Ànima
De Viquipèdia
L'ànima, segons algunes tradicions religioses i filosòfiques, és el principi espiritual que forma part del ésser humà, separat del cos, i que el diferencia d'altres éssers, tot i que algunes escoles creuen que l'ànima és un principi vital i per tant pertany també als animals i les plantes.
A vegades s'ha usat com a sinònim de consciència o ment i sovint té connotacions religioses, afirmant que l'ànima va ser donada a l'home pels déus i per tant és immortal. Per això l'ànima va lligada a un sentit de transcendència.
Taula de continguts |
[edita] Plató
Plató creia que l'ànima era l'essència autèntica de l'ésser humà. Va ser un dels pares del dualisme i de l'idealisme en filosofia. L'ànima pertanyia al món de les idees, intel·ligible, etern i perfecte i s'encarnava en diversos cossos, recordant només en part el món del qual provenia però enyorant-lo. Per això impulsa la persona al coneixement i a la virtut, per allunyar-se de la matèria corruptible i poder ser alliberada del cos (doctrina que influencià la concepció cristiana de l'ànima).
L'ànima es divideix en tres parts, que es corresponen amb les tres classes socials dominants: una racional, una concupiscible i una irascible, fet que explica que la persona no sempre obri bé.
[edita] Aristòtil
Per a Aristòtil l'ànima és un principi vital que actua com a forma per a l'ésser humà, oposant-se a la matèria que seria el cos (teoria de l'hilemorfisme). També seria la realització màxima o acte de la persona, ja que el permet elevar-se i pensar. No creu, però, que l'ànima sobrevisqui al cos (semblant al que proposava Epicur, que creia que l'ànima estava formada per àtoms igual que qualsevol altra cosa)
[edita] Estoicisme
Els estoics pensaven que l'ànima s'insuflava en el cos (d'aquí les nombroses traduccions d'ànima com a sinònim de pneuma o aire) i que hi havia una ànima per a cada cosa, fins i tot per a diferents estadis d'un mateix ésser (així l'ànima de l'infant és diferent de la del adult). A partir d'aquests pensadors, s'assimila freqüentment l'ànima a esperit
[edita] Cristianisme
El cristianisme va afirmar que l'ànima era un do de Déu particular per als homes, fets a imatge i semblança seva. Cada ànima és individual. Els éssers humans ja en formar-se al ventre matern tenen ànima, per això l'església condemna l'avortament: és matar una persona amb una ànima que no pertany la persona sinó que és un regal que cal cuidar temporalment.
L'ànima, quan el cos mor, és jutjada per les obres de la persona i segons si es salva o es condemna, va al Paradís (on gaudeix de la contemplació eterna del Creador) o a l'Infern.
Les ànimes són les que permetran la resurrecció final dels cossos, quan s'acabi el temps d'aquest món. El pecat embruta l'ànima i l'apropa a la condemnació. La religió és una via perquè l'ànima es comuniqui amb Déu mitjançant els sagraments o la pregària i pugui transcendir el cos.
[edita] Descartes
Descartes assimila l'ànima a la ment, res cogitans, oposant-la al cos, que forma part de la res extensa com qualsevol altra entitat del món. L'ànima ha estat creada per Déu, res infinita.
L'ànima és també garantia d'existència, doncs si sé que penso, és perquè existeixo (la famosa màxima Cogito ergo sum). Per tant l'existència està lligada a l'autoconsciència, tota la resta es pot dubtar.
[edita] Budisme
L'ésser sempre és temporal per al budisme, es defineix segons una coordenada espacio-temporal concreta i està marcat per experiències. S'oposa a l'essència universal eterna, un ànima global.
Cada persona té una part d'aquesta ànima. Ha d'intentar actuar correctament per fondre's amb l'ànima còsmica i fer desaparèixer el cos, font de patiment i desig i per tant d'impuresa.
L'ànima es va reencarnant en diferents cossos (també no humans) segons les conductes de la vida anterior. L'objectiu és interrompre aquest cicle de reencarnacions amb una vida perfecta.
[edita] Psicologia
La psicologia moderna parla de psique o de ment en comptes d'ànima i la considera com un receptacle d'emocions i vivències, així com la font de la voluntat d'actuar.
[edita] Ciència moderna
La ciència moderna rebutja el concepte d'ànima perquè no és demostrable empíricament i parla de cervell i d'activitats que es relacionen amb ell. L'ànima, doncs, passa a l'àmbit de la creença o de la fe.
