Viola de roda
De Viquipèdia
La viola de roda és un instrument de corda fregada, la caixa del qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta que es mou mitjançant una maneta que s'acciona amb la ma dreta. Disposa de dues, tres o quatre cordes melòdiques que es recolzen en un pont central. També consta d'altres dos tipus de cordes: els bordons (cordes més gruixudes encarregades de les notes pedals greus) i les trompetes (conjunt de cordes que descansen sobre un pont que està solt, i que al girar fort la roda, produeix un brunzit que s'aprofita per marcar ritmes). Tots tres grups de cordes són fregats alhora per la roda i la llargària de les cordes melòdiques és modificada per l'acció d'un teclat.
Aquest instrument, que en l'actualitat gaudeix d'un nou renaixement, va aparèixer a l'Occident europeu cap al segle IX amb el nom d'organistrum -instrument que per la seva grandària havia de ser tocat entre dos músics, un per a la roda i l'altre per al teclat-. Poc a poc les seves dimensions varen anar minvant i s'anà fixant el nom de sinfonia (del qual deriven altres denominacions com ara xifonia, zanfona...). Tot i que a l'Edat Mitjana la viola de roda era utilitzada per a l'interpretació de música culta, a partir del segle XVI es va deixar en mans de captaires i joglars, que la convertiren en un instrument privilegiat de la música popular però que era mirat amb menyspreu pel món de la música culta. L'expansió de la viola de roda, no obstant el seu so de corcó, va anar fent el seu curs al llarg del temps i actualment la trobem en músiques tradicionals a França (vielle à roue), Alemanya (drehleier), Anglaterra (hurdy-gurdy), Europa Central (forgolant hongaresa, ninera de Bohèmia i Moràvia), Itàlia (ghironda), i a l'Europa Oriental (lira bielorussa i relia ucrainesa).
Al segle XVIII la viola de roda va conèixer un renaixement aristocràtic a França, participant en els "concerts espirituals" a la cort de Lluís XIV acompanyada per l'orquestra. El fet que la noblesa gala l'adoptés com a instrument de moda quan el músic i luthier Charles Baton va tenir la pensada de construir-la amb la caixa ovalada, tal com els llaüts, va provocar que compositors de l'època com Chédeville, Hotteterre, Corrette o Boismortier li escrivissin no només peces rústiques sinó també difícils sonates que podien ésser acompanyades pel clavicèmbal, la flauta o el violí: Aquesta va ser l'era daurada de la viola de roda.
