Visions & Cants
De Viquip??dia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
Visions & Cants ??s un llibre de poesia escrit per Joan Maragall i publicat l'any 1900.
Taula de continguts |
[edita] Estructura
El llibre est?? dividit en dues parts ben definides.
[edita] Les visions
Les Visions representen el passat hist??ric que Maragall vol tenir present per definir amb plena consci??ncia quina ??s la personalitat i el tarann?? dels catalans i Catalunya, busca les constants racials dels catalans: "materialisme, terrenalitat, individualisme, orgull i vitalitat".
Una visi?? tamb?? significa una imatge, una evocaci?? del passat, de la qual el poeta n'obt?? la inspiraci?? i n'obt?? els detalls que m??s l'interessen; no ??s, per tant, la mateixa, la visi?? que pugui tenir del Comte Arnau com a personatge mal??fic que com a rom??ntic condemnat arran de les seves sacr??legues relacions. Per aix??, Maragall pren del mite nom??s all??, nom??s aquella part que li interessa per descriure un tipus de sentiment hum?? i a nivell de naci??.
[edita] Els Cants
Als cants, Maragall hi incorpora la teoria del Diario de Barcelona. Transmet i esdev?? portaveu de la comunitat, del missatge regeneracionista, program??tic i nacional, fomentat en el vitalisme i el catalanisme. Intenta donar un model social i pol??tic v??lid per a Catalunya.
[edita] Significat dels personatges llegendaris
Cercant aquests personatges que necessita per recordar i prendre consci??ncia de p??tria/naci??, Maragall en tria uns que podr??em definir com a totalment llegendaris (propis de la tradici?? popular catalana) com ara Fra Joan Gar??, el Comte Arnau (tot i que podria tenir fonaments hist??rics poc clars) i el Mal Ca??ador. Per?? tamb?? en tria d???hist??rics com per exemple el rei Jaume I el Conqueridor (L???estimada de don Jaume) o el m??tic bandoler Joan Sala, ??lies ???Serrallonga???.
Els personatges m??tics s??n la representaci?? de la condemna divina per haver com??s un pecat; en el cas del Mal Ca??ador ens haur??em de remetre a la llegenda que explica que, un ca??ador que escoltava missa davant una ermita, vei?? passar de sobte una llebre enorme molt a prop seu, i, per tal de poder-la ca??ar abans no s???escap??s, deix?? a mitges el cerimonial sagrat i sort?? corrents amb els seus gossos a perseguir la pe??a. Per aix??, per haver of??s D??u deixant la missa sense acabar, el Cel el condemn?? a perseguir la llebre eternament per?? sense assolir-la per m??s que corregu??s i corregu??s. ??s aquesta condemna la que descriu el poema de Maragall; com queda condemnat el pecador per la seva avar??cia personal i com passen els anys sense que la condemna acabi. El dia de Corpus Christi ??s una de les festivitats m??s assenyalades de l'Esgl??sia Cristiana Cat??lica i representa la veneraci?? i el respecte al cos de Crist (representat per l'h??stia). Aquest personatge representa, doncs, l???avar i el despreocupat impacient, aquell qui de sobte deixa una cosa a mitges perqu?? li interessa m??s una altra que li sembla de m??s profit i que, com a persona que no es compromet a res, es despreocupa totalment de la seva acci?? abandonada. Violar el sagrat moment de la consagraci?? de l???h??stia ??s, doncs, el pecat del Mal Ca??ador.
[edita] Fra Joan Gar?? a Visions
La llegenda de Fra Joan Gar?? est?? ambientada a Montserrat, on ??s t??picament coneguda i forma part de l???abundant i extens llegendari que envolta la simb??lica muntanya.
