Domesticació

De Viquipèdia

La domesticació és l'acció o l'efecte de fer domèstic algun ésser viu, és a dir, que viu al costat de l'ésser humà, que es cria a casa. El terme deriva del terme llatí domus que significa "casa" i domesticus que té el mateix significat actual. Descriu el pas de l'estat salvatge a l'estat domèstic d'alguns animals per acció de l'home. Aquest procés és degut als interessos humans d'obtenir d'espècies salvatges aliment, servei, companyia, roba, etc, i començà ja fa almenys onze mil anys. ^[1]

Una espècie domesticada, animal o vegetal, és una espècie que s'ha guanyat uns caràcters morfològics, fisiològics, o fins i tot conductistes, nous i hereditaris, resultant d'una interacció prolongada, d'un control, fins i tot d'una selecció deliberada per part de l'ésser humà.

La domesticació designa també l'estat en el qual la reproducció, les cures i l'alimentació dels animals, o el cicle de les plantes són controlats de manera més o menys directa per l'ésser humà. En el llenguatge corrent, l'expressió animal domèstic és sovint utilitzada en el sentit d'animal de companyia, i domesticar el verb com a sinònim de domesticar. Aquest últim terme es pot aplicar a un animal aïllat mentre que la domesticació concerneix una població o una espècie sencera. Una accepció ampliada de la domesticació tendeix a tractar a totes les formes d'interacció regular de l'espècie humana amb una espècie animal.

La principal utilitat de les plantes i animals domèstics és la producció alimentària, així com la d'altres productes útils com la llana, el cotó, o la seda. Els motius de la pràctica de la ramaderia o de l'agricultura no són tanmateix sempre estrictament utilitaris i inclouen el consentiment, la diversió o també diverses pràctiques religioses.

La domesticació de les plantes i dels animals ha acompanyat els inicis de l'agricultura i ha estat un factor essencial en el desenvolupament de la civilització. Si, per una banda, ha permès la revolució neolítica, per l'altra, és un procés que es perllonga i persisteix encara en l'actualitat.

Taula de continguts 1 El procés de domesticació 1.1 Dates i llocs de domesticació 1.2 Els escenaris del procés 1.3 Perspectiva biològica 2 Referències

[edita] El procés de domesticació

[edita] Dates i llocs de domesticació

Les domesticacions s'estenen des del neolític fins als nostres dies, a excepció de la del gos, que es remunta amb molta anterioritat, molt abans del procés de sedentarització humana. L'edat mitjana és un període on no es coneix cap nova aportació en domesticació i, en canvi, a partir del segle XIX, hi ha un important increment de noves espècies.

Les dates i els llocs de les antigues domesticacions han estat calculades amb mètodes essencialment arqueològics, i més concretament, de l'arqueozoologia. Aquests mètodes consisteixen a escorcollar o revisar els resultats de les excavacions d'indrets amb ocupació humana prehistòrica. Les restes animals són datades segons els mètodes arqueològics:

• es determina l'espècie a la qual pertanyen;
• es considera igualment l'edat en la qual han mort, fins i tot el tipus d'animal, d'una forma eventualment domèstica, que representen;
• es recolza en altres indicis com els rastres observables de demolicions.

La postura és la de determinar si existeix la presència d'animals salvatges o de cria, i més globalment la naturalesa de les seves relacions amb els humans. Així l'esquelet d'un gat que es va trobar a prop d'una tomba humana indica que es tractava probablement d'un animal de companyia^[2]. Una certa homogeneïtat en l'edat dels animals dels que es troben les restes indica que es tractava del resultat d'una cria domèstica, ja que es mataven els animals a l'edat òptima.

