Mallorquinisme
De Viquipèdia
El mallorquinisme polític és el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política i cultural de Mallorca. Alguns, però no tots, dels seus corrents tradicionalment s'inscriuen dins el catalanisme cultural.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
Normalment es posa com a data de naixement la publicació de La cuestión regional (1898) de Miquel dels Sants Oliver. S'enmarca dins el Desastre de 1898, l'ambient regeneracionista i l'aparició d'una nova generació d'intelectuals modernistes que volien treure Mallorca de l'endarreriment i el provincialisme; els màxims representants foren Miquel dels Sants Oliver, Guillem Forteza, autor de l'obra "Pel ressorgiment polític de Mallorca", Gabriel Alomar i Villalonga.
[edita] La Restauració: 1898-1931
La proposta de crear una organització política regionalista no tingué resposta en els ambients del partits dinàstics. En canvi els republicans federals acolliren la proposta, d'ençà algun temps ja compartien algunes qüestions, coincident en el seu domini de l'ajuntament de Palma fins a 1905. Algunes figures són Lluís Martí i Antoni Villalonga.
A partir de 1909 apareix una nova generació de mallorquinistes de tendència més conservadora i lligats al moviment literari de l'Escola Mallorquina. Aquest grup tenia com a protagonistes a Antoni Maria Alcover, Maria Antònia Salvà o Joan Alcover. Es presentà una candidatura a les eleccions muncipals de Palma al 1909 anomenada l'Espurna. Tot i que fracasà aconseguí el suport de sectors eclesiàstics i també d'alguns republicans federals.
Després d'aquests intents el mallorquinisme no reixí fins la fundació del Centre Regionalista de Mallorca (1917). Aquesta va ser la primera organització política netament mallorquinista nasquent a l'entorn de la publicació La Veu de Mallorca. El principals impulsors foren Guillem Forteza, Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès o Joan Estelrich. El Centre acostà posicions amb la Lliga Regionalista de Cambó, el maurisme i fins i tot donà suport al Bloc Assembleista.
El 1919 fou un any de convulsions dins el mallorquinisme. Per una part l'aliança de republicans federal, reformistes i regionalistes defensaren l'autonomia de Mallorca en la Coalició Mallorquinista i amb la fracassada Mancomunitat d'Ajuntaments Rurals de Mallorca. A finals del 1919 el Centre patí les desavinènces entre el sectors més progressistes, Miquel Ferrà, que es declaraven antimonàrquics, i el més conservadors. Finalment Guillem Forteza i el seu grup s'uniren al Partit Liberal de Joan March.
A partir de llavors va ser el republicanisme federal que retornà a brandir la senyera mallorquinista amb la incorporació de personatges com Emili Darder o Pere Oliver Domenge
La dictadura de Primo de Rivera suposa la suspensió de l'activitat política però no de la cultural que patí un important impuls. Això fou gràcies a la fundació de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923) que uní sota l'activitat cultural a tot el mallorquinisme tant progressita com conervador. L'associació, encara que patí algun tipus de repressió, seguí publicant L'Almanac de les Lletres i a partir de 1928 La Nostra Terra.
Un cop acada la dictadura i abans de l'arribada de la II República es fundaren dues organitzacions mallorquinistes de caire conservador. El Centre Autonomista de Mallorca (centre-dreta) i el Centre Regionalista (exmauristes).
[edita] Segona República: 1931-1936
La liquidació de la monarquia i l'arribada del nou règim obri la porta a un ampliació de llibertats que afavoriren al mallorquinisme cultural. Però en l'espectre polític la polarització entre dretes i esquerres obliga al mallorquinisme a alinear-se a un costat a un altre.
En el mallorquinisme conservador, el autonomistes i els regionalistes s'uniren en el Partit Regionalista de Mallorca, seguint els consell de Francesc Cambó. Aquesta formació participà en diverses coalicions de dretes a les eleccions a Cort. El seu dirigent Bartomeu Fons fou triat diputat i s'integrà en el grup de la Lliga.
Els sectors progressistes del mallorquinisme es trobaven al 1931, en la seva majoria, dins el Partit Republicà Federal de Mallorca. La transició cap al lerrouxisme d'aquest partit provocà una escissió dels grups més esquerrans i nacionalistes fundant Acció Republicana de Mallorca. El 1934 és produí una nova organització amb la fundació d'Esquerra Republicana Balear mantenint un important sector mallorquinista. Totes aquestes formacions encara que tengueren poca presència al parlament espanyol si que controlaren alguns ajuntaments de l'illa com el de Palma. El principals dirigent foren Emili Darder, Bernat Jofre o Francesc de Sales Aguiló.
Un dels episodis més coneguts d'aquest període va ser la redacció i fracàs d'un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia. La iniciativa s'impulsà des de l'Associació per la Cultura de Mallorca i les cambres econòmiques. Fins i tot es celebrà una assemblea al Teatre Principal de Palma el juny de 1931. La inhibició de Menorca i la poca voluntat de les forces centralistes abocaren al fracàs l'avantprojecte.