S???explica que, cap a l???any 859, quan era comte de Barcelona Guifr?? el Pel??s, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Gar??. Aquest anacoreta tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, situada molt per damunt del cam?? que mena a l???ermita de Sant Miquel (que encara es conserva i pot ser visitada). Fra Gar?? es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, per?? el dimoni es propos?? arru??nar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Lucifer sort?? de les coves del Salnitre, a Collbat??, disfressat d???ermit?? vell amb aspecte venerable, i procur?? trobar-se com per casualitat amb Joan Gar??. Quan es trobaren, Joan Gar?? li pregunt?? qui era i on vivia, i el dimoni respongu?? que feia trenta anys que s???estava fent penit??ncia a una cova molt petita, i que nom??s sortia una vegada cada deu anys a fora. A poc a poc, el dimoni an?? guanyant-se la confian??a de l???anacoreta, fins al punt que Joan Gar?? el consider?? el seu mestre. I Fra Gar?? anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermit?? intentava crear m??s dubtes i temptacions en Fra Gar??, la seva fe era molt s??lida i costava molt d???anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment, Llucifer calcul?? un nou estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifr?? el Pel??s.
L'endimoniada no parava de cridar que nom??s es guariria si l???exorcitzava Joan Gar??, i per aix?? el comte Guifr?? decid?? portar-la a Montserrat immediatament. All?? la va guarir Joan Gar?? resant en silenci, per?? per por que no torn??s a quedar posse??da de cam?? a Barcelona, el comte li preg?? que admet??s durant uns quants dies la seva filla a la cova. Gar?? dubtava, per?? finalment accept?? la petici??. Insegur de si mateix, en veure que la temptaci?? enva??a els seus pensaments, an?? a buscar el fals ermit??; per?? el diable, en comptes d???apaivagar els seus pensaments, encara els hi enardia m??s. Ven??ut per la temptaci??, fra Gar?? for???? la noia i caigu?? en pecat. Horroritzat per la seva falta, an?? a demanar nou consell a l???ermit??, i aquest li aconsell?? -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.
Morta la donzella, Gar?? se la va carregar al coll i l'enterr?? d???amagat o, segons altres versions, l???estimb?? daltabaix d???una penya. Un cop fet aix??, el fals ermit?? es mostr?? de sobte en el seu aut??ntic aspecte, i veient que el Diable l???havia enganyat, Fra Joan marx?? plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perd?? del Papa. Aquest, despr??s d???escoltar-lo, li digu??:
- El teu pecat ??s tan gran que no s?? pas si t?? perd??. Com una b??stia has pecat, com una b??stia has de fer penit??ncia. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai m??s ni toquis aigua si no ??s per beure. No diguis mai m??s paraula, perqu?? les b??sties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perqu?? no n'ets digne.
Fra Gar?? sort?? de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, trig?? tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys m??s sense ni dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de p??ls llargs, talment com si fos un ??s. Un dia, uns cavallers van anar a ca??ar, i veient que no semblava pas un animal perill??s, el capturaren i el tancaren en una g??bia amb la idea de regalar-lo al comte. Fou dut a Barcelona. En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el pr??ncep Mir??. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ac?? que la dida es passejava per all?? portant el petit [Mir?? en bra??os; quan l'infant vei?? l'animal, davant la sorpresa general, digu??:
-Al??a't, fra Gar??, que D??u ja t'ha perdonat!
Aleshores fra Gar?? s'incorpor?? deixant tots els presents astorats.
De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el p??l; tot seguit li deman?? que qu?? havia estat de la seva filla, que no havia tornat a veure des del dia que la hi va deixar. Fra Gar?? li ho explic?? tot i deman?? un c??stig pel seu crim, per?? el comte, magn??nim, perdon?? a qui D??u ja havia perdonat. Tot i aix??, Guifr?? deman?? que almenys li digu??s on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona. El seu seguici, condu??t per l'anacoreta, arrib?? fins al punt indicat, per?? per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribu??a a la intercessi?? de la Mare de D??u. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agra??t, orden?? que es constru??s un monestir de monges del qual Riquilda en seria la primera abadessa.
