Gordià I
De Viquipèdia
Gordià I, de nom complert Marc Antoni Gordià, i com emperador Marc Antoni Gordià Africà (Marcus Antonius Gordianus Africanus) fou un magistrat romà fill suposadament del senador Meti Marul·le (Metius Merullus) i d'Úlpia Gordiana, filla d'Anni Sever. Gordià deia descendir per part de pare dels Gracs i per la mare de Trajà. Els historiadors moderns consideren el nom del pare fals i donen certa credibilitat al de la mare. El cognom Gordià suggereix un origen a Frígia i l'obtenció de la ciutadania sota Marc Antoni a la segona meitat del segle I aC.
La Historia Augusta diu que es va casar amb Fàbia Orestil·la la besnéta d'Antoní Pius. Els historiadors no ho creuen i pensen que la seva dona fou neta de l'orador Herodes Àtic. Amb la seva dona va tenir al menys dos fills, Gordià II i Antònia Gordiana (que fou la mare de Gordià III). Abans del 238 la seva dona ja era morta.
Feia al menys tres generacions que tenien rang consular, i ell mateix va exercir dues vegades el consolat. Les seves terres a províncies eren les de més extensió de tots els ciutadans privats romans; Gordià tenia a més una vila suburbana de gran luxe a la via Praenestina i una casa a Roma que havia estat de Pompeu Magne i de Marc Antoni.
De jove va escriure una tragèdia èpica en trenta llibres com homenatge a les muses, anomenada Antoninus.
Com a magistrat va ser edil (quan va fer jocs una vegada al mes), qüestor, pretor i dos vegades cònsol. Els seus consolats foren el 213 (amb Caracal·la com a col·lega) i una mica després amb Alexandre Sever, i després va rebre el proconsolat d'Àfrica. Com a cap militar va dirigir la Legio IIII Scythica (quan estava fixada a Síria). Fou també governador de Britània el 216 (vers 216-218).
Era molt popular perquè gastava molts diners en el poble, però les seves costums privades eren frugals. Va dedicar part de la seva vida a l'estudi de Plató, Aristòtil, Ciceró i Virgili.
La considerada tirania de Maximí el Traci i del seu procurador a Àfrica va fer revoltar als terratinents d'aquesta província vers el març del 238. La revolta va començar a Thysdrus (El Djem) quans uns joves nobles es van negar a pagar una multa que els hauria arruïnat; el recaptador fou assassinat i els seus soldats morts o posats en fuita, per els nobles i els seus esclaus i fidels.
Els rebels van anar a la casa de Gordià, que tenia uns 80 anys, i el van obligar a acceptar el nomenament com a emperador o morir. Gordià va veure que la multitud li donava suport i que no tenia altre opció. En els dies següents les altres ciutats d'Àfrica i Bizacena van donar el suport a l'elecció. Gordià fou portat a Cartago en processó triomfal i fou saludat amb el títol d'Africà. Per raó de la seva edat Gordià va exigir associar al tron al seu fill Gordià II.
Va enviar cartes a Roma anunciant el seu nomenament i va amnistiar a tots els que el tirà Maximí havia desterrat o exiliat; també va prometre una recompensa als soldats, no més petita que la dels seus predecessors. El senat i el poble de Roma van rebre l'elecció amb alegria, i el senat es va unir a la revolta i el va confirmar com emperador, i Maximí fou declarat enemic públic i les seves estàtues enderrocades. Els districtes italians van rebre comissionats que van ser encarregats d'aixecar exèrcits, i es van enviar també delegats a les províncies.
Però, mentre, el procurador de Numídia, Capel·lià (Capellianus) antic enemic de Gordià, va refusar reconèixer al nou emperador. Capel·lià tenia el comandament de l'única legió de l'Àfrica i a més va reunir un exèrcit amb veterans i númides ben entrenats, amb el que es va dirigir cap a Cartago. Gordià no tenia forces per oposar. És va reunir un gran exèrcit amb esclaus, lliberts i altres persones, quasi be cap amb entrenament militar. La batalla de Cartago, prop d'aquesta ciutat, fou guanyada fàcilment per Capel·lià, i Gordià II va morir i altres nobles van fugir.
Gordià I al tenir noticies de la mort del seu fill es va suïcidar després de un més i una o dues setmanes de la seva proclamació (abril del 238).
