Roland Barthes
De Viquipèdia
Roland Barthes (Xerburg, França, 12 de novembre de 1915-París, 25 de març de 1980). Escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura.
Dins l'escola estructuralista i influit pel pensament de Saussure i dels formalistes, és un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. La seva aportació més coneguda és l'anomenada "mort de l'autor", formulada en un article de 1967 anomenat precisament així: La mort de l'autor.
Es tracta d'una reacció davant la crítica tradicional, massa preocupada per l'autor real del text i, per tant, obsesionada per la biografia de l'escriptor. Barthes proposa oblidar-se'n i centrar-se no en allò que l'autor real ha volgut dir, sinó en allò que el lector rep, allò que interpreta. Així, la mort de l'autor es pagaria amb el naixement del lector.
En la mateixa línia, Barthes va proposar la distinció entre text i obra. La segona seria la producció d'un escriptor, de l'autor real, en el seu conjunt. El text, en canvi, seria un fragment, amb qualitat literària, i seria l'autèntic objecte de treball de la Teoria de la literatura. Això ha provocat problemes i controvèrsies, sobretot perquè si el text ha de tenir qualitat literària tornem a la vella pregunta dels formalistes: què és la literarietat? Què fa que un text sigui literatura? Barthes considera que és el lector el que concep el text, i per això s'ha acusat aquest plantejament de subjectivista i, per tant, de acientífic.
Però al marge de polèmiques, el que sí es reconeix és la gran utilitat d'ambdues aportacions.
Taula de continguts |
[edita] Pensament
[edita] Treballs primerencs
Els primers treballs de Barthes són en bona part una reacció contra l'existencialisme imperant dels anys 40. Contra els postulats de Sartre sobre l'alienació del lector per part de l'obra, Barthes repren la vella qüestió dels formalistes rusos sobre la literarietat: què fa que un text sigui literatura? Què té d'original i únic un text literari? En la seva obra de 1953 El grau zero de l'escriptura afirma que tant la llengua com l'estil responen a convencions i, en conseqüència, no són només assumpte de creativitat. Més aviat és en la forma (que Barthes prefereix anomenar "escriptura") on es mostra l'única capcitat creativa de l'autor en busca d'un efecte sobre el lector. La contrapartida és que una vegada publicat el text, aquesta creativitat en la forma és subsceptible d'esdevenir una convenció ella mateixa. Així, la creativitat és un procés viu i continu. La similitud d'aquest platnejament amb la teoria de la desautomatització dels formalistes rusos és evident.
D'altra banda, a Michelet va estudiar l'obra de l'historiador francès decimonònic Jules Michelet, concluent que l'interessant no és allò que l'autor afirma que és la veritat, sinó allò que condiciona el seu relat dels fets. Serien aquests condicionants allò que hom podria estudiar sobre l'època de l'autor, i no allò que hi afirma. La conseqüència que en va extreure és que els escrits avanguardistes són especialment interessant perquè, en fer servir una artificiositat evident, aconsegueixen mantenir sempre una distància entre el text i el públic, de manera que aquest pot fer una lectura més objectiva.
[edita] Semiologia
De les seves contribucions mensuals a la revista Les lettres nouvelles en va sorgir el seu llibre de 1957 Mythologies. En ell, amb clara influència marxista, Barthes es pregunta sobre la relació entre la cultura material i els valors en la societat burgesa, afirmant que s'usen alguns aspectes materials per refermar determinades consideracions, al marge de la realitat, esdevenint així mites. Un exemple seria la consideració per part de la burgesia francesa del vi com a element de salut i força, però obviant que també pot provocar malalties i ebriaguesa. En la seva cerca va trobar una eina utilíssima en la semiòtica (l'estudi dels signes).