En aquesta Visi??, el pecador ??s un home novament condemnat a causa d'una temptaci?? mal??fica; la condemna li costar?? anys i esfor??os, per?? a difer??ncia del mite anterior, Fra Gar?? acaba sent perdonat per D??u i tota la hist??ria acaba amb un final feli??. De fet, la versi?? catalana prov?? d'una llegenda europea i isl??mica d???origen sir??ac difosa vers el segle XIII, encara que documentada des del 1439. Sobre aquest mite s'inspiraren tamb??, a m??s de Maragall, Crist??bal de Viru??s (El Montserrate, 1587), Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i, musicalment, Tom??s Bret??n i Enric Morera, amb peces esc??niques. Al Museu d???Hist??ria de la Ciutat (Barcelona) hi ha dues talles sobre el mite, possiblement dels segles XVI-XVII.
[edita] El Comte Arnau
El Comte Arnau, personatge llegendari i m??tic catal??, ??s probablement el m??s conegut de tots els esperits, ??nimes en pena i fantasmes de les nostres terres. En principi tamb?? ??s un personatge literari que t?? el seu origen en una can????-dansa popular catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el di??leg entre l?????nima del comte Arnau, que purga l???incompliment dels seus deures militars, i la seva v??dua.
Des de Ripoll el mite arrib?? arreu dels Pa??sos Catalans i se li van incorporar elements d???una llegenda anterior, del 1017, en qu?? se???l relaciona amorosament amb una monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Va ser Mari?? Aguil?? qui reun?? el material sobre el mite el 1843 i Manuel Mil?? i Fontanals qui el public?? el 1835; i ens consta que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge hist??ric. Romeu Figueres ha recalcat que "Arnau ??s el mite m??s fort, m??s robust i m??s popular de Catalunya; ??s el mite per antonom??sia de la literatura catalana". V??ctor Balaguer s???hi bas?? i en f??u una narraci?? el 1858. D???aqu?? que els literats de la Renaixen??a hagin convertit la seva figura en el factor medieval m??s rom??ntic. El tema ha estat tractat tamb?? per Anicet de Pag??s, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall (el qual don?? al personatge perfils rebels i rom??ntics), Josep Maria de Sagarra, Ambrosi Carrion, Antoni Ribera i Miquel Arimany. Felip Pedrell va musicar el poema de J. Maragall. Joan Amades diu que "fa de mal esbrinar si es tracta d???un personatge hist??ric o si la seva figura ??s simplement llegend??ria".
Aquest personatge rep a Mallorca el nom de Comte Mal.
El comte l'Arnau era bar?? de Mataplana, comte de Pallars, bar?? de Toses, senyor de Gombr??n, d???Aranyonet i de la Pobla de Lillet. La seva baronia comprenia una bona part del Ripoll??s i era senyor dels castells de Mataplana (on tenia la resid??ncia principal), del de Solans, del de les Dames o de Blancafort i del de Castellar de N'Hug. Apart d???aquests f??u construir el de Puigb?? (prop de Gombr??n), Monegals (a l???est del Montgrony), i Sant Aman?? (damunt de Sant Joan de les Abadesses). Era parent de sant Joan de Mata, fill del castell de Mataplana, el qual t?? dedicada una capella davant el derru??t castell.
La bes??via del comte l???Arnau, Blanca d???Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de qu?? aleshores gaudien els senyora feudals i els don?? ??mplies franqu??cies en tot sentit. Per?? Arnau, amb l???intent de reclamar dels seus s??bdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni, va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els cr??dits i interessos. Tot ho volgu?? cobrar fins al darrer diner. Aquest ab??s li congri?? l???antipatia de tots ells. No tingu?? pas inter??s a fer-se agrad??s als seus s??bdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, ??dhuc dins els costums feudals d???aquell temps, tan vexatoris. Va fer-se malvoler tant que rodej?? la seva figura d???una aur??ola d???odi i de por que encara perdura.
