Conspiració Judeo-Maçònica-Comunista-Internacional
De Viquipèdia
La Conspiració Judeo-Maçònica-Comunista-Internacional, de vegades denominada conspiració (o complot o contuberni) judeo-maçònic-marxista-internacional o simplificada com conspiració judeomaçònica és el nom que se li dóna a una suposada coalició secreta de la qual formarien part tots aquests elements: els jueus, la maçoneria, i el comunisme; que pretendrien assolir un obscur objectiu (d'una o altra forma, el domini del món).
L'absència de demostració de teories semblants (la demostració de la seva inexistència és un absurd lògic, veure teoria de la conspiració) no impedeix, sinó que reforça la creença de qui està disposat a buscar en ella la veritat.
Si bé arreu del món hi trobem exemples i antecedents, la Conspiració Judeo-Maçònica-Comunista-Internacional, conspiración judeo-masónico-marxista (o comunista)-internacional, en espanyol es faria famosa en els primers anys del franquisme arran de la publicitat que se li donaria des de mitjans de comunicació afins al régim.
[edita] L'obsessió de Franco
En particular, en l'Espanya de la primera meitat del segle XX era un lclixé comú del pensament reaccionari referir-se a aquesta conspiració com la responsable de la decadència espanyola des d', almenys, els temps de Felip II de Castella. La Monarquia catòlica dels Habsburg seria l'enemic a batre per part d'elements de molt diversa procedència, alguns d'ells els jueus sefardites expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics i els seus descendents, enriquits per la usura, que haurien connectat amb els rebels holandesos (Guillermo d'Aurenja) i altres enemics del catolicisme i de l'Imperi Espanyol, que seria el seu més ferm defensor (Luz de Trento, martell d'heretges). Aquesta gent haurien estat els responsables de l'aparell de propaganda antiespanyola que es va denominar Llegenda negra espanyola. El fet que entre els protestants (Luter en particular) l'antisemitisme sigui fins i tot més fort que entre els catòlics no sembla ser suficient contradicció per a la teoria.[1]
D'aquest ambient intel·lectual va participar el general Francisco Franco, al que algunes fonts atribuïxen un odi especial a la maçoneria, on hauria intentat ingressar sense aconseguir-lo (no obstant això, no sembla haver documentació definitiva com per afirmar-lo rotundament).[2] Aquestes i altres fonts també destaquen la situació familiar de Franco, fill d'un militar de la Marina Espanyola que no pot continuar aquesta tradició per culpa de la reducció d'efectius deguda a la desaparició de l'Imperi al Desastre de 1898. Els vencedors, Estats Units (que més tard serien paradoxalment la principal sustentació de Franco), són vists com una potència infernal, protectora de tota classe de sectes herètiques, dominada per l'avarícia del capitalisme d'origen jueu (sense estranyar-se de la contradicció capitalisme-comunisme), i pels periòdics manipulats pels jueus. L'èxit del seu germà Ramón Franco, l'aviador que va aconseguir creuar l'Atlàntic, conegut per la seva ideologia progressista i pertinença a la maçoneria, hauria accentuat en Francisco Franco, segons aquestes fonts, la sensació d'inferioritat. Obligat a conformar-se amb ingressar en l'Exèrcit de Terra, va assolir una brillant carrera a l' exèrcit colonial d'Àfrica, on va ser ferit.[3] En l'ambient militar s'acosta a les publicacions anticomunistes que s'editaven a França (per grups influïts per l'antisemitisme dels exiliats russos) i s'adhereix al maig de 1934 a la Entesa Internacional contra la Tercera Internacional, amb una carta en la qual expressa el seu desig de cooperar, en el nostre país, al vostre gran esforç.[4]
El seu ascens fins a la prefectura del bàndol revoltat en la Guerra Civil Espanyola li va permetre concentrar la repressió en els elements que percebia com antiespanyols: maçons i esquerrans, trets que veia en la totalitat dels defensors de la República. La reconstrucció que va ordenar fer el propi Franco en el Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, al costat dels papers confiscats, d'una sala on es reproduís tota la parafernàlia decorativa d'una lògia maçònica, acumulant tota classe d'elements truculents; dóna una bona mostra de la seva obsessió.[5]
Els difícils anys quaranta, primer amb la Segona Guerra Mundial (en la que van quedar clares tant les simpaties del règim franquista per Alemanya com l'habilitat de mantenir un equilibri necessari davant els aliats, que des de 1942 es veuen com vencedors), i després amb l'aïllament internacional de la postguerra; van produir uns memorables discursos públics de Franco, en els quals, a més de referir-se a la pertinaz sequía, es prodigava en referències a la conspiració judeomaçònica com culpable de tots els mals d'Espanya. No obstant això, algunes actuacions en favor de jueus d'origen sefardí durant la guerra (diplomàtic Ángel Sanz Briz) permetia al Règim no presentar-se com racista. De fet, aquest fet va ser important perquè el nacionalcatolicisme dominant integrés el discurs de la conspiració sense majors problemes. La raça espanyola no passarà de ser un concepte retòric, que es definia precisament per l'extensió de la fe catòlica que va afavorir el mestissatge a Amèrica.
El posterior acostament als Estats Units va posar en sordina tota aquesta retòrica juntament amb la resta de referències feixistes massa explícites, que malgrat tot no van desaparèixer completament fins al final del franquisme.
[edita] Referències
- ↑ WALSH, William Thomas (1937-1943). Felipe II.
- ↑ [1]
- ↑ Article de Manuel Vázquez Montalbán sobre Franco i les seves obsesions:[2]. En ell es refereix una anècdota que per a alguns contribuïx a explicar la sensació d'inseguretat de Franco, jove cadet en l'Acadèmia de Toledo: li cridaven "Franquito", per la seva escassa alçada i la seva veu. L'expressió no és una maledicència dels seus enemics, es recull també en mitjans afins al franquisme: [3]. En aquesta mateixa pàgina biogràfica sobre Franco es reprodueix aquesta interpretació del Desastre del 98, extreta del «Anecdotario» del propi Franco (sota el pseudònim Jaime d'Andrade) per al guió de Raça, pel·lícula dirigida per José Luis Sáez d'Heredia: «a Filipines, l'estranger fomenta pertorbacions. La maçoneri ho envaeix tot. A Cuba, els insurrectes tenen proteccions poderoses; les mateixes lògies, però una gran nació darrere». Jaime d'Andrade posa en llavis del personatge aquestes paraules: «Abandonats l'Exèrcit i la Marina per Espanya; presoners d'Espanya. Jo he llegit en l'Estat Major del Capità General de la Illa cartes que destil·laven sang. El Govern no vol aventures; cal contemporitzar. No es poden enviar més homes. La guerra no és popular». Un dels oficials presents interromp: «Què han fet perquè ho sigui? Quanta vergonya!». I el cap d'Estat Major sentència: «AL final, sense armes, sense efectius, sense política exterior, aïllats del món, tindrem la culpa els militars». [4]
- ↑ Josep Fontana España bajo el franquismo, Barcelona: Crítica, pg. 11. Cita com a font a Luis Suárez Fernández Francisco Franco y su tiempo Madrid: Fundación Francisco Franco, 1984 vo. I, pg. 268-269.
- ↑ La masonería bajo la represión franquista Per Francisco Moreno Gómez, accessible en [5]
[edita] Vegeu també
- Pertinaz Sequía
