Juan Lindolfo Cuestas

De Viquipèdia

Juan Lindolfo Cuestas
President de l'Uruguai
Al càrrec
25 d'agost de 1897 – 15 de febrer de 1899
Precedit per	Juan Idiarte Borda
Succeït per	José Batlle y Ordóñez
18è President de l'Uruguai
Al càrrec
1 de març de 1899 – 1 de març de 1903
Precedit per	José Batlle y Ordóñez
Succeït per	José Batlle y Ordóñez
Naixement	6 de gener de 1837 Paysandú (Uruguai)
Defunció	21 de juny de 1905 París (França)
Partit polític	Partit Colorado
Professió	Polític

Juan Lindolfo de los Reyes Cuestas York (Paysandú, Uruguai, 6 de gener de 1837 - París, França, 21 de juny de 1905), va ser un polític uruguaià. President de la República des de 1897 a 1899 i de 1899 a 1903.

[edita] Primers càrrecs de govern

Des d'aviat dedicat al comerç, es va convertir en expert en temes de comptabilitat i administració, la qual cosa el va portar a ocupar diversos càrrecs de govern relacionats amb el tema.

Va anar ministre d'Hisenda el 1880, durant la presidència de Francisco Antonio Vidal, ho va continuar sent durant la presidència de Máximo Santos, fins que aquest el va designar Ministre de Justícia, Culte i Instrucció Pública (1884 a 1886). També va ser senador i diputat.

Va pertànyer al grup dels "Col·lectivistes" que van envoltar els presidents Julio Herrera y Obes i Juan Idiarte Borda durant els seus mandats, i que van monopolitzar els càrrecs polítics per mitjà de la manipulació electoral, mereixent les crítiques de l'oposició nacionalista (Eduardo Acevedo Díaz) i vermella (vermellisme popular de José Batlle y Ordóñez).

[edita] Cuestas i la coparticipació

Era President del Senat el 25 d'agost de 1897, quan durant el transcurs de la insurrecció nacionalista del cabdill Aparicio Saravia, l'assassinat de Juan Idiarte Borda a Montevideo el va portar a la primera magistratura. D'allà en més, i recolzat gairebé que incondicionalment per qui fins al dia d'ahir havien estat els opositors al president mort (i per tant també a ell), es va convertir sobtadament en la garantia del final del conflicte civil i el manteniment de la pau.

Hi va contribuir no sol el fet que Cuestas acordés amb els insurrectes el final del conflicte (Pacte de la Creu, 18 de setembre de 1897), com també el fet que en aquest acord es propiciava una reforma electoral que satisfeia les exigències de diversos sectors de l'oposició que reclamaven una ampliació del dret al vot i majors garanties d'aquest contra les farses electorals de l'època (lleis electorals posteriorment promulgades l'abril de 1898).

Com en la Pau d'abril de 1872, novament es va pactar una coparticipació entre el Partit Vermell i el Partit Nacional, que va derivar en l'atorgament a elements d'aquest últim sector de 6 de les 19 direccions departamentals (Flores, San José, Maldonado, Treinta y Tres, Cerro Largo i Rivera). Aquesta reedició del repartiment polític va comptar amb el suport de Aparicio Saravia, tant com dels sectors de Eduardo Acevedo Díaz i José Batlle y Ordóñez.

Les cambres, integrades pels seus antics companys col·lectivistes majoritàriament, es van oposar a la seva candidatura a la presidència constitucional el març de 1897, davant del qual, i amb el suport dels sectors ja esmentats, Cuestas les va dissoldre el 10 de febrer de 1898, proclamant-se President Provisional i substituint-les per un Consell d'Estat d'igual quantitat de membres, entre els que es van comptar José Batlle y Ordóñez i Eduardo Acevedo Díaz, entre molts d'altres.

El nom Consell d'Estat, es pot esmentar que va ser utilitzat també en dues ocasions de cops d'estat per definir els parlaments que van ser producte d'aquests: el febrer de 1942 pel president Alfredo Baldomir Ferrari, i el juny de 1973 pel president Juan María Bordaberry.

Després de dos intents armats contra aquesta situació, ràpidament sufocats, Cuestas va lliurar el comandament el 15 de febrer de 1899 al president del Senat, José Batlle y Ordóñez, i el 1 de març següent va ser elegit president constitucional.

Durant el seu mandat, entre altres realitzacions, van començar les obres del Port de Montevideo (18 de juliol de 1901), en l'ocasió del qual un carrer de la zona va ser designat amb el seu nom (fet inusual en aquest i en posteriors temps).

L'1 de març de 1903, i després d'haver intentat sense èxit impulsar la candidatura del seu fill, el diplomàtic Juan Cuestas, per succeir-li, va acabar el seu període. Gairebé immediatament va partir a París, França, on moriria mesos més tard. En ser repatriades les seves restes a l'Uruguai, el govern no li va atorgar els honors fúnebres que li haguessin correspost en la seva qualitat d'Ex President de la República.

La coparticipació acordada durant el seu període no aniria més enllà de la presidència del seu successor, José Batlle y Ordóñez, que s'enfrontaria victoriosament ja no a la taula de negociació sinó per les armes, el 1904, en ocasió de la tercera insurrecció d'Aparicio Saravia.

[edita] Enllaços externs

• Presidència de l'Uruguai (castellà)