El seu despotisme origin?? multitud d???hist??ries i rondalles que expliquen el seu car??cter sanguinari, orgull??s i desafiador. Un dia que anava de cacera, pels voltants del monestir de Sant Joan de les Abadesses se li f??u tard i entr?? al convent a demanar aixopluc. El reb?? la mare abadessa, que era d???una gran bellesa, i el Comte se n???enamor??. Des d???aleshores cada nit l???anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s???obria entre Gombr??n i Campdev??nol, i segons d???altres, tenia l???entrada a la clausura del monestir de Ripoll. Tamb?? es diu que la mina comen??ava a les coves de Ribes i que el comte Arnau s???hi posava i, seguint-les, feia cap al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Hom creu que encara es conserva tapada amb una grossa llosa, de manera que sembla una tomba. Per a rec??rrer aquesta mina calien set hores, i era tan alta, que el cavaller hi podia passar muntat en el seu cavall de foc, que volava com el llamp. Aquest cavall, l???hi enviava el diable per tal que pogu??s cometre el seu pecat de sacrilegi i tenir aix?? m??s segura la seva ??nima. A la sortida de la mina hi havia una grossa anella, on lligava el cavall mentre ell romania al convent. El Comte fou emmenat a l???infern de viu en viu i que encara no ??s mort avui. L???ombra que molts han sentit i ??dhuc han vist passar, no ??s pas la seva ??nima, com creuen la majoria, sin?? ell mateix en persona, que encara volta furi??s blasfemant i maleint a desdir tal com feia un miler d???anys enrere. L?????nima damnada del Comte Arnau, amo de castells, fa exculpar el poeta Maragall que <<el Comte Arnau tenia l?????nima -a la merc?? d???una can????>>:
???Jo passo entre ells sense fer nombre ni entre els vivents ni entre els esprits. com un ensomni, com una ombra, com un despert entre adormits???.
Quant a la fi del comte l???Arnau, s'explica encara d???altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temor??s que no arrib??s a suplantar-lo, se l'emport?? cap a l'infern. Diuen tamb?? que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envi?? un ??ngel a la terra perqu?? el fes desapar??ixer. La tradici?? no diu pas com, per?? s?? que no se l'emport?? pas al cel.
L'??nima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l???infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ser la seva estimada i rabent com el llamp, volta i m??s volta d???ac?? i d???all??, esperitat i enfellonit, sense rep??s ni descans. Va seguit d???un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben b?? si corre o si vola, per?? que amb cada potada est??n un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llan??a bromerades enceses que omplen d???una claror sinistra tot l???espai per on passa. ??s molta la gent que l???ha sentit passar i per efecte del vent impetu??s que aixeca quan passa rabent com el llamp.
Com molt b?? descriu Verdaguer al Cant XII de Canig??:
En exes valls a rellevar ma forma vestit de foch y flama ja v??'l Comte l'Arnau; Boscos, soleys, mas??es que???l cor ama, per sempre adeussi??u!
Per alliberar-se de la seva acci??, la gent sota els llen??ols fa el senyal de la creu i diu un parenostre, ja que topar-se amb ell significa afegir-se a una comitiva de gent que resta encantada i que el segueix fins la fi dels temps.
Una versi?? de la llegenda creu que el cavall ??s negre i que en c??rrer renilla cont??nuament de manera sinistra, per?? que els renecs i les blasf??mies del Comte ofeguen els seus renills. El Comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni qu?? fa ni on va.
Els gossos el segueixen adalerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se???ls afegeixen tants llops com els senten, augmentant aix?? la crid??ria i els bramuls. El Comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdev??nol, on troba la seva estimada, que l???espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s???aixeca un c??rvol blanc que gossos i llops empaiten adalerats amb afany sinistre. El c??rvol, camallarg i m??s lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la p??rdua de la presa, s???abraonen damunt del Comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se???l torna a sentir fins l???endem??, que reviu i surt novament de l???infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys, segles com fa que dura.
Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, emp??s per la cursa desenfrenada, i, sense saber qu?? es fa, s???estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l???abisme, el cavall d??na una potada forta a la roca i deixa l???empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de "Petjada del comte l???Arnau". El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l???anterior versi??. Els amors sacr??legs del comte, per tant, li comporten una condemna eterna a vagar com a fantasma cavalcant terror??ficament. Val a dir que, Maragall, en realitzar aquest poema, s???inspir?? en all?? que feia furor a l?????poca: l?????pera de Wagner, que triomfava a tots els pa??sos europeus i tamb?? arrib?? a Barcelona. Tamb?? es va inspirar, concretament, en una obra de teatre ???la Fada??? que s???estren?? l???any 1896. Impulsat pel suport i els ??nims dels seus companys, decid?? transportar l???ambient ??pic i fantasi??s de la m??sica wagneriana a una composici?? llegend??ria del passat catal??: el comte Arnau, com a m??tic personatge medieval i rom??ntic de Catalunya, reunia les condiciones id??nies per a transformar-se en heroi maragalli??. La maldat del comte no interessa aqu?? tant com la seva hist??ria amorosa i intr??pida, que el porta a fer-se seva l???abadessa Adalaisa i a sacrificar-ho tot pel seu amor impossible. El final, tr??gicament wagneri??, ens deixa un comte orgull??s i male??t a cavalcar per sempre m??s seguint el seu fat tot deixant l'abadessa morta i tra??da terrenalment.
[edita] L'estimada de don Jaume
L'estimada de Don Jaume ??s una composici?? que fa refer??ncia al rei Jaume I el Conqueridor i a la conquesta de Mallorca que ell mateix encap??al?? l???any 1229. Com a personatge hist??ric, Jaume I ha estat molt mitificat per la Renaixen??a i el nacionalisme catal?? tot convertint-lo en un s??mbol patri??tic de les virtuts heroiques i el coratge d'un bon sobir??; prova d'aix?? ??s que sigui sempre el rei catal?? m??s fam??s i recordat. La seva vida, llarga i atzarosa, ??s cabdal en la hist??ria nacional catalana: sota el seu regnat s'inicia l'expansi?? catalanoaragonesa per la Mediterr??nia amb les conquestes de Mallorca i de Val??ncia, territoris que passaran a formar els Pa??sos Catalans com a territori cultural propi i definit (llengua, cultura, hist??ria comunes).
Concretament, la conquesta de Mallorca ha quedat de cabdal referent hist??ric sobretot perqu?? fou la primera expedici?? militar del rei, perqu?? esdevingu?? tot un ??xit, i perqu?? la repoblaci?? de l'illa amb gent del Principat agerman?? amb forts lligams tots dos territoris (cultura, llengua, costums). Per?? Maragall tracta aqu?? l'illa de Mallorca com si talment fos una dama, com si el rei Jaume en fos l'amant i com si l???expedici?? militar fos una aventura de conquesta amorosa. Les equiparacions de l'amor hum?? i l'amor per una terra es manifesten en els desitj??s del rei d???anar a cercar amb la flota la seva estimada, quan guerreja contra els sarra??ns amb valentia, i quan enalteix les dol??ors de la terra mallorquina. El poema acaba amb la mort del rei, molts anys m??s tard, a Val??ncia. ??s aleshores quan, cam?? del seu sepulcre definitiu a Poblet, el sobir?? recorda la conquesta de joventut i dirigeix la vista cap a la platja i la mar com tractant de poder veure la seva terra m??s estimada.
[edita] Serrallonga i el mite del bon bandoler
"La mort d???en Serrallonga" tracta tamb?? un altre personatge hist??ric molt mitificat, encara que, en aquest cas, era un bandoler.