Per a Barthes, aquests mites són significats, és a dir, signes de segon ordre. Continuant amb l'exemple del vi, una ampolla de vidre plena d'un líquid negre és un significant que refereix a un significat: el vi. Però els burgesos agafen aquest significat i el transformen, afegint-hi els seus valors i idees, per a transformar-lo en un nou significant, el significat al qual fa referència és la idea de salut, de força. Aquest enfoc que té tant en compte l'aspecte material de la cultura té molt evidents punts en comú amb el marxisme.
Però quina relació hi ha entre aquests fets i el món de l'art? A Système de la mode, de 1967, va mostrar que en el món de l'art qualsevol paraula podia sofrir aquest procés. Així, si la gent decidia que dur una rebeca era l'ideal per a una situació social concreta, immediatament s'assumia que això era una veritat inqüestionable i no una convenció, al marge de que en aquella mateixa situació social podria haver-se dut un jersei, una jaqueta, un abric...
Però la capacitat fagogitadora del sistema burgès també va poder amb els postulats de Barthes, i els va absorbir. Així, Barthes va començar a ser qüestionat sobre diferents aspectes concrets de la cultura, intentant així controlar la seva obra. Davant d'aquesta percepció, Barthes va reaccionar dubtant sobre la utilitat de mostrar a la massa la realitat mitològica de la cultura, i va acabar tornant a interessar-se pels aspectes més individuals de la creació artística.
[edita] Estructuralisme
Barthes va centrar les seves investigacions estructuralistes inicials en la relació entre llenguatge i literatura, que considerava que la crítica tradicional no valorava suficientment. Va intentar establir una correspondència entre l'estructura de l'oració i la del text narratiu, la qual cosa permetria aplicar l'anàlisi lingüística al text literari. Per això va fer una divisió entre 'funció', 'acció' i 'narració'.
La 'funció', o més aviat les funcions, serien les peces mínimes del text. Un exemple seria un adjectiu asociat a un personatge i que el descriu de manera certera, per exemple. Aquest mateix personatge seria una 'acció', un dels elements que conformen la narració. Aquesta distinció en tres nivells havia de permetre, segons Barthes, veure el paper de determinades funcions "clau" en la formació dels personatges i, al mateix temps, veure com interactuaven entre elles i es relacionaven per conformar millor les accions; per exemple, les paraules "estrany", "misteriós" i "fosc" funcionarien juntes. Però, més important encara, Barthes esperava poder jutjar quanta realitat aportaven aquestes funcions, és a dir, en última instància, veure fins a quin punt una obra era un reflex de la realitat. D'aquesta manera els seus estudis estructuralistes havien de ser una peça més en el seu intent de comprendre la cultura burgesa.
Però a la vegada que considerava l'estructuralisme com una potent eina i acceptava un cert formalisme, tenia dubtes sobre la cientificitat del sistema. No era l'únic que el qüestionava: a finals dels 60 ja es podia parlar de moviments postestructuralistes, i Jacques Derrida difonia el deconstructivisme; tots dos eren moviments que s'oposaven a allò que els treballs de Barthes representaven. Derrida criticava que un sistema que només tenia en compte l'obra mateixa, el text en si, sense referents fora d'ell mateix, no podia ser útil.
[edita] Transició
Tot això portà Barthes a reflexionar sobre les limitacions dels signes i els símbols i, encara més, sobre la dependència de la cultura occidental vers la idea de constància implícita en aquests conceptes. el 1966 va viatjar al Japó, on escriguè L'imperi dels signes (que es publicaria el 1970), una meditació sobre la cultura japonesa i l'absència en ella d'un significant transcendental. Barthes nota que al Japó no hi ha cap èmfasi en un punt focal a partir del qual jutjar tota la resta. Com a exemple posa Toquio i el Palau Imperial, què no són una presència aclaparadora, sinò una mena d'absència inconscient i evitada. D'aquí n'extreu la idea de la capacitat dels signes al Japò per existir per mèrits propis, retenint dels significants només allò que aporten "naturalment". És una societat què contrasta fortament amb la descrita a Mythologies, què sempre cercava un significat per sobre d'el natural.