[edita] El Franquisme 1936-1975
El triomf de l'alçament militar a Mallorca el 19 de juliol de 1936 suposà la prohibició de qualsevol organització política o cultural de caire mallorquinista, així com les seves publicacions. Alguns dirigents foren afusellats (Emili Darder) i molts d'altres hagueren d'exil·liar-se (Bernat Jofre o Francesc de Sales Aguiló).
Aquesta situació s'allargà fins a principis del anys seixanta quan la iniciativa d'alguns intelectuals portà ala fundació de l'Obra Cultural Balear (1962)
L'estiu de 1972 es produí una reacció contra el mallorquinisme catalanista en la polèmica d'en Pep Gonella. Es tracta d'un intercanvi de cartes al director del Diario de Mallorca que es considera el moviment fundacional del moviment gonella.
El darrera anys de la dictadura sorgiren alguns apunts que es poden enmarcar dins un cert autoctonisme. Un exemple és la demanda que feu el procurador a Cort Gabriel Tous (1973) per tal que les illes Balears gaudissin del mateix règim que existia a les illes Canàries des de 1911, especialment pel que fa a la reducció de les tarifes aèries als illencs, però el govern desestimà la proposta.
La Crisi del Petroli i l'aparició dins la política de Josep Melià portaren a una nova demanda de regionalització de les estructures de l'Estat per compensar el greuge de la insularitat.
[edita] Transició i preautonomia
La mort del dictador Franco obrí la porta al resorgiment a la vida pública del nacionalisme tant el moderat Aliança Nacional Mallorquina (1975) i com el progressita Partit Socialista de les Illes (1976), precedent del PSM. Una altra formació fou el Grup Autonomista i Socialista de les Illes (1976) que si bé en un primer moment entrà a formar part de l'ANM finalment s'integrà dins el PSI.
L'Església de Mallorca amb el bisbe Teodor Úbeda publicà, juntament amb el bisbe de Menorca Miquel Moncades, la declaració La responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura (1975). Un altre iniciativa de la societat civil fou el Congrés de Cultura Catalana (1976) que promogué diverses campanyes en els primers anys de la transició.
El 1977 es convocà l'Assemblea Democràtica de Mallorca que sota l'impuls del PSI començà a reclamar l'autogovern per les Illes. Malgrat tot els nacionalistes d'esquerra consideraven insuficient la seva tasca i es decidiren per una via alternativa.
Així doncs el PSI, juntament amb el Moviment Comunista de les Illes Balears, el Partit del Treball d'Espanya i el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, es constituïren en Assemblea Popular. La principal realització fou la presentació d'un estatut al santuari de Cura, la proposta era maximalista al recollir una gran autonomia per cada illa, la oficialitat de la llengua catalana o la possibilitat de federació dels Països Catalans. Fou rebutjat per la majoria de les forces illenques i els representants de Menorca.
Mentrestant el nacionalisme de centre s'havia unit sota l'impula de Josep Melià en el Partit Nacionalista Mallorquí. En els mesos pròxims a les eleccions generals de 1977 aquest sector del mallorquinisme es presentà sota les sigles de la Unió Autonomista de Balears amb l'assoliment de l'autonomia com a principal punt del seu programa.
El Partit Socialista de les Illes així com s'acostaven les eleccions transità des de les propostes utòpiques de Cura fins a posicions més realistes. Així es presenta als comicis dins la coalició Unió Socialista juntament al Partit Socialista Popular, el Moviment Socialista de Menorca i el Moviment Socialista d'Eivissa i Formentera.
Precisament fou la candidatura Unió Socialista que a poques setmanes de les eleccions proposà la signatura d'un compromís entre les diferents forces per defensar l'autonomia de les illes a les institucions espanyoles. Finalment la majoria de forces democràtiques signaren el Pacte Autonòmic no sense enfrontaments entre el PSOE i la Unió Autonomista que veia esvaïr-se el seu principal punt del programa elecotoral.
Les eleccions de 1977 deixaren clar el predomini de les forces estatals repartint-se els 6 escons (6 per UCD i 2 per PSOE). La primera candidatura amb presència nacionalista fou la Unió Socialista amb un 5'1% dels vots mentre que la Unió Autonomista s'enfonsà amb un discret 3'6 %.
La nova situació deixa en una posició dèbil a les forces nacionalistes car es trobaven sense representació instituacional. Malgrat tot el 29 d'octubre del 1977 es celebrà la Diada per l'Autonomia a Palma amb l'assistència de 30.000 persones que reclamaven l'autonomia per les illes Balears.
Les forces estatals representades en l'Assemblea de Parlamentaris de les Illes Balears portaren la negociació de l'autogovern amb el principal escull del paper de les illes menors. Finalment el 30 de juny de 1978 fou concedit el règim preautonòmic a les Illes.
