Card marià
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Silybum marianum (L.) Gaertn |
||||||||||||||||
El card marià anomenat científicament Silybum marianum és un arbust de la família de les Asteràcies, o Compostes. El trobem a tota la regió mediterrània sobretot cap al sud d'Europa i la Península Ibèrica, les Canàries, Àsia Menor i nord d'Àfrica. També se l'anomena card lleter, card gallofer, cardot, cartxofa de burro,card burral, escardot gros, card clapat, card calapatós, card blanc i escardot de Nostra Senyora.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El terme “marianum” ve de Maria. Fa referència a la Verge Maria, ja que hi ha una llegenda medieval sobre aquesta planta que diu que ella va utilitzar les grans fulles d'un card per tal d'amagar Jesús dels soldats d'Herodes. Al moment d'escapar, del seu pit van caure algunes gotes de llet, que han perdurat per sempre en aquesta espècie per tal de recordar aquell assenyalat dia. Aquest card va quedar beneït i ple de virtuts. És per això que en la medicina medieval recomenaven aquesta planta a les puèrperes i dides, per tal d'augmentar la secreció de llet. Per això el seu nom en molts idiomes fa referència a la llet i a Maria.
[edita] Ecologia
És una espècie pròpia principalment de la conca mediterrània però s'ha adaptat a Gran Bretanya i Amèrica del Nord. A la Península Ibèrica es troba en casi tot el territori però minva cap el Nord. A Catalunya, el País Valencià i les Illes és força comú.
[edita] Hàbitat
Creix de manera silvestre, espontàneament en ambients molt diversos. Tot i això prefereix terrenys erms, nitròfils, de sòls profunds moderadament humits, en zones templades, poc plujoses i pedregoses, però assolellades. El trobem amb freqüència a voreres de carreteres i camins, prop de nuclis urbans, en cases enrunades de terra baixa, tot i que remunta a 1400 m, prop de murs, corrals i indrets molt transitats, normalment on creixen les ortigues. Floreix a partir del maig i es recol·lecta a principis de primavera.
[edita] Descripció
[edita] Forma vital
Hemicriptòfit amb gemmes persistens situades arran de terra. És una planta herbàcia anual o bianual, passat aquest temps s'asseca i mor.
[edita] Port i dimensions
La seva alçada habitual oscil·la entre els 70 i els 200 cm. És un card robust, poc ramificat.
[edita] Òrgans vegetatius
Morfologia de la rel: Rel axonomorfa, amb una arrel principal i d’altres secundàries. Però no són molt fortes ja que la planta és annual i no tés temps de formar una estructura molt desenvolupada i molt profunda.
Morfologia de la tija:Té una tija erecta de la qual surten les fulles en diferents nivells, distribució de roseta.
Morfologia de les fulles:Les fulles inferiors són pinnatisectes, fan entre 25-50 cm, marbrades de blanc a l'anvers i amb espines marginals de 3-8 mm. Les superiors són lanceolades ja que presenten lòbuls sinuosos; poden arribar a medir 30 cm de llargada, i ordinàriament més de 7 cm d'amplada. Aquestes fulles són glabrescents i brillants, amb uns marges espinosos i de color verd fosc. Tenen alguns pèls sobretot al marge i als nervis, semblant a S.Adanson però més pilós. Fulles amb espines sovint de 7-15 mm, amb freqüència amb el lòbul terminal oblong. A la seva superfície hi ha un reticle de taques blanques que segueixen els nervis, que li donen a la fulla un aspecte esquitxat.
[edita] Òrgans reproductors
Té uns grans capítols florals solitaris i terminals de 2,5-4 cm sense contar l'apèndix. Té un apendix en forma de carxofa. Aquests capítuls estan protegits per un tepàls d'apendix aguts i espinosos. Aquests capítols tenen les bràctees externes prolongades en un llarg apèndix espinós, patent i corbat. Les bràctees involucrals mitjanes i inferiors amb un apèndix apical estretament triangulat, sublinear de 2,5-5 cm recorbat i acabat en una forta espina. Aquest conjunt de bràctees formen l'indument que és pluriceriat. Té un receptacle amb escames de natura bracteal.
