Piriápolis
De Viquipèdia
|
Piriápolis |
|
|---|---|
| [[Image:|130px]] | |
| Topònim oficial | Piriápolis |
| País | Uruguai  |
| Organització: | |
| -Departament | Maldonado  |
| Codi postal | 20.200 |
| Característica telefònica | +043 |
| Localització: | |
| Superfície | |
| Altitud | msnm |
| Latitud | {{{latitud}}} |
| Longitud | {{{longitud}}} |
| Distància | {{{distància}}} |
| Fundació | 1893 |
| Fundador | Francisco Piria |
| Població: | |
| - Total | 7.579 (2004) |
| Àrea metropolitana | |
| - Densitat | |
| - Creixenebt intercensal | |
| Analfabetisme | {{{analfabetisme}}} |
| Gentilici | |
| Intendent municipal | Oscar de los Santos (FA) |
| Intendente | |
| Pàgina web | |
Piriápolis és una ciutat i balneari de l'Uruguai, ubicat al departament de Maldonado, 92 quilòmetres a l'est de Montevideo. Té una població de 7.579 habitants, encara que la població fluctuant és molt més gran, especialment entre els mesos de desembre i març. Va ser la primera ciutat balneari del país, avui sota l'ombra de Punta del Este, més gran i popular. Rep molts visitants argentins i una quantitat creixent de turistes i inversors europeus, si bé el turisme intern és molt important.
La ciutat té el seu eix entorn de la Rambla de los Argentinos, una avinguda costanera que pren el seu nom dels clients majoritaris dels hotels del fundador de la ciutat, Francisco Piria. Amb una economia centrada en el turisme, la ciutat té hotels i casinos, una vida nocturna molt activa en els mesos d'estiu, així com parcs públics, centres religiosos, miradors, entre altres. En temporada alta, es pot arribar a Piriápolis en ferri des del port de Montevideo i el de Buenos Aires.
La Capella de San Antonio, al cim del turó homònim, un dels punts que envolten la ciutat, ofereix una vista panoràmica. S'hi pot arribar per carretera o per telecadira. Ofereix la possibilitat d'escalar el tercer turó més alt del país, el Pan de Azúcar, en les proximitats de la ciutat homònima, a uns 10 km fora del balneari.
En les proximitats de Piriápolis es troben formacions rocoses sobre el mar, denominades Punta Fría, Punta Colorada i Punta Negra que són pesquers per a tot l'any. També hi ha platges de sorres blanques com San Francisco i Playa Bonita que estan en una distància molt curta del centre del balneari.
[edita] Història
El fundador de Piriápolis va ser Francisco Piria, que va néixer a Montevideo el 21 d'agost de 1847. De molt petit, va ser portat a Itàlia per un oncle patern, monjo jesuïta que es va encarregar de la seva educació i li va donar coneixements històrico-mitològics-filosòfics, que posteriorment influirien al llarg de la seva vida.
[edita] Fundació de la ciutat
El programa de Piriápolis va unir múltiples aspectes que els transformen en un dels exemples d'organització territorial més interessants al país i una fita ineludible de la seva història urbana. Com a proposta d'organització territorial privada, transcendeix la visió del mero fraccionat de terres, mitjançant la incorporació de principis urbanístics en els que es pot rastrejar vincles importants amb les idees de l'avantguarda europea i nord-americana de l'època.
Dos aspectes de la mateixa resulten especialment destacables. El primer, és el desenvolupament d'un programa balneari integral "a l'europea", per als sectors mitjos i alts de la societat. L'esmentat programa suposa la creació d'una efectiva infraestructura turística, "a priori" que realitzi els valors naturals i creï efectius elements d'atracció, ús del temps lliure i desenvolupament de la sociabilitat.
El segon l'organització productiva del territori abans ressenyat, que possibilitava el funcionament de l'àrea com a "unitat autosuficient" (alimentació, subministrament d'energia i aigua potable, materials de construcció, etc.) concorde al seu relatiu aïllament, fruit dels limitats mitjans de comunicació de l'època.
A poc a poc, amb els anys, els fets materials van anar confirmant la idea i consolidant l'assentament humà per fer de Piriápolis una realitat.
El 17 d'agost de 1897 va finalitzar la construcció del castell (avui conegut com a Castell de Piria), obra de l'enginyer Aquiles Monzani, que seria la residència particular de Francisco Piria.
El 1904 es va inaugurar el Gran Hotel Piriápolis. Dissenyat per l'arquitecte Jones Brown va ser decorat amb la major sumptuositat coneguda en l'època: mobles importats d'Itàlia, vaixella de Limoges, cristalleria de Murano, catifes d'Esmirna, joc de taula de fil italià. Allà es van allotjar els primers turistes arribats a la zona.
El 1912 es van iniciar les rematades dels primers solars del balneari, realitzats pel propi Piria a Piriápolis i per Bullrich a Buenos Aires, i posteriorment la venda individual amb el sistema de pagament a termini del qual havia estat precursora la indústria al Riu de la Plata.
En aquell temps ja existien atractius turístics de significatiu interès per oferir els compradors. A més de l'hotel estaven la coneguda "trilogia" de fonts: de la Verge (imatge de Stella Maris) a la faldilla del turó del Inglés (o San Antonio); de Venus, rèplica del temple grec, i del Toro a la faldilla del turó del mateix nom, també s'havia construït el Passeig de la Cascada a la canal de la Parada Vell, i es col·locaria el templet de San Antonio a la cim del turó del Inglés (1913). Funcionaven a més les obres del port i de la rambla que seria inaugurada el 1916.
El ferrocarril arribava fins a Pan de Azúcar des de 1910 i d'allà el tren de Piriápolis transportava els passatgers fins a la platja.
Paral·lelament, l'obra social s'anava insinuant a través d'algunes concrecions destinades a la població ja instal·lada i en particular a la joventut. Amb els diners rebuts del Ministeri de Ramaderia i Agricultura per la plantació d'arbres, Piria va construir la primera escola pública que el 1911 va iniciar la seva activitat com a Escola Rural Núm. 37.
Així mateix, va destinar un predi d'11 hectàrees a la faldilla del turó del Toro per a seu del Campament Internacional de Joves que des de 1911 es realitzava al balneari. El 1917 va començar la construcció de l'església, que després quedaria inconclusa.
El que inicialment va ser la idea de construir un annex per a l'Hotel Piriápolis, es va transformar en l'obra principal de la ciutat en expansió. El 1920 es va col·locar la pedra fonamental de l'Argentino Hotel que s'inauguraria 10 anys després. Concebut com una construcció monumental amb capacitat per a 1.200 persones i equipat amb els més moderns elements per a l'època l'Argentino Hotel va constituir durant dècades per si sol un atractiu turístic.
Ja en aquests anys es pot afirmar que Piriápolis estava marcant rumbs en matèria de turisme a l'Uruguai. A més de l'espontani desenvolupament immobiliari (més de 20 hotels i gran quantitat de residències particulars), existia una veritable implementació de serveis turístics.
Els diversos transports (autobusos, ferrocarril, vapor) asseguraven un accés regular cap a i des de Montevideo. L'empresa Mihanovich realitzava els caps de setmana un servei directe del vapor del trajecte des de Buenos Aires a Piriápolis amb escala a Montevideo.
Les dècades del 1930 i 1940 presencien un fort impuls edilici que consolida el fraccionament inicial a instàncies d'una demanda sostinguda especialment argentina i nacional. Cap a finals d'aquella dècada, els corrents turístics internacionals van sofrir una important disminució reprenent i encara superant el seu volum i ritme de creixement a partir dels anys 50.
