Menahem Begin
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de la Pau (1978) |
Menahem Beguin, en hebreu: מְנַחֵם בּגִין, ( Brest-Litovsk, Polònia 1913 - Jerusalem 1992 ) és un polític israelià, d'orígen polonès, que es convertí el 1977 en el sisè primer ministre d'Israel.
Va negociar els Acords de pau de Camp David amb el president egipci Anwar el-Sadat, pels quals van rebre conjuntament el Premi Nobel de la Pau el 1978.
Taula de continguts |
[edita] Joventut
Begin va néixer el 16 d'agost de 1913 a Brest-Litovsk, població situada des de 1918 a 1939 a Polònia i que avui dia pertany a Bielorússia. Des de la seva joventut va ser un convençut sionista encoratjat pels ensenyaments del seu pare. Als 16 anys d'edat es va enrolar en el moviment juvenil Beitar, creat per Vladimir Jabotinski.
Es va llicenciar en dret i des de 1939 va liderar l'organització sionista Beitar a Polònia. En previsió dels futurs esdeveniments, Begin es va concentrar en l'ensinistrament militar dels membres del grup. A l'esclatar la Segona Guerra Mundial va escapar a la ciutat de Vílnius, on el 1940 va ser arrestat per la NKVD de la Unió Soviètica i sentenciat a vuit anys en un camp de treball a Sibèria, encara que el 1941 va ser alliberat a causa de la seva ciutadania polonesa.
[edita] Arribada a Israel
El 1941 es va unir voluntàriament a les forces armades lliures de Polònia, les quals s'havien establert a la URSS. Juntament amb molts altres soldats jueus, el 1942 arriba a Israel com a soldat i contacta amb l'organització clandestina Irgún Tzevaí Leumí coneguda com Étzel, que viu uns moments de letargia. A la fi de 1943 és llicenciat de l'exèrcit i comença la reactivació de l'Organització, passant a ser-ne el dirigent amb més pes.
El 1944 Étzel es desvincula de la política seguida pels altres grups d'ideologia sionista i comença una revolta violenta contra les institucions britàniques que governaven el Mandat Britànic de Palestina. El 1947 Begin va assumir-ne la direcció, sent el responsable de l'Atemptat a l'Hotel King David de Jerusalem, que va matar més de 92 persones i en va ferir més de 50.
[edita] Creació de l'Estat d'Israel
Després de la creació de l'estat d'Israel, Begin va fundar el partit polític Jerut, que més tard seria el partit dominant en la coalició Likud.
Amb l'establiment de l'estat d'Israel, Étzel veia complert els seus objectius; fou dissolta i els seus membres integrats en les files de les forces de defensa israelians. Begin llavors es col·locà al capdavant del moviment Jerut, que defensava la política del seu mentor sionista Jabotinski, i el 1965 passa a liderar Gahal després d'una fusió del Jerut amb un partit liberal, i que més tard donaria base al partit conservador Likud.
El 1977 el Likud guanyà les eleccions a Israel, esdevenint així Primer Ministre d'Israel. A la fi d'aquest any signa els acords de pau de Camp David amb el president d'Egipte Anwar el-Sadat, per a la retirada de les tropes israelianes del Sinaí i la creació d'una autonomia palestina. Sota els termes del tractat, Israel retornava la Península del Sinaí a Egipte. Això requeria el desmantellament de tots els assentaments israelians a l'àrea, inclosa la ciutat de Yamit. Begin va enfrontar una intensa oposició interna a aquest moviment, que va dur a una divisió interna en el seu propi partit, el Likud.
El 1982 Bein i Anwar el-Sadat foren recompensats amb el Premi Nobel de la Pau, tot i fortes oposicions de ciutadans israelians. El mateix any, el govern de Begin, amb Ariel Sharon com a ministre de Defensa, va envair el Líban, amb l'objectiu de desmantellar les bases libaneses de la OAP, i intentar evitar així els successius atacs als assentaments civils del nord d'Israel. Aquesta invasió, anomenada "Pau per a Galilea", no va arribar a complir els seus objectius, i va sumir a l'opinió pública israeliana en profundes divergències, especialment després de la matança de Sabra i Shatila, la qual cosa va causar la destitució de Sharon com a ministre de Defensa, i va precipitar la fi del mandat de Begin.
Finalment, Begin va dimitir del seu càrrec l'agost de 1983, deprimit per la mort de la seva esposa Aliza, profundament decebut per les conseqüències de la guerra del Líban, i afligit d'una sèrie d'afeccions que, segons van confirmar fons oficials, van alienar les seves facultats mentals, però que van anar gelosament ocultades pel seu entorn del coneixement de la població. Durant els seus últims anys es va sotmetre a un ostracisme voluntari, recloent-se a casa seva, a la ciutat de Jerusalem. Begin mai es va avenir a sadollar la curiositat de l'opinió pública sobre els seus últims mesos de govern, ni de la veritat sobre com es va prendre la decisió d'envair el Líban. Va morir a Jerusalem el 9 de març de 1992. A la seva expressa comanda, va ser enterrat en unes exèquies senzilles i populars al cementiri del Bosc de les Oliveres de Jerusalem, al costat de la seva esposa i lluny del panteó oficial dels «Grans de la Pàtria», en el Mont Hertzl.
| Precedit per: Isaac Rabin |
Primer Ministre d'Israel 1973–1982 |
Succeït per: Isaac Shamir |
| Precedit per: Moshe Dayan |
Ministre d'Afers Exteriors 1979–1980 |
Succeït per: Isaac Shamir |
| Precedit per: Ezer Weizmanhalil |
Ministre de Defensa 1980–1981 |
Succeït per: Ariel Sharon |
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Pàgina Oficial de l'Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1978
- (hebreu) Centre per al llegat de Begin
