Cultura dels camps d'urnes
De Viquipèdia
La cultura dels camps d'urnes es el segon període cultural de l'edat del ferro.
Ha estat possible dividir el desenvolupament d'aquesta cultura en tres fases: preliminar, colonitzadora, i d'estabilització.
Taula de continguts |
[edita] Fase preliminar
Aquesta fase constitueix una etapa de transició entre el Bronze Mitjà i el Bronze final. És característica d'aquesta etapa la barreja en les necròpolis dels dos sistemes d'enterrament, inhumació en túmuls i incineració.
Es creu que tribus o grups protoceltes, probablement poc nombrosos, es van barrejar entre grups de població amb cultures neolítiques tardanes, instal·lant-se en passos estratègics (guals de rius i afluents).
[edita] Fase colonitzadora
El primer període o període preliminar ( 1200 a 1100 aC) dóna pas a un segon període ( 1100 a 1000 a .C.) que comprèn una època de colonització i apropiació de terres i d'inici del cultiu de la terra.
És en aquesta època quan es produeix un avanç decisiu en la tècnica del bronze: s'aboca el material fos en motlles de nucli reservat, batint-lo i endurint-lo, aconseguint obtenir xapes bastant primes que s'usaven per confeccionar recipients complicats.
La ceràmica també va arribar a notable perfecció, i tot i que encara no es coneix el torn, les peces de ceràmica (inspirades en les complexes peces obtingudes amb lamines de bronze) són de gran finor en la superfície i d'un polit i un acabat extraordinaris.
La incineració s'estén i es fa gairebé general.
Les excavacions de poblats mostren uns "fons de cabanya" (zona excavada d'un a dos metres on es localitzen troballes) que per la seva densitat indiquen l'existència de veritables poblats.
L'economia passa d'un predomini pastoral del final del bronze a una economia predominantment agrícola. L'ús de la falç de bronze, i la invenció dels carros amb rodes contribueixen al desenvolupament de l'agricultura i la població que la practica tendeix a tornar-se sedentària.
[edita] Fase d'estabilització
La tercera època ( 1000 a 900 aC) suposa una nova època d'estabilització i de trasllats locals de poblacions, reapareixent els enterraments en túmuls (potser fets per les poblacions que s'alliberaven de la presència protocelta o per les poblacions acabades de sotmetres) i la decoració ceràmica d'incisions profundes.
No hi ha cap dubte de que la cultura dels camps d'urnes es difon en aquesta època per tota la Gàl·lia i penetra a la península Ibèrica, probablement pels passos centrals dels Pirineus. Potser amb anterioritat havien penetrat elements del grup il·liri, abans de l'any 1. 000 a .C., procedents d'Itàlia o Provença, com suggereixen Martín Almagro o Santaolalla.
Entre el 900 i el 800 aC es produeix un canvi climàtic decisiu. D'un clima càlid i sec es passa a un que ocasiona pluges persistents i inundacions en sèrie. Algunes poblacions abandonen els seus hàbitats a les zones baixes a la vora dels rius.
[edita] La penetració protocelta i celta al Sud dels Pirineus
La penetració celta a la Península Ibèrica la dividirem en quatre Fases:
1) Fase il·líria probablement al voltant del 1000 aC., dubtosa i en tot cas molt escassa. Alguns grups il·lírics van poder arribar a la Península i remuntar l'Ebre. En tot cas quedaria circumscrita a Navarra i potser a Catalunya.
2) Fase Protocelta, desenvolupada cap al 950 a 700 aC., amb incidència a Catalunya des d'allà passa a Navarra per la Vall de l'Ebre, i es va estendre també cap al País Valencià.
Es subdivideix en quatre períodes:
a) Període Català I, 950 a 850 aC en que els protoceltes s'assenten en part de Catalunya i part d'Aragó.
b) Període d'extensió 850 a 750 aC en que els protoceltes s'estenen pel Vall de l'Ebre i arriben a Navarra.
c) Període d'assimilació 750 a 650 aC. Introducció de la cultura Indoeuropea en la població local de les zones en les quals s'han establert els protoceltes.
d) Període Català II, 650 a 500 a .C. Considerat be una nova onada d'emigrants indoeuropeus, o be un període de decaïment de la religió dels celtes.
3) Fase de la Cultura de Hallstatt, 700 a 500 aC.
Es subdivideix també, en aquest cas en tres períodes:
a) Període d'arribades a Navarra.
b) Període d'arribades a l'Altiplà.
c) Període d'arribades al Nord i Nord-oest.
4) Fase post-hallstattica i de La Tène, 500 a 300 a .C.
Es divideix en tres períodes:
a) Arribada dels gals, 500 a 450 a .C.
b) Perdurabilitat de la cultura de Hallstatt, 500 a 450 a .C.
c) Període de La Tène, 400 a 300 a .C.
[edita] Els protoceltes a la Península Ibèrica
Probablement al voltant del 900 a .C. els primers grups protoceltes, van travessar els Pirineus i es van establir a prop de l'Ebre en les actuals províncies de Lleida i Saragossa, construint poblats pròxims a fonts i rius, encara que sovint situats en petites altures. Alguns historiadors sostenen que algunes onades de protoceltes, fins i tot en la tradició de la Cultura dels túmuls, van travessar els passos Pirinencs occidentals cap al 950 aC (o potser abans) , però el fet cert és que la majoria dels protoceltes que van penetrar (o potser tots) ja pertanyien a la Cultura dels camps d'urnes. Els grups protoceltes que arribaren a la Península no constituïen grups nombrosos, i difícilment van alterar el estatus ètnic; però després l'emigració dels grups protoceltes establerts a Aragó i Catalunya, (al costat de la posterior aportació dels grups indoeuropeus de la cultura dels camps d'urnes i de la Cultura de Hallstatt o celtes), si que van incidir en la composició racial de diverses regions
Els primers protoceltes van construir poblats amb cabanes. Aquestes cabanes eren de fusta i de manera circular, amb una sola cambra i una única porta d'accés, i amb la teulada en forma de cúpula fet amb brancatge i palla.