Els capítols tenen totes les flors del mateix tipus, o sigui, són homògams. Aquestes flors són tubuloses, en flòscul, amb llargues i estretes lacínies. Aquestes flors tenen unes cues anomenadespeduncles que tenen bràctees foliàcies, aquests permeten sostenir l'inflorescència. Són subafil·ls. Normalment les flors apareixen el segon any.
Sexes de les flors:
En la distribució sobre el capitol tan les flors perifèriques com les centrals són hermafrodites.
Parts de la flor:
El calze està format en un conjunt de pèls simples, no presenta sèpals. S'anomena papus o vil·la.
La corol·laés de tipus tubular presenta 5 pètals engruixits, d'un color rosa, púrpura intens i una lleugera aroma. La simetria en els flòsculs és actinomorfa. Gaamopètala ja que els 5 pètals estan soldats.
L'androceu està format per 5 estams lliures que s'inserten a la corol·la. Però les seves anteres (part de l'estamp que conté el pol·len) se solden entre sí, sànomenen singenèsics, i formen un tub en el que s'aboca el pol·len . Al allargar-se l'estil, el pol·len és arrossegat fora del tub de l'antera bé per els àpex de les branques de l'estigma, que tenen pèls, o per un conjunt de pèls que formen una escombreta (escòpula). Seguidament es separen els lóbuls estigmàtics i la cara interior dels mateixos, la que es receptiva, i llavors resulta accesible al pol·len.
El gineceu consta d'ovari, amb els òvuls basals, infer, bicarpelar, però unilocular (només un òvul per cada ovari) i conté només un primordi seminal anàtrop a la base, amb un estil engruixit i pilós sota la bifurcació i dos estigmes.
Fruit i llavors:
El fruit que s'origina de l'ovari és una nou. El pericarp està més o menys intimament lligat a la paret de a la llavor, s'anomena aqueni. Els fruits són petits (6-7 mm), arrugats transversalment i proveïts d'un vil·là, ja que tenen pèls, llarg i blanquinós. La seva superfície és molt fosca i presenta unes taques grisenques. Tenen forma ovoide, eriçat i amb 2 becs apicals. Sempre tenen papus de 15-20 mm, aquest és uniseriat, ja que els péls estan en un sèl regne. A prop del vèrtex de l'aqueni, on s'insereix el vil·là, s'observa un anell de color groguenc.
[edita] Part utilitzada (droga)
Els fruits d'aquesta planta lliure del seu vil·la, en concret les llavors s'utilitzen per les seves propietats medicinals. Les fulles també són utilitzades.
[edita] Composició química
Flavanolignans (0.7-3.0%). Es va considerar en el passat que el principi actiu era una substància denominada silimarina. Posteriorment, s'ha comprovat que la silimarina és una barreja de composts, fonamentalment silibina, silicristina i silidianina, i en menor mesura isosilibinas A i B, 3-desoxi-silicristina, silandrina, silimonina. La silibinina, que és el compost més actiu, es forma per una cicloadició entre la flavanona taxifolina i l'alcohol coniferílic.
- Flavonoides. En els fruits apareixen flavonoides del grup de les flavonas com l'apigenina o el crisoeriol (flavona metoxilada), flavonoles com el quercetol, flavanonas com l'eriodictiol, el naringetol o la taxifolina.
- Esteroides (0.63%). Entre d'altres, apareixen colesterol, campesterol, estigmasterol i sitosterol.
Olis essencials:
- Lípids (20-30%-30). En ser la droga un fruit, presenta gran quantitat de substàncies de reserva energètica en forma d'oli, amb triglicèrids d'àcids grassos linoleic (60%), oleic (30%) i palmític (9%).
- Proteïnes (25-30%-30) com la tiramina, histamina, albúmina.
- Polisacàrids heterogenis. Presenta una petita quantitat de mucilag.
- També conté resines àcides amargues i tenins catèquics.
- Les fulles són molt riques en àcid fumàric (3,3%).
