Andrei Dmítrievitx Sàkharov
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de la Pau (1975) |
Andrei Dmítrievitx Sàkharov, en rus: Андре́й Дми́триевич Са́харов, ( Moscou, URSS 1921 - íd., Rússia 1989 ) fou un eminent físic nuclear soviètic, dissident per determinats aspectes de la política soviètica, i activista pels drets humans i les llibertats guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1975.
Taula de continguts |
[edita] Vida acadèmica
Sàkharov va néixer el 21 de maig de 1921 a la ciutat de Moscou. Va dedicar els seus primers anys a la vida d'estudiant, influenciat per son pare, Dimitri I. Sajarov, autor de nombroses obres de divulgació de Física. Va cursar estudis en Física en la Universitat de Moscou a partir de 1938, encara que en 1941 l'amenaça nazi li va obligar a migrar a Ashkhabad, en Turkmenistan, on va acabar graduant-se. En 1942 va treballar de llenyataire prop de Melekess, i fins a 1945 d'enginyer en una fàbrica de munició prop de Volga. Més tard, en 1945, va tornar a Moscou a estudiar en l'Institut Lebedev del Departament de Física de la Acadèmia Soviètica de les Ciències. Finalment, en 1947, va obtenir la seva llicenciatura.
Cap al final de la Segona Guerra Mundial, Sajarov es va concentrar en l'estudi dels rajos còsmics. En 1948 va participar en el projecte soviètic per a la construcció d'una bomba atòmica, sota la tutela de n'Igor Kurchatov. El primer artefacte atòmic soviètic es va provar un 29 d'agost de 1949. A l'any següent, Sajarov es va traslladar a Sarov, on va participar en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. El primer artefacte per fusió soviètic es provà un 12 d'agost de 1953, amb ajuda del denominat disseny Sloika. Aquell mateix any va obtenir el seu doctorat en Ciències, i va ser elegit membre de ple dret de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències.
Sajarov va continuar treballant en Sarov, sent peça clau en el desenvolupament de la primera bomba d'hidrogen soviètica de l'escala megatona, en la que es va utilitzar un disseny anomenat "tercera idea de Sajarov" (en l'URSS) o el "disseny Teller-Ulam" (en EUA). La bomba, batejada com RDS-37, es provà en 1955. Una variant d'aquesta fou la "bomba del tsar" de 50 MT, explosionada a l'octubre de 1961, constituint l'artefacte més poderós fins a la data.
Sense sortir de la física nuclear, Sajarov també va proposar una idea de reactor nuclear per fusió controlada, el tokamak. Va proposar, al costat del premi Nobel de Física Igor Tamm (qui va exercir una gran influència sobre Sajarov), el confinament de plasma extremadament ionitzat per camps magnètics tòrics com a mètode de control de la fusió termonuclear.
Una altra de les propostes de Sajarov fou la de mostrar la gravetat induïda com una teoria alternativa a la gravetat quàntica.
[edita] Repressió per les seves idees antimilitaristes
En un primer moment Sajarov estava convençut de la importància del seu treball aplicat al desenvolupament de les armes nuclears. Però de mica en mica, i des de finals dels 50, fou adquirint major consciència de les implicacions reals dels seus descobriments, i va albirar riscos tals com una guerra termonuclear o la contaminació per radioactivitat. D'aquesta forma, va canviar radicalment la seva postura. Durant la dècada dels 60 va jugar un actiu paper contra la proliferació d'armes nuclears i de les proves nuclears en atmosfera, donant com a fruit el Tractat de Prohibició Parcial de Proves Nuclears, firmat a Moscou en 1963. A partir de llavors, per pròpia convicció, i per creixent imposició del seu govern, es va anar allunyant progressivament de la física nuclear aplicada, per a dedicar-se més a la cosmologia bàsica.
El que va suposar un punt d'inflexió en la consideració que tenia d'ell el govern soviètic, fou la seva postura contrària a la carrera armamentística basada en míssils balístics (amb cap nuclear), carrera en la competien els EUA i la URSS en l'apogeu de la guerra freda. En una carta secreta datada el 21 de juliol de 1967, i adreçada al dirigent soviètic de l'època, Sajarov exposava la necessitat d'acceptar una proposta de rebuig bilateral dels míssils nuclears, pel risc d'una guerra nuclear mundial. En dit manuscrit, Sajarov sol·licitava la publicació del mateix en la premsa, cosa que fou rebutjada (i la seva exposició ignorada). Al maig de 1968 va finalitzar un assaig titulat Progrès, coexistència pacífica i llibertat intel·lectual, en el que desenvolupava les idees de la dita carta. El càstic no va trigar en arribar: se li va prohibir investigar en qualsevol dels centres i laboratoris militars de l'URSS i se li va desposseir dels honors adquirits.
En 1970 va col·laborar en la fundació del Comité pels Drets Humans, de Moscou. A mesura que transcorria el temps, major era el seu activisme, i major la repressió governamental. En 1972, ja amb 51 anys, va contraure matrimoni amb la pacifista Yelena Bonner, suposant potser un baló d'oxigen per a la seva asfixiada lluita.
Com a reconeixement internacional al seu esforç li va arribar, en 1973, la seva nominació al Premi Nobel de la Pau, però no seria fins a 1975 que li seria atorgat. En tot cas, no se li va permetre sortir de l'URSS, de forma que fou la seva dona l'encarregada de la lectura en la cerimònia d'acceptació del premi. La lectura Nobel fou titulada de forma semblant al seu assaig de 1968: Pau, progrès i drets humans, i considerava aquestes tres fites recíprocament dependents en la seva consecució (és a dir, no es pot assolir una sense aconseguir les altres dues). La dita lectura no és una simple apologia contra les armes nuclears, és una denúncia de les causes de les grans amenaces contra la humanitat (aniquilació nuclear, fam, contaminació, expoli de recursos, superpoblació i deshumanització), i una defensa dels avenços científics, de les llibertats i de la dissidència.
Les idees de Sajarov sobre el desenvolupament social li van portar a proposar el principi de drets humans com a base de tota política. En la seva obra afirmava que "el principi de que allò que no està prohibit està permés ha de ser entés literalment", negant la importància i validesa de totes les normes morals o culturals que no estiguessin plasmades en les lleis.
El 22 de gener de 1980 fou arrestat per les seves protestes públiques contra la invasió soviètica d'Afganistan de 1979, i fue forçat a l'exili en la seva pròpia pàtria, i fou aïllat a la ciutat de Gorky (avui Nizhny Novgorod), una ciutat tancada i inaccessible als estrangers. El control de la KGB va durar fins a desembre de 1986, any en què Mikhaïl Gorbatxov va iniciar les seves polítiques oberturistes conegudes com perestroika i glasnost. Aprofitant el nou clima polític, se li va permetre tornar a Moscou, i va iniciar les primeres organitzacions polítiques independents i legals, fins que el març de 1989 fou escollit com a parlamentari (dins de l'oposició) en el anomenat Congrés dels Diputats del Poble, la cámara parlamentària soviètica.
En 1985 es van fundar els Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència, anomenats d'aquesta forma en el seu honor, uns guardons atorgats anualment pel Parlament Europeu a persones i organitzacions dedicades als drets humans i a les llibertats.
En 1989 va rebre l'International Humanist Award de la International Humanist and Ethical Union. Morí a Moscou el 14 de desembre del mateix any a conseqüència d'un atac cardíac, a l'edat de 68 anys. Les seves restes reposen en el cementeri de Vostryakovskoye de Moscou.