Les dades tècniques i en particular l'estudi de l'ADN mitocondrial permeten revisar les dates de domesticació igual com l'arbre genealògic de les espècies domèstiques actuals; aquests coneixements estan, doncs, sempre en evolució. La descendència del gos, en particular, s'hauria separat de la del llop ara fa uns 100.000 o 150 000 anys. És possible que l'avantpassat del gos aparegui en aquesta època, convivint i associant-se als grups humans que seguia, sigui per obtenir restes de menjar, per ser útil en senyals d'alerta o, fins i tot, com una ajuda en la caça. La data de domesticació que donen les fonts arqueològiques correspondria llavors a un moment en que la relació ja més estreta i existeix un control més gran de l'home sobre l'animal, ara fa uns 17.000 anys.^[3]

El procés de domesticació i la difusió de les espècies i tècniques de ramaderia s'estenen sobre períodes llargs de temps i estan lluny d'estar perfectament ben determinades. S'admet per a diverses espècies els inicis de diferents tipus de domesticació en llocs allunyats. Allò no exclou les encreuaments que s'han realitzat i que sembla que va determinar un avantpassat salvatge per a cada raça d'una espècie domèstica.

Després de la del gos, el primer escenari en que es va produir la domesticació va ser el Pròxim Orient, en particular la part que s'ha anomenat el Creixent Fèrtil. Un destaca llavors l'Est d'Àsia, la conca del Mediterrani i Amèrica del Sud. Certes regions del món no han conegut cap domesticació d'espècies locals fins a èpoques molt recents, com és el cas d'Austràlia o Sud-àfrica.

El nombre d'espècies domèstiques disponibles ha augmentat bruscament a partir del segle XVI i a ambdós costats de l'Atlàntic, amb el que s'anomena l'intercanvi colombià. El continent americà posseïa amb anterioritat cinc espècies d'animals domèstics, de les quals només el gos era conegut a l'Antic Món. Cavalls i bous han aparegut amb aquest intercanvi, mentre que un gran nombre de plantes conreades americanes han estat incorporades al conreu a Europa, Àsia i Àfrica.

[edita] Els escenaris del procés

Diversos escenaris han estat proposats com a zones que han conduit a la domesticació d'animals. La tradició d'adoptar cadells d'animals, fins i tot el seu alletament, és sovint una fenomen que explica l'origen de la domesticació, atès d'aquesta manera és fàcil d'obtenir animals que s'han familiaritzat de ben petits amb els humans. Tanmateix cal fer notar que el procés de domesticació implica el desenvolupament d'encreuaments selectius durant moltes generacions, el que no és el que succeeix si la selecció es fa permanentment per captura d'animals salvatges. D'altra banda aquesta pràctica, també existeix a l'actualitat, i és característica dels pobles caçadors-recol·lectors que precisament no tenen animals domèstics. Aquestes accions formarien part, doncs, d'una cultura basada en la caça i no en la ramaderia ^{[4] [5]}.

Aquest sistema no podria ser mantingut com a mitjà directe de domesticació. Tanmateix si el factor cultural és, sens dubte, essencial per explicar la domesticació –fins i tot la no-domesticació d'una espècie–, el sistema econòmic i cultural d'una societat no ha quallat. La majoria de les societats basades en la caça amb gossos, per a qui aquest sistema ha pogut ser un element important de la domesticació. ^[6].

És possible que la domesticació hagi passat per una fase de mutualisme entre animals i l'ésser humà, és a dir, un apropament amb un interès mutu. En efecte, aquesta relació s'observa sempre en el gos pària, i es presumeix que ha estat una etapa de la domesticació del porc.

Diverses espècies han format part d'algunes tradicions lligades a la caça, i posteriorment han evolucionat a partir d'un control de les seves poblacions, ja que l'ésser humà ha actuat selectivament sobre la població salvatge escollint, per exemple, als animals més grans, i instaurant un tipus de ramaderia. Tots aquests estadis es practiquen actualment amb els rens, i es realitza en diverses regions. Aquest procés sembla haver afectat a diferents espècies, entre les que cal destacar les cabres, les ovelles, i petits camèlids com els llames.^[6]

La ramaderia ha pogut començar, simplement, amb animals capturats i després criats en estricta captivitat; és el cas de la majoria de les domesticacions més recents. És en aquesta situació que el control i la selecció poden ser més forts, fent possible una transformació més ràpida de les espècies seleccionades. El guió de domesticació d'una espècie pot haver correspost a un d'aquests esquemes o haver-ne estat una combinació simultània o successiva.

