Detergent

De Viquipèdia

Detergents són les substàncies que tenen la propietat química de disoldre la brutícia o les impureses d'un objecte sense corroir-lo. És a dir, substàncies o productes que renten o serveixen per a fer neteja.

La paraula anglesa equivalent és detergent. El mot alemany empleat es tensid, que sembla més precés, ja que fa referència directa a les seues propietats físico-químiques. A medicina s'enten per detergir, netejar una úlcera o ferida, i s'anomenen detersoris les substàncies que s'empren per a aixó. Això implica que puguen calificar-se com detergents substàncies diferents com la saliva, el sabó o la gasolina depenent damunt de quines superfícies siguen emprats, ja que quan netegen tenen un efecte detergent. També es podria definir que detergent és qualsevol substància que té propietats de dissoldre altra substància incorporant-la disolta a la substància detergent inicial.

La majoria dels detergents són compostos de sodi del sulfonat de benzè substituït, denominats sulfats lineals d'alquils (LAS). Altres són compostos d'alquilbenzen sulfats de cadena ramificada (ABS), que és degraden més lentament que els LAS. Fins el 1970, un detergent típic de gran potència podia contenir un 50% de tripolifosfat de sodi (fosfat) i només un 18% de LAS. Com es menciona anteriorment, és el LAS el que te l'acció detergent, i en conseqüència alguns fabricants han reduit el percentaje de fosfats.

[edita] Propietats

Com a ús habitual s'entenen per detergents únicament les substàncies que dissolen els greixos o la matèria orgànica gràcies a la seua tensoactivitat. Aquest terme passa del llenguatge industrial al llenguatge domèstic per a referir-se a ells en contraposició amb el sabó. Però en realitat, el sabó és un detergent més.

Encara que els sabons comparteixen aquestes propietats, els sabons no són considerats a la práctica com a detergents. Els sabons deuen la seua tensoactivitat a la propietat de les seues molècules de tenir una part hidròfila (a la seua vegada lipòfoba) i altra lipòfila (a la seua vegada hidròfoba) i poder emulsionar la brutícia insoluble a l'aigua. Al sabó, esta propietat s'obté a l'oxidar un àcid gras de cadena llarga amb una sal alcalina, freqüentment de sodi o de calci. Aquest procés es denomina saponificació. L'extrem de la molècula que conté l'àcid gras es lipòfil, i el que conté l'àtom alcalí és hidròfil. Aquesta fou bàsicament l'única substància tensoactiva utilitzada a nivell domèstic fins a mitjans del segle XX. Quan aparegueren les rentadores automàtiques es creà una demanda progressiva de substàncies més actives i que es comportessin millor en aigües dures, (més riques en calci), ja que aquestes augmentaven l'hidrosolubilitat del sabó, amb el que era arrossegat abans, disminuint el temps de contacte entre el mateix i la roba. A això se l'hi suma l'escassetat de sabó que s'havia produit durant la Segona Guerra Mundial. Fent aparició al mercat domèstic productes detergents d'origen industrial que foren incluint mescles de tensoactius amb altres substàncies, (coadyuvants, com els polifosfats, silicats, carbonats i perborats, i agents auxiliars inclosos, entre altres enzims, substàncies fluorescents, estabilitzadors d'espuma, colorants i perfums). Els primers detergents d'aquest tipus, derivats del benzè, s'utilitzaren àmpliament als anys 40 i 50, però no eren solubles ni biodegradables, cosa que els feia ecològicament negatius. Una segona generació de detergents, els alquilsulfonats lineals resulten menys tòxics al ser biodegradables.

El primer detergent (sabonós) es fabricà a Alemanya al 1907, i consistia en una mescla de sabó tradicional al que es va incorporar perborat i silicats sòdics. Es denominà amb les tres primeres lletres de cada ingredient: Persil.