Ventura Rodríguez
De Viquipèdia
Ventura Rodríguez (Ciempozuelos, Madrid, 1717 - Madrid, 1785), arquitecte del segle XVIII, fou un arquitecte destacat a la seva època, la seva trajectòria se situa a cavall entre dues grans corrents artístiques: el barroc i el neoclassicisme.
Era fill d'un modest paleta que treballava a les obres del Reial Lloc i Vila de Aranjuez. Mentre ajudava al seu pare va donar proves d'una forta i hàbil inclinació cap al dibuix, de manera que no va trigar gaire a trobar ocupació com delineant dels enginyers francesos que dirigirien les obres (Marchand i Brachelieu). Amb motiu del trasllat de la cort a Aranjuez, l'arquitecte Filippo Juvara (encarregat del projecte del Palau Reial de Madrid) té ocasió de veure uns croquis de Ventura Rodríguez, i sol·licita al rei que li fos assignat com delineant. L'arquitecte italià es va convertir llavors en mestre de Rodríguez, de manera que a la seva mort l'any 1736, el seu successor al capdavant del projecte del Palau Reial, Giovanni Battista Sacchetti, ho va mantenir amb ell. L'any 1741 ostentava ja el càrrec d'aparellador segon del Palau Reial.
Amb un profund coneixement de l'arquitectura de Gian Lorenzo Bernini i Francesco Borromini, va anar depurant els seus gustos barrocs per a seguir una línia més herreriana. Al 1747 va ser nomenat a Roma acadèmic de mèrit de l'Acadèmia de Sant Lluc.
Va obtenir el títol de Mestre Major de l'Ajuntament de Madrid l'any 1764 i els seus informes van ser decisius per a l'ordenament urbà de la capital. Va desenvolupar també una activitat de gran dimensió fora de la cort dissenyant ajuntaments, escoles, ponts, escorxadors, etc. Serveixin com exemples la plaça Major de Avila, l'Hospital General de Madrid, la façana de la catedral de Toledo, l'església del Sagrario (1761-1764) per a la Catedral de Jaén, els banys de Caldas (1773), el sanatori de Trillo (1775), la presó de Brihuega, l'església Larravezna, etc
Entre 1749 i 1753 construïx l'església parroquial de Sant Marc a Madrid, amb una planta de cinc el·lipses successives (sorprenent per la inversió de valors, l'articulació dissimètrica dels espais i la ressonància de les seves voltes el·líptiques) i una façana d'ordre gegant flanquejada per antecossos corbs que conformen un atri còncau. L'any 1752 va ser nomenat director dels estudis d'arquitectura de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.
Al 1750 va rebre l'encàrrec per a la remodelació i terminació de la basílica del Pilar de Saragossa. Els anteriors projectes d'Herrera, Perelada i Domingo de Yarza no assolien les tres exigències del capítol catedralici: distància convenient al riu, orientació apropiada i alineació de la fàbrica del temple d'acord amb la mirada de la verge. L'hàbil projecte de Ventura va satisfer tals requisits i, d'aquesta forma, l'arquitecte es va apuntar un dels seus majors i més populars triomfs. Va suggerir la solució de l'allotjament de la capella de la Verge a un templet de planta cuatrilobulada a força de sectors circulars i volta el·lipsoïdal. És precisament en aquesta capella on es produïx la transició de l'estil barroc al neoclàssic, manifestant-se aquest últim a la decoració de l'interior del temple.
El capítol de la catedral de Conca va reclamar els seus serveis per a aixecar un Transparent (vitrall que il·lumina i adorna el fons d'un altar) que rivalitzara amb l'aixecat per Narciso Tomé a la catedral de Toledo. Rodríguez ho va situar a una girola gòtica, de manera que reflectís gràcies a la il·luminació posterior i indirecta, per lo que s'aconsegueixen uns espectaculars efectes. Al 1754 va edificar la destruïda església de Sant Norbert i al 1755 va remodelar la del Reial Monestir de l'Encarnació a Madrid.
Va obtenir el títol de Mestre Major de l'Ajuntament de Madrid l'any 1764 i els seus informes van ser decisius per a l'ordenament urbà de la capital. Va desenvolupar també una activitat de gran dimensió fora de la cort dissenyant ajuntaments, escoles, ponts, escorxadors, etc. Serveixin com exemples la plaça Major de Àvila, l'Hospital General de Madrid, la façana de la catedral de Toledo, l'església del Sagrario (1761-1764) per a la Catedral de Jaén, els banys de Caldas (1773), el sanatori de Trillo (1775), la presó de Brihuega, l'església Larravezna, etc
No obstant això, gens li va poder compensar de la pèrdua del favor real, al que es va unir el fracàs d'alguns projectes: la porta d'Alcalá (construïda finalment per Sabatini l'any 1764) o la basílica de San Francesc el Gran (també acabada per Sabatini al 1768). A tot això es va afegir la mort de la seva esposa l'any 1776.
Finalment, dintre de les obres de la seva última etapa, cap citar el palau de Boadilla del Monte per a l'infant don Luis (Madrid, 1776), el palau de Almanzora, a la província d'Almeria, encarregat pel marquès de la Romana i la imponent façana de la catedral de Pamplona (1783), amb una portada plenament classicista, a força de columnata i frontó, i dues torres-campanar (vestigi de la seva etapa barroca) que confereixen verticalitat al conjunt.
Va morí a Madrid el 26 d'agost de 1785. Les seves restes reposen a la capella dels arquitectes de l'església de Sant Sebastià, a Madrid.
