Orenga
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Origanum vulgare L. |
||||||||||||||
L'orenga (Origanum vulgare, del grec oríganon -orenga-, i del llatí vulgare -vulgar) és una planta autòctona d'Europa, de la regió mediterrània i del sud i centre d'Àsia.
Taula de continguts |
[edita] Morfologia
És una planta herbàcia, de 30 a 80 cm d'alçària, perenne, sovint llenyosa a la base, erecta, de tiges rogenques, ramificada, un xic pilosa i molt flairosa.
Les fulles són oposades amb el limbe ovat, ample, enter o una mica denticulat, de fins a 4 cm de llargada per 2 d'amplada, amb puntuacions translúcides.
Les flors són bilabiades, de 4 a 7 mm, rosades, reunides en glomèruls terminals, envoltats de bràctees ovades, tenyides de color púrpura.
[edita] Localització
A les vorades eixutes del bosc caducifoli, a la muntanya mitjana, des dels Pirineus al Baix Llobregat, i als Ports de Beseit. Rareja al País Valencià i manca a les Illes Balears.
[edita] Època de recol·lecció
Abans de començar l'estiu, quan la planta és a punt de florir, se'n cullen els brots tendres i les fulles. Es poden conservar un cop assecats a l'ombra, en un lloc airejat perquè el procés sigui ràpid.
[edita] Ús gastronòmic
La seua aroma recorda alhora la de la menta i la de la sajolida. Pot constituir un agut additiu per a les amanides vegetals, ja que combina molt bé amb el tomàquet, però és sobretot l'herba clàssica per a condimentar carns. Dóna un gust molt fi als estofats, a les salses per a pasta, a les pizzes i empanades de carn i, fins i tot, als bistecs a la planxa fregats amb l'herba abans de coure'ls.
Uns quants branquillons dins d'una ampolla d'oli o de vinagre els transmeten la seua fragància.
[edita] Bibliografia
- Duran, Núria; Morguí, Mercè i Sallés, Mercè: Plantes silvestres comestibles. ECSA, Barcelona, juny del 2004. Col·lecció Pòrtic Natura, núm. 20. ISBN 84-7306-467-4, plana 116.
