Unió d'independents Conca de Barberà
De Viquipèdia
La Unió d'indepedents Conca de Barberà és un partit polític català d'àmbit comarcal, amb implantació a la Conca de Barberà i l'Alt Camp.
Poques vegades les comarques d'interior, com l'Alt Camp i la Conca de Barberà, són a la capçalera dels telenotícies, a la portada dels diaris, als debats radiofònics i a la boca de gairebé tothom. L’any 1990, la magnitud d'una protesta popular contra la ubicació d'una planta incineradora al Pla de Santa Maria i d'un abocador de residus tòxics i perillosos a Forès centrarà el debat polític de Catalunya i, a més, entre altres conseqüències, serà la causant, un any després, d'un nou partit polític: la Unió d'independents Conca de Barberà (UnIC).
Taula de continguts |
[edita] La lluita popular contra el Pla de residus
[edita] Enutjats i emprenyats
La creació de la UnIC a l'Alt Camp i la Conca de Barberà té la seva causa immediata en la revolta ciutadana contrària al Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, més conegut com a Pla de residus. A principis de gener de 1990, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Molins, informà que es construiria una incineradora de residus industrials, amb capacitat de tractament de 60.000 tones/any de residus líquids, pastosos i sòlids, al Pla de Santa Maria (Alt Camp) i un abocador de residus industrials, amb una capacitat de tractament de 51.000 tones/any, a Forès (Conca de Barberà).
Amb la notícia, un moviment cívic contrari a les instaŀlacions es disparà. Les causes immediates cal cercar-les en la percepció d'un sentiment d'injustícia i d'arbitrarietat de la decisió per uns residus industrials que no es produïen en aquestes comarques, la manca d'informació i de consulta als ajuntaments i una malmesa situació econòmica i demogràfica a principis dels noranta del segle passat.
[edita] Cívicament mobilitzats: "Alt Camp i Conca unides no serem destruïdes"
De l'enuig es passà a la mobilització sota el lema que encapçala aquest apartat. Tallades de carreteres, recollida de signatures (vint-i-cinc mil en dues setmanes), boicots als actes públics de CiU, pintades, manifestos, protestes a les portes del Parlament, comunicats de premsa i tota la munió d'actes característics d'un moviment reivindicatiu. Les comarques de l'Alt Camp i la Conca de Barberà encetaren una nova etapa protagonitzada per l'embranzida de les coordinadores, les mobilitzacions populars i les dimissions dels alcaldes i dels regidors de la Conca de Barberà (fins a 94 càrrecs electes dimitiren, majoritàriament de Convergència i Unió).
A partir del mes de febrer de 1990 s’articulà una organització forta amb reunions setmanals rotatives pels pobles d'ambdues comarques. És l'etapa on el Govern no cedeix, mentre que el moviment cívic s’amplia. Es també el moment dels primers trontolls. En Josep Pijoan, actiu a la política municipal de Pira des de 1979, i que va viure molt de prop el Pla de residus, afirmà temps després que “nosaltres lluitaven per a defensar els nostres interessos, tot i que també hi havia persones que no treballaren per aquest objectiu, sinó que la seva prioritat era beneficiar-se de les circumstàncies” (Diari de Tarragona, 14 de gener de 1990).
A nivell organitzatiu, s’articularen les dues vessants del moviment: la popular i la institucional. Per la vessant popular hi havia una reunió setmanal per coordinadora local, on es posaven en discussió les propostes de la coordinadora comarcal, alhora que se suggerien noves iniciatives. La coordinadora comarcal es reunia també setmanalment, els dimecres, i era rotativa pels pobles de l'Alt Camp i la Conca de Barberà, amb presència de dos representats per poble. Per la vessant institucional i pròpiament política, les dimissions dels batlles i dels regidors dóna lloc a la Plataforma d'exalcaldes i exregidors dimitits. La Plataforma estava formada per una permanent de disset membres entre alcaldes i regidors de tots els partits i municipis, i hi participen dos representants de la coordinadora comarcal. Només “restaren fidels a l'ortodòxia de Convergència Democràtica de Catalunya alguns càrrecs públics remunerats, ajuntaments de poblacions com Vallclara o Vilanova de Prades que ben aviat es desentengueren de la protesta o d'altres, com Vilaverd i Santa Coloma de Queralt, on l'ascendència dels seus alcaldes sobre els regidors convergents aconseguí frenar les dimissions” (Antoni Guasch, a Diari de Tarragona, 2 de febrer de 1991). La resta s’agrupà en la Plataforma de batlles i regidors dimitits.
En la memòria coŀlectiva resten imatges com la “retenció” del conseller Molins, el 5 de febrer, a la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, per una multitud; les protestes davant del Parlament; els carnavals d'aquell any que tingueren un contingut lúdic i reivindicatiu; la protesta a Cervera en motiu de la visita del príncep Felip, i on la Casa reial va haver de desdir-se de visitar també Montblanc per la contundent resposta al carrer; les senyeres amb crespons negres als balcons de les cases; l'anada al Congrés d'Unió Democràtica de Catalunya a Reus, etc.
[edita] La victòria popular
El 21 de setembre el Consell Executiu fa públic l'acord per retirar el Pla de residus. Després de nou mesos de lluita, els responsables polítics fan pública l'evidència que el moviment popular no s’aturarà fins la retirada del Pla. La retirada parlamentària del Pla de residus es produeix el 27 de setembre, quan el Parlament aprova les esmenes de CiU, del Partit Popular i d'Iniciativa per Catalunya.
L’Executiu es va veure obligat per la pressió ciutadana, les associacions ecologistes catalanes i la resta de partits polítics a retirar el Pla de residus. Mai abans el Govern de la Generalitat havia trobat tants entrebancs per tirar endavant la seva visió del país. Carles Francino, que als anys noranta treballava a Ràdio Reus, comentà que “el Pla va fracassar per un error de càlcul dels responsables, que no van tenir present la reacció que podrien tenir els ciutadans. La Generalitat, a l'hora d'instal·lar un abocador o una incineradora a poblacions petites, com el Pla de Santa Maria o Forès, no va tenir en compte els veïns, que en definitiva són els més afectats. Cal recordar que el fracàs del Pla de residus també va estar motivat perquè les plataformes opositores al projecte van funcionar com un rellotge. La part positiva de la història és que la societat civil va donar una lliçó a totes les administracions, les quals al final van cedir a la pressió ciutadana” (El Pati, 27 de juny de 2000). Alhora, la pressió ciutadana serví, a nivell nacional, per remoure un tema oblidat i augmentar la preocupació institucional i ciutadana per la qüestió del tractament dels residus; amb incorporació inclosa d'una nova conselleria, la de Medi Ambient.
“Hem guanyat”. Aquest era el crit unànime al pavelló del Casal Montblanquí. Després de deu mesos de lluita, des del moment que la població del Pla de Santa Maria conegué les intencions de l'Executiu de la Generalitat de construir-hi una incineradora, arriba l'històric concert de Lluís Llach i la Salseta del Poble Sec al Casal Montblanquí. Era el 28 d'octubre de 1990, dos mil ciutadans escenifiquen la victòria.
[edita] La dissolució de les coordinadores populars
Les coordinadores populars han assolit la victòria i cal pensar en la dissolució de les mateixes i la tornada a la normalitat dels ajuntaments. El 2 de novembre, onze alcaldes dimitits de la Conca de Barberà es reuneixen amb el President Jordi Pujol al Palau de la Generalitat. El President es compromet a ubicar els primers abocadors i plantes de tractament en l'àrea metropolitana de Barcelona. Amb la victòria a la butxaca, les coordinadores inicien el seu desmantellament de forma progressiva i els ajuntaments ja es plantegen la constitució de juntes gestores per retornar a la normalitat. Amb tot, el desgovern va romandre encara algun temps a la majoria d'ajuntaments de la Conca. Per exemple, la Junta Gestora de Montblanc no es formarà fins el 18 de gener de 1991.
Els líders del moviment cívic havien de decidir què feien amb el capital polític acumulat en els mesos de lluita. Tornar a CiU era impensable. Joan Ferré, batlle de Rocafort de Queralt l'any 1990, capdavanter de la lluita contra el Pla de residus i militant de Convergència, descriví la seva posició temps després: “jo creia cegament en CiU, però el Pla de residus em va obrir els ulls, perquè em vaig adonar que s’equivocaven i no volien canviar el seu pla. A partir de llavors no entenia com aquell senyor podia ser president de la Generalitat” (Diari de Tarragona, 14 de gener de 1996).
[edita] La constitució d'un partit polític comarcal: la UnIC
A mitjans de novembre, en la reunió setmanal de les coordinadores, es decidí la creació d'una comissió política que s’encarregués de traçar les directrius fonamentals per aconseguir la màxima representació possible en les eleccions municipals previstes pel maig de 1991, i demostrar la unitat dels pobles de l'Alt Camp i la Conca. Segons Josep Garriga, corresponsal del diari El País, aquesta actitud trencà els plans del Partit dels Socialistes de Catalunya i Iniciativa per Catalunya, que volien aprofitar el descontentament envers Convergència i Unió per a incorporar a les seves llistes als dirigents de les mobilitzacions i a alguns regidors dimissionaris (19 de novembre de 1990).
El moviment cívic es transformà en força política el 15 de març de 1991, data en què es constitueix legalment la UnIC, Unió d'independents Conca de Barberà. L’acte de fundació del partit es celebrà al Casal Montblanquí. En aquest acte, la nova formació política analitzà la situació social i econòmica de les comarques de l'Alt Camp i la Conca de Barberà, assenyalant “l'accelerada despoblació i envelliment dels habitants de les comarques, als quals s’ha d'afegir les poques possibilitats de feina”. Davant aquesta situació, en l'àmbit polític la UnIC pretén substituir “als cacics i paternalistes que ens han governat fins ara” i els “que fins ara han defensat els seus interessos en contra des de la comarca”. Contra aquesta manera de fer política proposen “procurar el desenvolupament econòmic i social de l'Alt Camp i la Conca de Barberà, vetllar pel respecte de l'entorn natural i, finalment, assolir el protagonisme a què les comarques tenen dret en el marc del nostre país” (Diari de Tarragona, 23 d'abril de 1991). Amb aquest rerefons, a les eleccions de la primavera de 1991, la UnIC presentà quatre candidatures en municipis de l'Alt Camp i quinze a la Conca.
[edita] Les eleccions municipals de 1991: triomf agredolç
La nit electoral, a l'Alt Camp, la UnIC obté representació municipal a Bràfim, el Pla de Santa Maria, el Pont d'Armentera i Vallmoll. Però els resultats més espectaculars els aconsegueix a la Conca de Barberà on guanya nou alcaldies: Barberà de la Conca, Blancafort, Conesa, l'Espluga de Francolí, Forès, Les Piles, Pira, Rocafort de Queralt i Solivella. A més, obté dos regidors a Montblanc, tres a Sarral, dos a Vallfogona de Riucorb i tres a Vilaverd. En total obtingueren 2.664 vots i 65 regidors.
L'únic representant comarcal de la UnIC a l'Alt Camp fou Anton Piñol i Güell. Mentre que a la Conca de Barberà la representació fou nombrosa: Antoni Sánchez i Lucas, Joan Marc Rodríguez i Escoté, Josep Blavi i Sans, Josep Pijoan i Farré, Juan Farré Ninot, Lluís Español i Romeu, Ramon Sanahuja i Torres i Ricardo José Gatius Llevall.
En la constitució del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, la votació dels 9 membres de CiU al representant del PP, Eloi Pros, feren que aquest passés a ser el màxim representant de l'ens comarcal amb el suport de CiU, i que els 8 consellers de la UnIC i el conseller del PSC-PSOE passessin a l'oposició. Aquest fet tingué una gran transcendència. Segons Ignasi Aldomà “hagués estat molt interessant veure com la UnIC posava en marxa les seves propostes a nivell comarcal. Malauradament, la correlació de forces no li fou propícia i els seus representants hagueren de cenyir les seves actuacions a l'àmbit local. A Montblanc no es pot fer la Comuna de París, i aquest cas, com d'altres d'aquí i més enllà, semblen abonar una tesi; la de la dificultat o quasi impossibilitat dels moviments reivindicatius locals o comarcals per a consolidar-se institucionalment a una escala més general. Això té molt a veure amb la jerarquia de l'entramat polític organitzat des dels poders centrals, però també té relació amb les dificultats pròpies de definir models i programes diferenciats dels grans corrents ideològics” (1999).
[edita] Les eleccions municipals posteriors
Per les eleccions municipals de 1995, la Unió d'Independents de la Conca de Barberà ja es presentà sota el paraigües de la Federació d'independents de Catalunya. A la Conca de Barberà, la UnIC-FIC obtingué cinc alcaldies: l'alcaldia de Blancafort, l'Espluga de Francolí, Pira, Rocafort de Queralt i Solivella. En conjunt, el resultat és a la baixa tant en nombre de candidatures presentades com en resultats.
Per les eleccions municipals de 1999, l’opció municipalista de la UnIC-FIC es mantingué a les viles de Blancafort, Pira i Rocafort de Queralt; on Ramon Sanahuja, Josep Pijoan i Valentí Gual, respectivament, repetiren com alcaldes. Finalment, la situació creada a Vimbodí amb els socialistes els donà una darrera alcaldia. Però en qualsevol cas, l'aposta independent i comarcal de la FIC, que tingué a tocar dels dits l'any 1991 la presidència del Consell Comarcal, es trobava a la baixa pel que fa a resultats, vinculat al carisma dels seus candidats i a l'obra de govern desenvolupada.
Les eleccions municipals de 2003, la Unió d'independents Conca de Barberà-Federació Independent de Catalunya (UnIC-FIC) redueix el seu poder municipal a dues places històriques: Pira i Rocafort. La FIC, a més, obté representació suficient en dues més que els permeten formar part de l'equip de govern, és el cas de Sarral i Solivella. La FIC esdevé testimonial a Montblanc i Vimbodí amb un únic regidor. A Vilanova de Prades no obtenen representació i van caure les llistes de Blancafort, Santa Coloma i Vilaverd. En resum, perden vots i regidors. El president de la FIC Josep Pijoan valorarà positivament la situació del grup després de la constitució dels ajuntaments, tot i que els resultats “no van ser tot l'agradables que hauríem desitjat” (El Pati, 27 de juny de 2003).
[edita] Referències bibliogràfiques
- Aldomà, Ignasi (1999): Amb el permís de Barcelona. L’altra societat urbana. Lleida, Pagès editors.
- Borras, Miquel; Perales, Eusebi (1990) La merda a Catalunya. Qui la fa i qui se la menja. Barcelona, Llibres de l'Índex.
- Casellas, Joan (1996): Crisi social i moviment cívic. La Conca de Barberà i l'Alt Camp contra el Pla de residus (1990). Montblanc-Valls. IEV-CECB.
- López, Diego (1991): La Conca de Barberà. Territori, població i activitats econòmiques. Col·lecció Catalunya Comarcal, Caixa de Catalunya.
- Mayayo, Andreu, (1990): “Notícia de la Conca de Barberà: l'eclipsi d'una dècada”, a Ni pagesos ni industrials: residuals, Montblanc i Valls, CECB i IEV.
- Molas, Isidre (ed.) (2000): Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