[edita] Acció farmacològica/propietats
Aperitiu/digestiu ja que és estimulant de les mucoses digestives, colagog, hepatoprotector (efecte sobre tot preventiu), hemostàtic, venotònic, diürètic, antipirètic, antirradicalar, antihemorraic, febrífug, antidepressiu i hipolipemiant.
S'ha comprovat que és un molt bon protector hepàtic en ensajos in vitro sobre hepatocits, s'ha comprovat que la silimarina presenta un efecte protector enfront substàncies hepatotòxicas com el tetraclorur de carboni, els lantànids, la galactosamina o la tioacetamida i també enfront toxinas com la faloidina present en les Amanites phalloides.
Aquest efecte es degut a una alteració de la permeabilitat de la membrana, impedint el excès de les toxines a l'interior de les cel·lules. La silibinina disminueix l'activitat de les cèl·lules de Kupffer. Aquesta substància disminueix la producció de radicals superòxids i d'òxid nítric amb una concentració inhibitoria 50 (CI50) de 80 µM. També disminueix la síntesi de leucotriens, ja que inhibeix a la 5-lipooxigenasa amb una CI50 de 15 µM, i per tant posseix una important acció antiinflamatoria sobre el mesenquima del fetge. Finalment la silibinina presenta uns efectes antioxidants, disminuint el consum de glutation i la seva oxidació. A més a més la silimarina (present sobretot en les llavors) es capaç d'estimular la regeneració de les cèl·lules hepàtiques danyades per tòxics. Incrementa la síntesi proteica en el hepatòcit ja que estimula l'activitat de la RNA polimerasa I, això provoca un augment de la regenaració del parènquima hepàtic. Sembla ser que la silibinina podria actuar com un esteroide, interacionant directament amb RNA polimerasa i per tant induïnt la transcripció.
L'efecte hipolipemiant s'ha comprovat en ensajos pràcticats amb rates ja que la silimarina pot disminuir el contingut de colesterolen el fetge i incrementar el c-HDL.
Efecte antihemorreic és probablement una consequència d'un millor funcionamen del fetge. Millora la circulació sanguinia abominal i de l'àrea genital, per tant es recomenat per les regles abundants, hemorroides, varius i epistaxis (hemorragies nasals) de repetició.
Acció farmacocinètica:
Absorció: la silimarina presenta una pobre biodisponibilitat per via oral, i nomès accedeix a la sang el 20-50% de la dosis administrada, patint una important degradació a nivell gastrointestinal.
[edita] Usos medicinals
Card marià és indubtablement l'agent farmacològic millor documentat pel tractament d'enfermetats del fetge. Popularment és coneguda com "guardiana del fetge". S'utilitza en pacients que pateixen:
Problemes viliars:
-Dispèpsies: digestió laboriosa i imperfecte de caràcter crònic.
-Disinènsia viliar
-Litiasis viliar (formació de pedres)
-Colelitiasis
Transtorns hepàtics greus com:
-Hepatitis crònica
-Cirrosis hepàtica
-Necròsi, insuficiència hepàtica.
-Insuficiència hepàtica.
S'utilitza com a pal·liatiu i preventiu.
Els fruits i en menor proporció les fulles i les arrels contenen també altres substàncies activas (amines biogèniques, olis essencials, albuminoides i tanins), les quals podrian explicar la seva acció reguladora sobre el sistema nerviòs vegetatiu, que es el que controla el to dels vasos sanguinis. Degut això, s'utiliza en casos de:
- Mal de cap i neuralgia.
- Agotament i astènia (fatiga)
- Cinestosi (marejos i vómits en els viatges): prendres una tasa de tisana abans de sortir.
- Reaccions al·lergicas: febre del heno, urticaria, asma.
Altres usos:
-Baixa pressió sanguinea, contra els defallimentsde l'aparell cardio-vascular.
-Malalties infeccioses i debilitat postoperatoria.
[edita] usos tradicionals
S'ha utilitzat tradicionalment pel tractament d'intoxicació per substàncies hepatotòxicas, com el tetraclorur de carboni, els insecticides organofosforats i bolests del gènere Amanita (A.phalloides, A.verna, A. virosa) tot i que la primera, degut a la gravetat d'aquesta intoxicació, es recomana l'administració de silimarina per via intravenosa.