L'??lies Serrallonga amaga el seu aut??ntic nom: Joan Sala i Ferrer. Era fill d???una fam??lia pagesa de Viladrau que tenia certa import??ncia, i l???any 1618 es va casar amb la pubilla Margarida Tallades del mas Serrallonga de Sant Hilari Sacalm, d'on prengu?? el nom.
Degut al context social i pol??tic tan agitat i en crisi del segle XVII a Catalunya (guerres amb Fran??a, imposicions fiscals, centralitzaci?? del poder reial, males collites, opressi?? senyorial...), Serrallonga no dubt??, com tants d'altres pagesos de l'??poca, a fer-se bandoler de cam?? ral. Les seves accions comen??aren a fer-se famoses del 1627 al 1631, quan amb una quadrilla pr??pia circulava per totes les terres del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra i la Plana de Vic.
Encara que no estava involucrat en faccions pol??tiques (nyerros i cadells) sempre va tenir simpatia pels nyerros (com, per exemple, el seu tamb?? fam??s coetani Perot Rocaguinarda). Constantment perseguit pels virreis, trobava refugi al nord dels Pirineus, ajudat pels senyors de Viver i de Nyer.
Durant una de les seves expedicions va segrestar una dama v??dua de Castell?? d'Emp??ries anomenada Joana Massissa de la que pretenia cobrar-ne rescat, per?? durant el captiveri tots dos s'enamoraren i des d'aleshores en???? ella passaria a acompanyar-lo an??s on an??s.
A partir del 1631 la major part de la seva partida fou capturada en un setge que les tropes reials cada cop feien m??s estret; tot i aix?? el bandoler pogu?? escapar-se???n i s???amag?? en els llocs m??s rec??ndits de les Guilleries en companyia de Joana. Nom??s el capturaren quan un pag??s del Mas Agust??, a Santa Coloma de Farners, el delat?? a les autoritats (octubre del 1633). Com a bandoler fou executat a la forca a Barcelona el gener del 1634. En qualitat de ser un bandoler especialment fam??s, l???executaren segons el m??tode m??s antic (i ja en des??s) de tallar-li despr??s les extremitats i esquarterar-lo. El seu cap fou penjat al Portal de Sant Antoni com a av??s per a tots aquells qui pretenguessin emular les seves aventures. Els seus actes m??s atrevits, la seva fama que s???escamp?? entre tots els bandolers i tamb?? l???encarnaci?? d???un esperit de revolta popular contra l???opressi?? de la monarquia hisp??nica li han proporcionat una figura m??tica i rom??ntica. La seva hist??ria (poc probable) de que robava els m??s rics per donar els guanys als pobres el fa estar en la l??nia del Robin Hood angl??s. Moltes auques i can??ons populars, tant de la seva ??poca com de la Renaixen??a, l'han triat com a font d'inspiraci?? liter??ria: F. de Rojas, V??ctor Balaguer, Joan Maragall, etc.
El grup teatral ???Els Joglars f??u un muntatge basat en la seva figura l'any 1974, i tamb?? ha estat recordat amb una can????-protesta del grup Els Esquirols que es f??u famosa als anys 80 (Torna, torna, Serrallonga...!).
El poema de Maragall fa una situaci?? cr??tica per al bandoler: ens el trobem en el terrible moment de just abans de l'execuci??, quan demana al capell?? assistent confessar-se pels seus pecats.
Serrallonga, entre cada reflexi?? seguida de la cr??tica amonestaci?? del religi??s, aprofita per relatar r??pidament la seva vida de lladre i els seus sentiments. El seu car??cter orgull??s i salvatge ens permet veure com ha quedat condemnat a mort per haver of??s amb tants pecats (crim, amors il??l??cits amb Joana, venjan??a, enveja, profit propi) i no haver demanat perd?? a D??u.
Cadascuna de les seves declaracions ??s finalitzada amb l'advert??ncia del capell?? per a que s'arrepenteixi, cosa que Serrallonga acaba fent en tots els casos.
