Història de la classificació dels instruments musicals
De Viquipèdia
Al llarg del temps, les diferents cultures han emprat diversos esquemes per a classificar els instruments musicals. Avui en dia, en els països occidentals, el més habitual és distingir entre instruments de corda, de vent i de percussió. Tot i amb això, aquesta és una classificació molt poc elaborada.
L'esquema més antic emprat per a classificar els instruments és xinès, i data del segle IV aC. Agrupa els instruments segons el material de què estan fets: metall, pedra, seda, bambú, terra, fusta, carabassa i pell.
Més habitualment, els instruments es classifiquen segons la manera que tenen de produir el so. L'actual sistema occidental que hem esmentat abans (corda-vent-percussió) era emprat a la Grècia antiga, i va mantenir-se durant l'Edat Mitjana amb l'obra de teòrics com Johannes de Muris. Posteriorment, al segle XVI, Martin Agricola va ampliar aquest esquema, separant els instruments de corda pinçada (com la guitarra) dels de corda fregada (com el violí). Els músics actuals no sempre mantenen aquesta divisió (tot i que tots dos tipus d'instrument s'agrupen per separat a les partitures), però sí que distingeixen entre els instruments de vent amb embocadura, anomenats instruments de metall i els que empren altres dispositius com llengüetes de canya (el clarinet, per exemple) i de doble canya (el oboè, el fagot, la tenora, el tible), xiulets (la flabiol o flauta dolça ), o forats (com la flauta travessera), que s'anomenen de fusta.
Amb tot, aquest sistema continua provocant problemes. Alguns instruments rars o no occidentals no encaixen del tot en una sola categoria, com el serpentó, per exemple. També hi ha problemes per a classificar certs instruments de teclat. Per exemple, el piano té cordes, però són colpejades per martells, així que no queda clar si s'ha d'incloure en els instruments de corda o en els de percussió. Per això els instruments de teclat es mantenen sovint en una categoria a part, que inclou instruments de corda percudida (com el piano), pinçada (com el clavecí), o sense cordes (com la celesta). Cal dir que amb aquesta categoria afegida, i amb la subdivisió dels vents en fusta i metall, el sistema clàssic de classificació dels instruments se centra més en la tècnica emprada per a tocar-los que no pas en la manera de produir el so.
Un sistema antic d'origen hindú i que data com a mínim del primer segle abans de Crist, divideix els instruments en quatre categories principals: els instruments que produeixen el so mitjançant cordes vibrants; els instruments en què el so es produeix fent vibrar columnes d'aire; instruments de percussió fets de fusta o de metall; i instruments de percussió amb membranes de pell, o tambors. Al segle XIX el francès François Auguste Gevaert va adoptar un sistema molt similar a aquest. Victor Mahillon, conservador de la col·lecció d'instruments musicals del conservatori de Brussel·les, va adoptar aquesta classificació per al catàleg del 1888: cordes, vents, tambors i altra percussió. Aquest esquema va servir a Erich von Hornbostel i Curt Sachs per a publicar un nou esquema de classificació a Zeitschrift für Ethnologie el 1914. El seu esquema és àmpliament emprat avui en dia i es coneix com el sistema Hornbostel-Sachs (o sistema Sachs-Hornbostel).
Originalment, el sistema Hornbostel-Sachs classificava els instruments en quatre grups principals:
- idiòfons, com el xilòfon, que produeixen so vibrant ells mateixos.
- membranòfons, com el bombo, que produeixen el so mitjançant una membrana vibrant.
- cordòfons, com el piano o el violoncel, que produeixen so mitjançant la vibració de cordes.
- aeròfons, com l'orgue o l'oboè, que produeixen el so fent vibrar columnes d'aire.
Una posterior revisió afegí una cinquena categoria: els electròfons, com el theremin, que produeixen el so amb mitjans electrònics.
Dins de cada categoria hi ha diferents subgrups. Aquest sistema ha estat criticat i revisat al llarg dels anys, però roman àmpliament emprat per etnomusicòlegs i organòlegs.