En el cas del conill, les etapes de la domesticació han estat l'establiment de vedats tancats a l'edat mitjana, que constituïen una mena de reserva de caça. En alguns d'aquests conillars ha estat practicada una selecció, permesa per la captura dels animals vius gràcies a les fures. Aquesta selecció ha portat a l'aparició de les primeres varietats de conill durant el segle XVI, que es distingien pel seu color i la seva mida. ^[7]. La ramaderia es va intensificar i la forta selecció ha portat a una gran variabilitat de races domèstiques. El comportament del conill de ramaderia ha evolucionat probablement de manera conjunta, a conseqüència d'una selecció d'animals menys feréstecs, havent pogut ser aquesta selecció tant intencional com indirecta.

Les pràctiques de ramaderia i de selecció que es pot observar al llarg de la història poden donar una idea de com s’ha desenvolupat el procés de domesticació. Són pràctiques molt variades, així com ho són els coneixements que tenien els criadors dels mecanismes de l'herència i de la influència que podien exercir sobre una població animal. Podien tenir interès en aconseguir determinats resultats tot efectuant creuaments amb soques d’altres animals i participar així en la seva difusió.

La selecció exercida pels criadors és, d'altra banda, lluny de tenir la mateixa direcció, un tipus de pràctica aplicada a diverses espècies i en diferents èpoques que consisteixen, per exemple, a sacrificar els animals amb un creixement més gran o més ràpid, i deixar que els altres completin el seu creixement. Aquesta pràctica que té, de manera versemblant, un efecte de contraselecció ha estat d'altra banda denunciada com a tal, per exemple, per als xais, o en piscicultura on la pràctica del «fons de pesca» que consisteix a repoblar un estany amb els peixos més petits després de la seva pesca per buidat.

[edita] Perspectiva biològica

El procés de domesticació comença quan un nombre determinat d'animals són aïllats d'altres individus de l'espècie salvatge. Aquesta població pot viure un fenomen de microevolució, tot adaptant-se a les condicions controlades per l'ésser humà i evolucionar d'acord amb la selecció humana^[8]. Aquesta evolució està marcada per l'aparició de trets domèstics, és a dir dels nous caràcters entesos com a mutacions genètiques conservades, fins i tot seleccionades, mentre que els al·lels que els porten haurien continuat essent rars o haurien estat eliminats per la selecció natural a l'estat salvatge.

Són caràcters morfològics com per exemple la talla més gran o més petita que la de l'espècie salvatge, dels colors nous, el pèl llarg, arrissat o la cua enrotllada. Són també caràcters fisiològics, com l'augment de la prolixitat, i la precocitat del creixement. S'observa també la pèrdua de caràcters morfològics com les banyes per a una part de les races de xai o d'aptituds com una disminució de la mobilitat; de la velocitat de carrera o de l'aptitud per al vol, així com la pèrdua d'aptituds en la conducta. Això fonamenta una interpretació de la domesticació com una alteració del genotip, el que és indiscutible en el cas de l'albinisme. Buffon havia descrit la domesticació en termes d'una degeneració^[9]. La variabilitat morfològica és important en certes espècies i molt menys en altres com el camell de Bactriana. S'interpreten igualment les transformacions de la domesticació amb el concepte de neotènia, segons el qual els caràcters morfològics –com les orelles que pengen o conductistes com l'afecte–, propis dels estadis juvenils, es perllonguen fins l'estat adult.

[edita] Referències