Moviments socials

De Viquipèdia

En la seua expressió contemporània, els moviments socials apareixen a meitat de la dècada dels 60, amb els símptomes d’esgotament de la mobilització a través dels partits i sindicats. Inspirats en autors del marxisme heterodox (Herbert Marcuse, Michel Foucault), propugnen valors post-materialistes –centrats en l’aflorament de les identitats i l'organització col·lectiva. Els modes d’expressió són les accions imaginatives i que busquen el ressó mediàtic, encara que sovint aquests propòsits conduisquen a un solapament amb conductes desviades.

[edita] Postmaterialisme

Les investigacions de Ronald Inglehart a partir d’enquestes per a confeccionar uns indicadors, possibiliten valorar fins a quin punt és transcendent la transició cap a uns valors post-materialistes com a teló de fons de les noves reivindicacions:

• En la política: deteriorament de l'autoritat i de les institucions jeràrquiques i burocratitzades pròpies de la modernitat.
• En l'economia: creix la importància del benestar subjectiu i la preocupació per la qualitat de vida.
• En l'àmbit del sexe, la reproducció i la família: un canvi general cap a una flexibilitat major de l'elecció individual en el comportament sexual i una tolerància creixent cap a la reproducció fora del matrimoni.
• En la religió: desconfiança cada vegada més gran cap a les esglésies o institucions religioses establertes i una preocupació creixent pels valors últims i el sentit de la vida.

Inglehart ha constatat també que en moltes parts del món s'ha incrementat l'accés a la informació política -encara que no sempre de primera qualitat- com efecte de la difusió dels mitjans de comunicació. També existeix hui en dia, gràcies a l’escolarització, una major capacitat per a processar aquesta informació. Aquest canvi ha estat qualificat com la “mobilització cognitiva” d'una ciutadania que, en sentir-se millor informada i més instruïda, també se sent més competent per a intervenir (amb opinions i iniciatives) en l'escena política.

[edita] Actors col·lectius

Des de la sociologia, l'italià Alberto Melucci, els NMS consisteixen en un procés de mobilització d’un actor col·lectiu, que ha entrat en conflicte amb un adversari i sovint impliquen la ruptura dels límits de compatibilitat amb el sistema S’hi esmenten diverses característiques:

• La heterogeneïtat dels seus components (joves, feministes, homosexuals, pacifistes, ecologistes, consumidors...)
• Les estructures més descentralitzades i que atorguen un alt grau d’autonomia als seus integrants.
• La baixa negociabilitat i complicada mediació política (front als conflictes sindicals clàssics, per exemple)
• Interrelació esfera pública i privada (els casos paradigmàtic és el feminisme o en favor de la igualtat sexual). Pren relleu la valorització del cos, el desig i la natura front a una mentalitat calculadora.

Per la seua part, l’anàlisi del sociòleg Alain Touraine és singular pel seu intent de cercar un nou moviment social que puga substituir, des d’una perspectiva ideològica, més que com a grup de pressió que prenga el relleu del moviment obrer.

Aquests autors es posaren unes metes molt ambicioses per que fa a les conclusions que es podien extraure de l’anàlisi dels NMS: el seu estudi permetria estudiar les característiques de les societats comtemporànies. La majoria conclouen que la diferència principal entre la societat industrial i la societat de la informació és que, en la primera, la clau està en els seus recursos materials i, en la segona, en els recursos humans i, en concret, en la selecció i processament de la informació, que a la llarga, conforma diverses identitats.

[edita] Noves identitats

Melucci afirma que hi ha una expropiació cultural i simbòlica per part del capitalisme actual a mans de les polítiques públiques i dels mercats cada vegada més voraços i així enllaçaria amb les últimes teoritzacions sobre l’aparició de les identitats com a assumpte polític. El sociòleg català Manuel Castells ha destacat recentment “l’oposició entre identitat i globalització està donant forma al nostre món i a les nostres vides”. Castells identifica tres tipus d’identitats:

• Identitats legitimadores: introduïdes per les institucions dominants per estendre i racionalitzar el seu poder d’influència front els actors socials.
• Identitats de resistència: generades pels actors que es troben en posicions/condicions devaluades o estigmatitzades, per tant se solen basar en principis diferents o oposats als que impregnen les institucions.
• Identitats projecte: pretenen transformar les relacions humanes en el seu nivell més fonamental, com el feminisme i l’ecologisme, construint una nova identitat que redefinisca el seu paper en la societat.