guàrdies d'Assalt. La major part de Guàrdies d'Assalt desertaren immediatament i es passaren al bàndol de Batet entregant-se a Capitania.
Prop de les deu, una companyia d'infanteria sortida de la caserna de Drassanes arriba al CADCI. Allà els reben a trets matant un sergent i ferint set militars. Més tard s'ordena el foc de canó cap al centre resultant morts Jaume Compte i Canelles, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, dirigents del Partit Català Proletari. La resta aconsegueixen fugir per les teulades. Els seus esforços per demanar ajut a la Generalitat foren vans ja que Companys es negà a deixar sortir un grup de Mossos d'Esquadra del Palau de la Generalitat tal i com li demanava Josep Dencàs. Alguns militants d'Estat Català intentaren arribar al CADCI amb reforços per les teulades però no fou possible fer-ho amb prou temps.
El general Batet, tot i tenir ordres estrictes i dures, des de Madrid, d'atacar, i sabent que tenia la situació completament controlada, va deixar passar l'estona esperant la rendició. Frederic Escofet i Alsina, capità dels Mossos d'Esquadra, acudeix de matinada a la Comissaria General d'Ordre Públic per tractar d'agrupar els Guàrdies d'Assalt que restaven fidels a la Generalitat i que en aquells moments estaven dispersos en diferents comissaries de Barcelona. Després de moltes gestions aconsegueix formar dues companyies amb les quals informa a Companys que pot atacar l'exèrcit en combinació amb les forces de Miquel Badia que encara resistien a la Via Laietana. Al cap d'uns minuts Companys el truca novament per informar-lo de que Coll i Llach volia tornar a ocupar el seu càrrec, cosa a la que Escofet s'oposà. Finalment s'acordà que es permetria a Coll i Llach tornar a la Comissaria General d'Ordre Públic a entrevistar-se amb Frederic Escofet. En arribar Coll i Llach, abans de parlar amb Escofet, s'entrevista amb els comandaments de les dues companyies de Guàrdies d'Assalt i aquests, poc després, comuniquen a Escofet que ja no estan disposats a lluitar.
Josep Dencàs fa crides incesants per radio demanant la mobilització de gent, juntament amb el cap dels mossos d'esquadra, Enric Pérez Farràs havien acordat continuar la resistència un cop es fes de dia però, poc abans de les sis del matí, Companys comunica les seves intencions de rendir-se. Perez Farràs s'hi oposa i diu que la Generalitat pot resistir setmanes si cal. La topada entre ambdós es força violenta però Companys no cedeix i a les sis del matí comunica la seva rendició i la de tot el govern de la Generalitat amb ell, al capità general Domènec Batet.
[edita] La rendició
Les tropes entren al Palau i detenen a Companys, a tots els consellers tret de a Josep Dencàs (que era a la Conselleria de Governació) i a diversos diputats (Josep Tarradellas, Antoni Xirau i Palau, Joan Casanellas, Estanislau Ruiz i Ponsetí, etc.) incloent al president del parlament Joan Casanovas i Maristany. Tot seguit a l'Ajuntament també detenen a Carles Pi i Sunyer i als regidors que li feien costat. Tots els presos foren portats al vaixell Uruguai ancorat al port de Barcelona i reconvertit en presó.
A la Conselleria de Governació es resistí fins després de la rendició de Companys per be que s'ordenà una retirada ordenada per un túnel que s'havia fet construir expressament mesos abans i que unia el Palau de Governació amb la xarxa de clavegueram. Josep Dencàs, Miquel Badia, diversos comandaments fidels de la Guàrdia d'Assalt, i alguns militants d'Estat Català abandonen el Palau de Governació i Dencàs i Badia marxen a l'exili.
Aquell matí, els carrers anaren quedant buits de gent i tot anà tornant a la normalitat. Fins i tot, un representant de la CNT aconsellava per la ràdio tornar al treball.
Malgrat la gravetat dels fets, es considera que el general Batet aconseguí dominar la situació amb el mínim de destruccions i violència, actitud que li valgué atacs d'ambdós bàndols: de la dreta i d'alguns sectors militars per la seva feblesa, i dels vençuts per no posar-se a les seves ordres.
A Astúries, en el que s'anomenà la Revolta d'Astúries, els fets foren molt més sagnants amb centenars de morts per l'enfrontament entre la Guardia Civil i l'exèrcit contra l'Aliança Obrera.
[edita] Conseqüències
El coronel Francisco Jiménez era nomenat governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat. L'Estatut d'autonomia fou suspès i el govern de Catalunya i molts altres ciutadans, revestits d'autoritat o no, foren empresonats i condemnats a llargues penes. Durant més d'un any les reformes i la modernitat aconseguides quedaven aturades en tots els camps. El febrer de 1936, unes eleccions generals tragueren de presidi el Govern de Catalunya i la Generalitat reprengué les seves funcions.
Si bé va ser un fet més simbòlic que pràctic, donada la curta durada d'aquell escenari, les conseqüències que se'n van desencadenar foren cabdals i considerats un preàmbul de guerra civil.
Dins Esquerra Republicana de Catalunya aquells fets provocaren una greu commoció interna que es manifestà en ésser amnistiats els participants als fets i ésser posats en llibertat. Des d'Estat Català s'acusà a Companys i altres dirigents d'ERC d'haver provocat la derrota expressament de manera solapada per després culpar-ne a Estat Català i, així, treure's del damunt uns rivals polítics amb els quals tenien nombrosos enfrontaments interns d'ençà que fou creada ERC el 1931 (cada cop més forts des de la mort de Francesc Macià). Efectivament des d'ERC des de poc després de la detenció del govern s'iniciaria una forta campanya mediàtica en aquest sentit que dugué a tergiversar totalment els fets. Això, juntament amb l'assassinat dels germans Badia poc després que tornessin de l'exili, duria a Estat Català (incloent practicament totes les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català en bloc) a abandonar Esquerra Republicana de Catalunya. Això es produí després d'uns violents enfrontaments verbals entre Josep Dencàs i Lluís Companys en una de les sessions més agitades que ha viscut mai el parlament català. Durant aquells dos dies de sessions al Parlament es debaté molt intensament sobre el Sis d'Octubre i Dencàs acusà repetidament de traidor a Companys aportant tot un seguit de proves de la seva actuació irregular que les actes del propi Parlament testimonien que no pogueren ser rebatudes.
[edita] Bibliografia
- Cruells i Pifarré, Manuel 1970 "6 d'octubre a Catalunya" Ed. Pòrtic (Barcelona).
- Dencàs i Puigdollers, Josep 1935 "El Sis d'Octubre des del Palau de Governació" Edicions Ed. Mediterrània (Barcelona).
- Escofet i Alsina, Frederic 1973 "Al servei de Catalunya i la República" Paris.
- Miravitlles i Navarra, Jaume 1935 "Crítica del 6 d'Octubre" Ed Públic Acer.
- Ros i Serra, Jaume 1996 "Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya" Editorial Mediterrània (Barcelona).
[edita] Articles relacionats
Bàndol del General Batet declarant l'estat de guerra
