Favara

De Viquipèdia

Favara és un municipi valencià que es troba a la comarca de la Ribera Baixa.

L'epònim Favara prové de l'árab "Fauuara", o siga "La Font" o "L'Ullal", pels nombroses brolladors d'aigua subterrània situats al Nord-est del poble, ja en zona marjalenca, a la planícia litoral al delta del Xúquer. La població és pos­terior a la conquesta del Regne de València feta per Jaume I, no apareixent Favara en cap document escrit fins després del Repartiment. Tampoc no hi han referències de civilitzacions del Bronze o de la romanització.

La Favara d'aleshores depèn del castell del Barranc, com coneixen el d'Alcalà d'Alfàndec, també anomenat de la Reina Mora, i les seues rendes contribueixen a pal·liar els deutes del rei i de l'Infant Pere, que havia donat els poblats d'Alfàndec de Marinyén als jueus Vives Abenvives i els seus hereus, i el castell a l'escrivà Perot de Sent Climent.

Mes tard, el 1275, el feu va passar a mans de Constança (Anna) de Sicília. Ja fundat en 1297 el monestir de la Valí Digna per Jaume II, i deixat en mans del monjos de Santes Creus, la dependència d'Alcudiola d'Alfándec té per senyors els abats cistercencs de Santa Maria de la Valldigna, corrent vicissituds paral·leles a Alfulell, Massalalí, Benifairó, l'Ombria, el Ràfol, Simat, Tavernes i La Xara ^[1]. D'aquest temps només ens queda a Favara l'ermita de Sant Llorenç.

L'Alcudiola, dita també "de Favareta", fou separada en 1547 del Ráfol d'Alfándec, i Favara d'aquella, estant poblades ambdós per moriscs, sent erigida parròquia per Sant Joan de Ribera l'any 1568. L'Alcudiola de Favara fou repobla­da, després de l'expulsió deis moriscs, en 1616. Favara encara seria possessió de Corbera, abans que quedarà deserta totalment per dita expulsió de moriscs l'any 1609, que van eixir pel Grau i Dénia cap a l'Àfrica.

La població tenia aleshores 22 focs de musulmans andalusins, dedicats a l'agricultura i l'artesania i que conservaven la religió islàmica, malgrat els baptismes forçats estipulats a la pragmàtica del 1526, i parlant la seua llengua, l'algaravia, encara que el seu ús i el costum jurídic musulmà eren prohibits de del 1567.

Favara pertangué fiscalment de la fillola de la Valí d'Alfándec l'any 1602, amb Llaurí, Beniomer, L'Alcúdia, Massalalí, Tavernes, l'Ombria, Benifairó i Simat. Expulsats els moriscs el poble pateix la seua absència, sobre tot en el cultiu de farros, que no va tenir collita aquell any. L'any 1611 Favara és repoblada per famílies cristianes, atorgant-li carta de poblament al lloctinent de Sardenya, Carles de Borja-Centelles i de Velasco, VII duc de Gandia, marqués de Llombai i comte d'Oliva, el 10 de juliol de 1611, mitjançant el seu procurador Caries de Rodar i actuant de notari Josep Maria Ortiz.

Del matrimoni del Borja-Centelles amb Artemisa Dòria nasqué Francesc de Borja-Centelles i Dòria, hereu deis títols i territoris paterns. Els 22 pobladors que son pare va establir a Favara mantingueren una població estable durant molt de temps, doncs en 1715 la població no superava els 31 veïns, i això es devia sobretot a les malalties sofertes pel cultiu d'arròs a la marjal.

Favara passa després ais barons de Benifallim i senyors de Cenija i Ròtova, els quals arriben a edificar un castell, del qual encara queden res­tes. Fins al 1707 el poble pertany administrativament a la governació de Xàtiva, anomenada també "dellà Xúquer", del des 1306.

A partir de la Nova Planta pertangué al corregiment d'Alzira, fins al 1831. Dos anys després l'estat espanyol fou dividit en províncies. A llarg del 1734 comença a bastir-se l'església parroquial, dedicada a Sant Antoni Abat, a despeses del senyor de Ròtova i Favara, Miquel Escrivà i Faus, acabant-se el retaule de l'altar major i entronitzant-se la imatge del Sant en l'any 1748. L'arquebisbe Andreu Mayoral Alonso de Mella, amb la seua política de sanejament del cult i inversions en obres, va decorar-la a l'estil renaixentista, de l'any 1737, acabant-se totalment l'edifici parroquial l'any 1760. Set anys mes tard hom declara independent la parròquia de Favara.

Donats els preus alts dels farros, Favara coneix un increment de població, encara que per la gran mortaldat, a causa del cultiu arrosser, a penes si es nota en l'augment absolut. Favara té en 1794 90 habitants. El botànic Cavanilles ens diu que "ya quedarían pocos brazos para el cultivo (de farros) sin los advenidizos", i encara a les mateixes "Observaciones" afegeix que "en Favareta se renuevan (els pobladors) como en plaza sitiada por enemigos y las rebeldes tercia­nas talan a los vivientes".

Durant aquestos anys els de Ròtova, ja comtes des del 1799, durien a cap noves obres al seu castell de Favara, passant la jurisdicció senyorial, a finals del segle XVIII a mans del tinent coro­nel Llorenç Bou de Penya-Roja i Cisternes d'Oblites, òlim Escrivá i Martínez de la Raga, heretant-los tots els títols i possessions els Rodrigo i els Rovira, barons d'Antella i d'Uixola, sense participar Favara en cap esdeveniment històric remarcable.

El cens de l'any 1860 ens dona 447 habitants, i és a partir d' aquest any que la població comença a créixer, tenint així 783 veïns l'any 1900, sobretot en augmentar el cultiu de la taronja, les hortalisses i farros, que hui per hui son encara les fonts de riquesa econòmica de Favara. Als 10 anys el poble té 168 cases habitades, amb un augment de 200 habitants, superant en un 35% els naixements a les defuncions.

Instal·lat l'enllumenat públic de gas acetilè i fent-se totes les aceres a Favara, aquesta entra en la modernitat, continuant incrementant-se la població, que viu al llarg del segle XX en pau, dedicada a l'agricultura i alguna industria: plàstics, formigó, ferreria, mobles i agroalimentària; Favara té el 1930, 1.251 habitants, i trenta anys després 1.679, encara que la forta emigració de mà d'obra cap a Franca fa estable el cens, deturant l'increment des del 1965, doncs al 1970 són 1.651 veïns. Cap variable històrica endògena afecta especialment Favara, com per fer-ne referència, llevat que sofreix amb la depressió de principis de segle un enduriment social, crisi que com a altres pobles de 1a Ribera duu a l'atomització del republicanisme.

D'altra banda Favara conta hui per hui dels serveis que una població moderna requereix, alguns d'ells mancomunats amb la comarca.

La població està agermanada amb la francesa Villelaure, amb franca correspondència cultural i social.

[edita] Enllaços externs

• Web del poble de Favara
• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
• Institut Valencià d'Estadística
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat

[edita] Notes

1. ↑ Analitzades en fascicles de la col·lecció "Història dels Pobles"

editar	Municipis de la Ribera Baixa
Albalat de la Ribera | Almussafes | Benicull de Xúquer | Corbera | Cullera | Favara | Fortaleny | Llaurí | Polinyà de Xúquer | Riola | Sollana | Sueca

Aquest article sobre la Ribera Baixa és un esborrany i és possible que li calga una expansió substancial o una bona reestructuració. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació.