Simfonia núm. 2 de Brahms
De Viquipèdia
| Simfonia núm. 2 | |
| Composició de Johannes Brahms | |
| Forma: | Simfonia |
|---|---|
| Tonalitat: | re M |
| Composta: | estiu de 1877 |
| Publicada: | |
| Catalogació: | Op. 73 |
| Estrena: | 30 de desembre de 1877, a Viena |
| Durada: | 40 - 50' |
La Simfonia núm. 2 en re, Op. 73, de Johannes Brahms, va ser composta a l'estiu de 1877 durant una visita als Alps austríacs. El procés de creació va ser breu, si hom el compara amb els quinze anys que Brahms va dedicar a la composició de la seua Primera Simfonia. La partitura està orquestrada per a 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, i instruments de corda.
El temperament amable de la simfonia ha estat comparat amb el caràcter pastoral de la sisena simfonia de Ludwig van Beethoven. En contrast, la Simfonia núm. 1 de Brahms estava marcada per l'ombrívola tonalitat de do menor.
El compositor havia escrit al seu editor (22 de novembre de 1877) que la seua següent simfonia seria malencònica i que de fet la partitura sorgiria del dolor.[1] Tot i que l'obra ni és tràgica ni especialment dramàtica, el caràcter dels dos primers moviments, tranquils i contemplatius amb certs clímaxs en to menor, suggereix que aquesta carta pot no haver estat un simple acudit. Els dos darrers moviments són de caràcter més lleuger, però també més curts.
L'estrena va tenir lloc el 30 de desembre de 1877 a Viena, sota la direcció de Hans Richter. Una interpretació típica té una durada d'entre 40 i 50 minuts.
Taula de continguts |
[edita] Moviments
En la seua segona simfonia, Brahms va respectar els principis estructurals de la simfonia clàssica, en la qual dos moviments ràpids en els extrems, emmarquen dos moviments intermedis: un segon moviment lent i un tercer moviment en forma de curt scherzo:
- I. Allegro non troppo en re major
- II. Adagio non troppo en si major
- III. Allegretto grazioso (quasi andantino) en sol major
- IV. Allegro con spirito en re major.
[edita] I. Allegro non troppo
Els violoncels i contrabaixos comencen la simfonia de manera tranquil·la, abans que les trompes anuncien amablement el tema principal. Els instruments de fusta desenvolupen la secció, mentre que altres instruments s'hi van unint progressivament vers un punyent forte (compàs 58). S'hi introdueix un nou tema al compàs 82, en fa sostingut menor. Després del compàs 182, l'exposició pot ser repetida des del principi, depenent del director i l'orquestra. Després de la secció de desenvolupament (vegeu forma sonata), s'hi repeteix de nou el segon tema al compàs 370. Cap al final del primer moviment, Brahms va indicar, al compàs 497, "in tempo, sempre tranquillo", i és amb aquest caràcter com conclou la resta del moviment, tancant amb la prescrita tonalitat de re major.
[edita] II. Adagio non troppo
Els violoncels, en companyia dels contrabaixos i els fagots introdueix un tema mòrbid, des del compàs 1 al 12. Brahms va inserir-hi un nou tempo al compàs 33 amb la indicació "L'istesso tempo, ma grazioso". Ací, l'atmosfera fosca i ombrívola continua fins a l'acabament del moviment
[edita] III. Allegretto grazioso (quasi andantino)
Els violoncels en pizzicato proporcionen el marc per a la introducció d'aquest moviment, però l'oboè és l'encarregat d'exposar la melodia principal. Els instruments de corda exposen un contrastat segon tema amb la indicació "Presto ma non assai", que és desenvolupat per l'orquestra al complet. El compàs 107 ens du de nou el tema principal i el caràcter amable, però l'idil·li s'interromp al compàs 126, on té lloc la reexposició del segon tema presto. Encara una vegada més, Brahms reverteix el moviment al tempo inicial (compàs 194), concloent amb un final tranquil.
[edita] IV. Allegro con spirito
Les cordes, amb intensitat (però amb tranquil·litat) inicien el moviment final. Una sorollosa secció irromp inesperadament al compàs 23, amb l'orquestra al complet. Quan la tensió sembla desaperèixer, els violins introdueixen un nou tema en la major, amb la indicació "largamente". Els instruments de vent el repeteixen i es desenvolupa amb la participació d'altres instruments. Al compàs 155 s'hi repeteix el primer tema, però en lloc de la sorollosa joia escoltada abans, Brahms introdueix la secció de desenvolupament del moviment. A mitat moviment (compàs 206) una secció amb la indicació de tanquillo elabora material precedent. El primer tema torna de nou al compàs 244, i s'hi sent el familiar forte de l'orquestra. En aquesta ocasió, en lloc del tema en la major escoltat en la secció indicada com largamente, Brahms permet que el tema siga exposat en la tonalitat nominal de la simfonia: re major. Cap al final de la simfonia, acords descendents i un seguit confús de notes interpretats per diversos instruments de l'orquestra (compassos 395 a 412) desemboquen novament en el familiar tema en la major, però ara submergit en la confusió dels instruments de metall, que condueix a un final triomfal amb l'orquestra al complet i amb un redoble de les timbales.
[edita] Referències
- ↑ NPO Programme Notes: Symphony No. 2 in D, Op. 68. Nottingham Philharmonic Orchestra.
[edita] Bibliografia
- Walter Frisch. Brahms: The Four Symphonies New Haven: Yale University Press (2003): 67 - 90
[edita] Enllaços externs
- Simfonia núm. 2: Partitura lliure a l'IMSLP.
