Louise Brooks

De Viquipèdia

Louise Brooks.

Louise Brooks (1906 – 1985) fou una actriu nord-americana que es convertí en una de les cares més famoses del cinema mut. Mary Louise Brooks va néixer a Cherryvale, Kansas i és coneguda principalment pels seus papers en pel·lícules mudes durant l'última meitat de la dècada dels anys 20 als Estats Units i, sobretot, per tres pel·lícules fetes a Europa entre els anys 1929 i 1930. El seu estil de pentinat, un dels més imitats i influents del cinema, és el tret més característic de la seva imatge.

La seva mare era una pianista de talent. Els seus pares li van inculcar una gran passió pels llibres i la música, però no van ser capaços de protegir-la d'un veí que va abusar sexualment d'ella en diferents ocasions quan tenia 9 anys. Aquests esdeveniments marcaran profundament la seva vida i la seva carrera de ballarina i actriu, activitats per a les quals tenia un do natural.

Va començar la seva carrera en el món de l'espectacle com a ballarina en la companyia de dansa moderna de l'escola de dansa de Denishawn amb Martha Graham, Ruth St. Denis i Ted Shawn, però la seva tossuderia va provocar que hagués d'abandonar la companyia. Sota la protecció d'amics influents, va aconseguir entrar a treballar de ballarina a les Ziegfeld Follies a Broadway a on ben aviat va ser descoberta pels estudis de cinema Paramount pels quals va rodar la gran majoria de les seves pel·lícules americanes. El seu primer film va ser The Street of Forgotten Men a l'any 1925. De seguida, però, va començar a interpretar papers de protagonista a diferents comèdies lleugeres al llarg dels anys següents. Va començar a ser coneguda a Europa gràcies a un paper de vampiresa en la pel·lícula de Howard Hawks A Girl In Every Port de l'any 1928.

La seva millor actuació en una pel·lícula americana va ser a Beggars Of Life (1928) a on interpreta a una noia de poble de qui han abusat sexualment i que s'escapa amb dos vagabunds (Richard Arlen i Wallace Beery) que troba en un tren. En aquell moment la seva vida es movia en els cercles de l'alta societat i era una convidada habitual a les festes de la mansió de William Randolph Hearst. El seu pentitat havia començat una moda i moltes dones es tallaven els cabells imitant el seu estil. El cinema sonor entra en escena i, després de negar-se a fer una versió sonora de la seva pel·lícula The Canary Murder Case, marxarà a Europa per rodar amb el gran director expressionista alemany G. W. Pabst. Aquest fet marcarà el punt i final de la seva carrera a Hollywood.

A Alemanya protagonitzarà la pel·lícula de G. W. Pabst Pandora's Box (1928) a on interpreta a Lulú, una vampiresa sexual que acaba assassinada a mans de Jack l'Esbudellador després de portar a tots els seus amants a la perdició. Aquesta pel·lícula és la que va convertir a Louise Brooks en un autèntic mite. El film és especialment interessant pel tractament modern que fa de la sexualitat, incloent la primera aparició d'una lesbiana en una pantalla de cinema. Després va rodar el drama social Diary Of A Lost Girl (1929) i Prix de Beaute (1930), aquest últim filmat a França. Aquests tres films van ser severament censurats a l'època perquè se'ls considerava molt "adults" i per l'escàndol provocat pel tractament franc de la sexualitat i per la seva forta crítica social. Aquestes pel·lícules van passar desaparcebudes pel gran públic perquè en aquell moment es va produir l'eclosió del cinema sonor i el cinema mut va perdre ràpidament el seu atractiu. Avui en dia aquestes tres pel·lícules són considerades obres mestres del cinema mut i l'actuació de Louise Brooks en el paper de Lulú a Pandora's Box és unànimament reconeguda com una de les millors interpretacions de tota la història del cinema.

La Louise és una de les primeres actrius "naturals" del cinema, la seva actuació és molt més subtil i continguda comparada amb els estàndards del cinema mut. En aquella època es va començar a utilitzar el primer pla de manera habitual i el rostre gairebé hipnòtic de la Louise era perfecte per utilitzar aquesta nova tècnica cinematogràfica. La Louise era una actriu difícil de dirigir per la seva tossuderia i pel seu llenguatge barroer, que no dubtava a utilitzar si ho creia necessari. A més a més, va fer-se la promesa de no somriure mai si no li venia de gust. És per això que en la majoria de les seves fotografies la trobem amb una expressió neutral.

En tornar a Hollywood després de la seva aventura europea es va trobar que els estudis l'havien posat a la llista negra i ja mai més va tenir l'èxit que havia tingut abans de marxar cap a Europa. Els grans estudis van fer correr el rumor que no tenia una bona veu per actuar al cinema sonor, però això no es corresponia amb la realitat. A l'any 1938 es va retirar definitivament després de patir la humiliació dels grans estudis en forma de papers d'ínfima qualitat en pel·lícules sonores de sèrie B. Va tornar a Wichita, a on havia crescut, però de seguida es va establir a Nova York a on va treballar uns anys als magatzems Saks de la Cinquena Avinguda i, després, va viure d'acompanyant d'homes rics. La Louise va tenir problemes amb l'alcohol durant la major part de la seva vida.

A principis dels anys 50, els historiadors de cinema francesos van redescobrir la figura de Louise Brooks en una retrospectiva sobre cinema mut a la Filmoteca Francesa i van proclamar que era una icona cinematogràfica que superava fins i tot a mites de l'alçada de la Marlene Dietrich o la Greta Garbo. Ella mateixa va ser la primera sorpresa quan va sentir aquesta notícia. Aquest revifat interés per la seva figura va fer que es fessin diferents retrospectives que van aconseguir rehabilitar la seva reputació als Estats Units. En aquella època es va traslladar a Rochester, New York per viure a prop de la filmoteca de la casa de George Eastman. Amb la seva ajuda, va començar una més que notòria i prestigiosa carrera com a cronista de l'època muda del cinema nord-americà.

Louise Brooks va viure molts anys sola (per voluntat pròpia) i va morir el 1985, després de patir artritis i enfisema durant els últims anys de la seva vida.