Jean-Marc Rouillan
De Viquipèdia
Jean-Marc Rouillan (Aush, Gers, 1952) és un activista francès d'extrema esquerra i escriptor, membre fundador del grup[1] Action Directe que va ser condemnat en 1987 per la justícia francesa a presó perpètua per la seva participació en l'assassinat del director general de Renault, Georges Besse, i del general René Audran. Fou un activista antifranquista i la seva militància és classificada en el sector autonomista («autònoms») i també en el radicalisme llibertari.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Durant els anys 1970 Rouillan va participar a Espanya en la creació del Moviment Ibèric d'Alliberament, del que va ser membre Salvador Puig i Antich, últim presoner polític executat pel garrot vil per la justícia franquista, i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), organitzacions d'agitació armada que van formar part del moviment obrer clandestí antifranquista a l'àrea de Barcelona i en el sud de França.
En 1979 fou un dels fundadors d'Action Directe i fou arrestat per primera vegada en 1980 en companyia de Nathalie Ménigon. Després de la investidura de François Mitterrand com a president de la República, Rouillan es va beneficiar d'una amnistia presidencial el 1981 i va ser alliberat juntament amb els altres militants d'Action Directe i dels GARI, però va decidir passar a la lluita armada constituint una cèŀlula terrorista juntament amb Ménigon, Joëlle Aubron i Georges Cipriani. Les accions violentes de la cèŀlula de Rouillan van començar en 1982 amb l'assassinat de Gabriel Chahine, un confident de la policia que va coŀlaborar en la seva detenció de 1980, i va culminar amb l'assassinat del general René Audran, en 1985, i el del president director general de Renault Georges Besse el 17 de novembre de 1986, arran d'un acomiadament massiu de milers de treballadors.
La cèŀlula va poder ser capturada el 21 de febrer de 1987 en una granja a proximitat de Vitry-aux-Loges en el departament de Loiret. Per aquests assassinats Rouillan i els seus coŀlaboradors foren condemnats a presó perpètua en 1987, tot i combinada amb una peine de sûreté o període de seguretat de divuit anys [2] El 26 de setembre del 2007, un tribunal de París va concedir-li la llibertat condicional.
A la presó, Rouillan s'ha distingit en paraules de Le Figaro, per no renegar de les seves conviccions diari [3], i considerar-se un presoner polític. Ha donat suport als seus companys d'Action Directe mitjançant vagues de fam i escrits. És l'autor de diversos llibres, sobre records dels seus anys de lluita amb els seus companys dels GARI, cròniques carceràries i recopilació de texts en els que denuncia les condicions de vida a les presons franceses.
En 1999 es va casar amb Nathalie Ménigon a Fleury-Mérogis, i fou traslladat a la presó central de Lannemezan en els Alts Pirineus.
En la seva obra Lettre à Jules [4], Rouillan es dirigeix a Jules Bonnot, cap de la Bande à Bonnot, grup d'activistes anarquistes que a principis del segle XX es va distingir per assaltar diferents bancs «expropiant per a la causa anarquista».
Escriu regularment en periòdic francès mensual de crítica i experimentació social CQFD, abreviatura de "Ce Qu'il Faut Dire, Détruire, Développer" (Això Que És Necessari Dir, Destruir, Desenvolupar), on distints moviments socials aborden temes com la precarietat laboral, l'okupació, l' ecologisme, antiglobalització o les condicions de presos en les presons.
[edita] Obres
- Je hais les matins, Denoël, 2001 (Odio els matins, pròleg de Martin Winckler, editorial Llagut,Barcelona 2004)[5]
- Glucksamschlipszig, le roman du Gluck, L'esprit n°115, 2003. ISBN 2-84405-195-2
- Lettre à Jules , 2004 . ISBN 2-7489-0019-7
- La part des loups, 2005. ISBN 2-7489-0050-2
- De mémoire (1), 2007. ISBN 978-2-7489-0069-9
- Le Capital humain, , 2007. ISBN 2-912728-51-7
[edita] Referències
- ↑ Ressenya historiogràfica a Terrorism Knowledge base
- ↑ La peine de sûreté és una clàusula del dret penal francès que permet accedir al dret a reclamar l'alliberament del condemnat una vegada expirada. En el cas de Rouillan aquesta va expirar el febrer de 2005.
- ↑ diari Le Figaro, [1]
- ↑ Lettre à Jules (carta a Jules)
- ↑ Catálogo Llaüt
[edita] Bibliografia
- Téllez Solá, Antonio. El MIL y Puig Antich. Barcelona. Virus, 1994.
- Rosés Cordovilla, Sergi. El MIL: una historia política. Barcelona. Alikornio, 2002.
