Aquelarre

De Viquipèdia

Nota: L'article necessita algunes millores en la seua redacció:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article) Hi ha fragments mal redactats. El redactat és contradictori o confús en moltes frases. També li cal una revisió lingüística

Representació pictorica de l'Aquelarre de Goya.

Aquelarre o akelarre és una de les paraules més conegudes del basc. Defineix, el lloc on les bruixes (sorginak en euskera) celebraven les seves reunions i rituals. Avui en dia, aquesta paraula s’ha traspassat al vocabulari castellà i, per extensió, es fa servir per designar a qualsevol reunió de bruixes i bruixots. El terme aquelarre en català no es fa servir tant com sàbat.

Als aquelarres o sàbats se solia venerar un boc negre, animal associat al culte satànic. Un dels aquelarres més coneguts és el que tenia lloc a la cova de Zugarramurdi (Navarra).

De fet, és l’origen del nom del ritual ja que el camp del davant de la cova era conegut precisament com a Akelarre.(del basc aker = (boc) i larre (camp),

El 1610, el tribunal de la Inquisició de Logroño va iniciar una cacera de bruixes a gran escala que culminà amb la crema de 12 pressumptes bruixes (5 d’elles simbòlicament, donat que ja havien mort fruit de les tortures). Segurament aquest fet tant comentat a l’època va afavorir l’extensió del terme aquelarre amb el significat de sàbat.

[edita] Història

Des d’un punt de vista antropològic, els aquelarres són reminiscències de ritus pagans que es celebraven clandestinament per les prohibicions de les religions llavors imperants. S’explica que a l’Antiga Grècia dones despullades i èbries pujaven a dalt dels turons i a banda celebraven ritus i festes al marge dels homes. No es tractava de bruixes sino de dones que adoraven al déu Dionís.

És a l’Edat Mitjana on es forja la imatge de la bruixa contemporania amb reunions de dones als boscos, tot i que, el més probable és que fossin simplement dones coneixedores del caràcter medicinal de certes plantes o, creients en rituals d’època prerromana i caràcter pagà. Aquest rituals devien ser molts semblants als que encara avui se celebren a comunitats d’Àfrica i Sudamèrica, on el xamà ingereix una substància al·lucinògena que li permet de contactar amb els déus o traspassar a l’Altre Món.

Les diferents vies d’administració de substàncies al·lucinògenes no eren molt conegudes i la seua administració quan una quantitat letal estava molt pròxima a la dosi d’ús feien molt perillós administrar-les per via oral. És per això, que dites substàncies s’aplicaven freqüentment en forma d’ungüent per via vaginal o |rectal, poden haver originat algunes llegendes sobre el caràcter sexual de les reunions de bruixes o l’ús de calders per a la preparació de pocions, teoria falsa o que difereix d’una més verídica (tractada fins i tot pels estudiants de farmàcia), que diu que la referència a aqueixes substàncies al·lucinògenes aplicades en mucoses vaginals i rectal amb una espècie de pinzells o vares ha originat l'arquetip que representa a les bruixes amb un pal entre les cames o bé una escombra. (Vegeu joguines sexuals

[edita] Psicotrops

La belladona ha tingut un paper important als aquelarres. D’altra banda, molts gripaus són verinosos per contacte i la seua pell també és al·lucinògena. És per això que els gripaus també formen part de la imatgeria vinculada al món de la bruixeria.

Passa el mateix amb alguns bolets tòxics, com l’amanita muscaria, associada en els contes al lloc on viuen els gnoms. Així doncs, és freqüent representar les bruixes amb una granera entre les seues cames té les seues bases a Euskal Herria.