Amb els protoceltes arriba la tècnica de la foneria del ferro, però el seu ús va ser molt escàs. De fet objectes de ferro anteriors a l'arribada dels protoceltes ja existien a la península i no sembla que l'arribada de pobles que dominaven la seva foneria incrementés notablement el seu numero.
Els protoceltes establerts a la Península cultivaren el blat i l'ordi i es dediquen al pasturatge de bestiar boví i llaner, i segurament al comerç. Probablement coincidint amb els canvis climàtics, aquestes poblacions remuntaren l'Ebre buscant nous assentaments (cap al 850 a .C.) i arribaren a Navarra on fins i tot persisteix una cultura neolítica amb escassa penetració dels metalls, habitada per la raça Pirinenca estesa des d'Aragó a la cornisa Cantàbrica.
Coneixem diversos establiments protoceltes, i entre ells el de Cabezo de la Cruz, en Cortes, enmig d'una plana al·luvial de l'Ebre. Aquest establiment ens mostra una població de pagesos i ramaders, la cultura dels qual va perdurar fins al 700 aC que va ser substituïda per una altra onada indoeuropea caracteritzada per la fabricació de ceràmica de coll cilíndric, destinada a perdurar fins a almenys el 400 aC
Aquests primers establiments protoceltes, introdueixen l'agricultura com activitat principal en la Vall del Ebre, on fins aleshores s'havia practicat molt limitadament. Les seves tècniques els permeten no sol el cultiu del blat i l'ordi, sinó que introdueixen també el mill i altres cultius hortícoles com el nap. Crien a més ovelles, vaques i porcs i es dediquen a la caça sobretot de cérvols. Els seus assentaments són permanents. En tots els establiments estudiats es localitzen nombrosos enterraments en la necròpolis del poblat, en la tradició dels camps d'urnes, sense que es coneguin túmuls o esteles indicadores.
A la mateixa època (cap a 850 a 700 a .C.) es constata la utilització de coves artificials, una de les quals, bastant notable, és la Valtierra, ocupada sens dubte per població indígena, i el ús de les qual va perdurar durant tot el període anomenat de Hallstatt, el que no constitueix un fet aïllat.
[edita] Innovacions
Sembla segur que els protoceltes van portar els cavalls, animals que havia existit en el Paleolític, però que després havien emigrat i desaparegut de la península amb els canvis climàtics. L'utilitzaven per als seus desplaçaments i com animal de càrrega. L'ús del cavall va haver de suposar un canvi transcendental per a la vida quotidiana: permetia desplaçar-se amb bastant rapidesa i en distàncies llargues, facilitava els desplaçaments i les comunicacions i substituïa amb avantatge al bou i a l'ase com animal de càrrega. El disposar del cavall combinat amb la tinença d'armes de ferro donava als celtes una indubtable superioritat militar sobre les endarrerides poblacions autòctones i els permetia moure's en grans espais geogràfics, amb notable rapidesa, i constituir una força hegemònica.
Altres novetats aportades pels protoceltes van ser la cervesa de cereals i el vi.
La cervesa d'ordi o altres cereals va ser introduïda pels primers emigrants, i pren el nom de celia o ceria (a França va ser anomenada cervisia). Segurament per influència dels costums locals, la cervesa de la península Ibèrica era diferent de la de França i s'elaborava amb blat i aigua fermentada. Aviat van aprendre a elaborar-la amb gran habilitat i es conservava molt de temps. Se sap que la cervesa d'ordi va ser usada per frigis, tracis, armenis i il·líris; entre aquests últims era de consum freqüent cap al 1200 aC.
El vi era conegut dels pobles indoeuropeus des de temps remots, potser abans de separar-se del tronc indo-ari (cap al 3000 a .C.), i també era conegut a Egipte i Orient Mitjà. No està clar si els indo-aris ho van aprendre a la zona durant el seu pas per ella. El vi es va difondre cap al 2. 000 a .C. per Grècia i els Balcans, difonent-lo especialment els Il·liris (1500 a 1. 000 a .C.) i després els grups protoceltes i celtes ( 1. 000 a 600 a .C.) amb els quals arriba a la península ibèric. No obstant això, atès que el vi era conegut dels fenicis, i havia estat introduït per ells en el Sud de la península, va poder també haver arribat per aquesta via.
[edita] El final de la cultura dels camps d'urnes
La Cultura dels camps d'urnes ( 1200 a 725 aC) que s'estenia per gran part de França i el Sud d'Alemanya, part d'Itàlia i la Vall de l'Ebre a la Península Ibèrica, va entrar en decadència i va acabar desapareixent sota la influència de l'emigració de pobles estrangers, empesos al seu torn pels genets traci-cimmeris procedents d'Ucraïna i el Sud de Rússia, i aquests al seu torn empesos pels escites.
La pressió exercida pels pobles escites al segle VIII aC va obligar als pobles establerts a les estepes d'Ucraïna i el Sud de Rússia, del grup traci-cimmeri, a emigrar, remuntant el Danubi, arribant a Hongria i després a Baviera, desplaçant als poblacions d'aquestes zones, agrupats en el grup "celta".
Aquests emigrants, en contacte amb els orientals, van donar origen a l'anomenada cultura de Hallstatt.
