Ceràmica cardial

De Viquipèdia

Horitzó amb ceràmiques cardials
Localització geogràfica aproximada.
Dades
Cronologia:	VI mil·leni aC-V mil·leni aC
Localització:	Costes del Mediterrani occidental

La ceràmica cardial rep aquest nom per estar decorada amb impressions de la vorada dentada i d'un sinuós seguit de petxines de escopinyes, d'un bivalve anomenat tradicionalment Cardium (o algun derivat com Dinocardium o Acanthocardia) perquè la seva forma general recorda a la d'un cor. Encara que es van utilitzar diverses espècies, aquestes, han estat determinades casi sempre com Cerastoderma echinatum, o algun altre membre de la família dels Cardiidae). Sabent que els Cardiidae no eren els únics motius decoratius d'aquest tipus de ceràmica (doncs inclou impressions de dits, o digitacions i ungulacions, impressions amb un punxó, cordons, etc.) a vegades es prefereix l'ús de la denominació de ceràmica impresa.

La ceràmica cardial es característica d'un dels primers estadis del Neolític de la Conca Mediterrània, durant els mil·lenis sisè i cinquè abans de Crist, incloent les zones costeres de l'àrea dels Balcans fins a les costes del Principat i del País Valencià. Encara que la seva influència arriba fins a les costes atlàntiques europees.

Taula de continguts 1 Origen 2 Difusió 3 No va existir una cultura cardial 4 Referències

[edita] Origen

És dificil determinar l'origen de la ceràmica cardial. Els exemples més antics procedeixen de Síria i el Líban, en el setè mil·leni, on existia una antiga tradició de ceràmica impresa amb petxines de mol·luscs («cultura de Biblos»)^[1]. A Europa hi ha antecedents de la cultura denominada «cultura pre-Sesklo» de la zona de Tesàlia (Grècia)^[2], on semblen trobar-se els més antics exemplars d'impressionants cardials del sisè mil·leni. Tanmateix, si exceptuem la pròpia ceràmica, aquesta cultura té la manca de altres aspectes neolítics, ja que les restes ens parlen de caçadors, recol·lectors i pescadors, habitants de coves, amb una panòplia típicament mesolítica, probablement culturitzats per altres pobles més avançats, els quals coneixerien l'agricultura i la ramaderia.

En aquell mateix mil·leni, sense abandonar la seva tradició econòmica (caça, recol·lecció, pesca) sembla que s'hagi produït la transició, incorporant-se les noves característiques plenament neolítiques com el cultiu de cereals, la ramaderia de ovicàprides i un augment de la presència de la ceràmica impresa que s'enriqueix amb nous motius decoratius.

[edita] Difusió

S'ha inferit que la difusió de la ceràmica cardial sol es possible gràcies a les grans capacitats de navegació dels seus pobles, ja que entre les restes bromatològiques apareixen espècies pròpies de mar endins; i que a través de la navegació es van expandir per una gran part del Mediterrani. Però no hi ha proves sòlides, tant sols al sud d'Itàlia, i és més segur pensar que la difusió cardial fos a causa d'una onada de novetat tècniques que va arrelar a la població autòctona epipaleolítica abans que a una migració demogràfica generalitzada.

El cas és que creuen el mar Adriàtica colonitzant Pulla (Molfetta és l'únic lloc on sembla haver existit una autèntica immigració de gent dels balcans^[3]) i Sicília al sud d'Itàlia, instal·lant les seves zones d'habitatge casi sempre en coves (encara que hi ha alguns poblats fortificats amb fosses i estacades). Gradualment, la colonització arribar al centre d'Itàlia (Laci, Toscana, Ligúria) i les illes, com Còrsega i Sardenya, apareixent les primeres passes al sud de França

Al voltant del cinquè mil·leni aC la cultura ja s'havia assentat a les costes mediterrànies dels Països Catalans i França. Amb algunes excepcions, ja que entre mig quedaven nombroses comarques de pobles probablement autòctons que van resistir més temps l'aculturació. En direcció a l'interior, la ceràmica cardial va penetrà pel Roine i per l'Ebre, arribant fins a l'Atlàntic, al menys a la península ibèrica. Tanmateix, les costes andaluses va perseguir alienes a aquest fenomen.

Diversos tipus de decoració Cardial.

[edita] No va existir una cultura cardial

El que queda d'ells no és molt espectacular ja que es tracta, sens dubte, d'un poble neolític bastant primitiu, excepte per les seves suposades capacitats nàutiques. Es difícil parlar d'una «cultura cardial» ben definida, a causa d'innumerables variants regionals, i és millor referir-se, simplement, amb un «horitzó amb ceràmiques cardials» o, millor, amb ceràmiques impreses, generalitzant. En el sud-est d'Itàlia s'agrupa la denominació de «cultura de Molfetta» (que, a més sembla més antiga); a Sicília s'utilitza l'expressió «cultura de Stentinello». El nord d'Itàlia i el sud de França formarien una col·lectivitat on els seus màxims jaciments són Arene Candide (Itàlia). Châteauneuf-lès-Martigues i Roucadour (França). El litoral dels països catalans tenen el seu jaciment estrella a la Cova de l'Or, però també La Sarsa (País Valencià), on es parla de la «cultura Montserratiense». Les influencies cardials arriben fins a Portugal, on hi trobem manifestacions capsienses, del nord d'Àfrica, també inclouen aquestes ceràmiques impreses^[3].

Actualment es qüestiona si aquesta sobreestimada influència en la difusió del Neolític, en front a altres cultures locals més important (i on els avanços arqueològics estan demostrant de més antiguitat), però és innegable que van deixar grans trets distintius. La ceràmica cardial occidental sol tenir un fons rondejat i siluetes ovoides, a vegades amb coll. La decoració, ja descrita, presenta impressions al fang fresc de petxines, dits, ungles i punxons amb motius amb forma de bandes i triangles. S'associen a una indústria lítica amb abundants micròlits geomètrics (evidenciant la importància de la caça), perforadors i espàtules d'os. També hi ha ornaments com braçalets de pedra, comptes de collarets i penjolls de petxines. Els molins barquiformes o de vaivé així com importants apartaments alimenticis marins (peix i marisc).

A finals del cinquè mil·leni la cultura va degenerar en front altres pobles més creixents, però van quedar grupuscles genèricament anomenats Epicardials, sobretot al nord d'Itàlia (cultura dels Vasos de Boca Quadrada: «Chiozza») i els Balcans adriàtics (Hvar, Lisicici i Butmir)^[4].

També es sospita que les seves arrels tenen gran importància alhora d'explicar l'origen dels pobles Ibers i Lígurs.

[edita] Referències

• Menéndez Fernández, Mario; Jimeno Martínez, Alfredo y Fernández Marínez, Victor M. (1997), Diccionario de Prehistoria, Alianza editorial, Madrid. ISBN 84-206-2888-3.