[edita] Formes galèniques/posologia
Mode d’administració:S'usa la droga polvoritzada, infusions/decoccions:, extracte fluid o sec, tintures.
Les preparacions comercials de card sant han de tenir un contingut estandarditzat de silimarina d'un 70-80%.
S'aconsella prendre el card marià mitja hora abans dels menjars.
Dosificació:
Les dosis diàries recomanades són:
Droga polvoritzada: 12-15 g/24 hores.
Silimarina: 200-400 mg/24 hores.
Infusió: 3.0-3.5 g/150 ml/6-8 hores. També amb 30-50 g de fruits machacats o triturats en un litre d'aigua, a la que si poden afegir fulles i arrdiaries. Es pren de 3 a 5 tases diaries. Aquesta dosis pot sobrepassar-se sense cap perill ja que la planta no presenta ningún tipus d'efecte tòxic.
Extracte sec, 40-70:1 (g/g): equivalent a 100-200 mg de silimarina/12 hores.
Tintura, 1:5 (g/mil·lilitre): 1-2 ml/8 hores.
Les dosis diàries recomanades per al tractament de la intoxicació per Amanita phalloides són:
Extracte sec, 40-70:1 (g/g): equivalent a 33 mg de silimarina/Kg/24 hores abans de les 48 hores després de la ingestió del fong.
Degut a la baixa solubilitat de la silimarina en aigua, s'aconsella que per al tractament de trastorns hepàtics s'usi l'extracte sec estandaritzat.
[edita] Contradiccions
Hipersensibilitat al card marià o a altres espècies de la família de les compostes.
Obstrucció biliar. El card marià podria produir còlics biliars i agreujar l'obstrucció a causa del seu efecte colagog/colerètic.
Embaràs. El card marià no s'ha d'usar durant l'embaràs a causa de l'absència de dades que avalin la seva seguretat.
Lactància. El card marià no s'ha d'usar durant la lactància a causa de l'absència de dades que avalin la seva seguretat.
En nens no està comprovat el seu efecte així que no és recomanable.
[edita] Reaccions adverses/Toxicitat
Les reaccions adverses del card marià són extranyes, només es produiran en ocasions en tractaments crònics o en individus especialment sensibles; mai amb les dosis terapèutiques descrites.
Aquestes són:
- Digestives: només en algunes ocasions pot provocar diarreas.
No presenta cap tipus de toxicitat.
En l'àmbit de sobredosis no hi ha imformació coneguda perquè no s'han donat casos greus, ja que al seu una planta amb toxicitat zero, si es sobrepases les quanttats esmentades en la majoria dels casos no hi ha efectes negatius.
[edita] Interacció amb altres medicaments
L'utilització a la vegada de la butirofenonas o las fenotizines amb la silimarina produeix una disminucióde ls peroxidació lipídica.
Si es pren a alhora yohimbina o fentolamina amb silimarina disminueixen els efectes de les dues primere. Per tant s'hauran de reajustar les seves dosis.
La silibinina és un inhibidor del citocrom P450 per tant pot augmentar els nivells plasmàtics de dextrometorfano o nifedipino si es prenen alhora amb la primera substància i per tant augmentarà la seva activitat terapèutica i els seus efectes secundaris. També degut a la mateixa característica que hem comentat de la silibina combinada amb anticoagulants orals pot fer-los augmentar en els nivells plasmàtics i afavorir l'aparició d'hemorràgies.
[edita] Observacions
A Anglaterra es coneix com agitador de serps, ja que aquestes es revolquen unes contra les altres en presència del card; segurament perquè s'associa la serp al mal i el card marià al bé.
Antigament es cultivava com a verdura. Les fulles i les tijes jòves són comestibles.
Actualment els beduins del Sáhara utilitzen les fulles tendres sense espines, i també els cors de les carxofes de manera crua en forma d'amanida i constitueix un exquisit menjar.
