Genocidi de Rwanda

De Viquipèdia

El Genocidi de Rwanda és un genocidi perpetrat a Rwanda a 1994 per part de faccions de hutus, sobre tutsis i hutus moderats.

Taula de continguts 1 Història de Rwanda 2 Antecedents 3 El genocidi 4 Les víctimes 5 Reaccions internacionals 5.1 França 5.2 Estats Units 5.3 'Les companyies mineres' 6 L'expansió del conflicte 7 Judicis i càstigs 8 Referències 9 Bibliografia 10 Filmografia 11 Vegeu també 12 Enllaços externs

[edita] Història de Rwanda

Ens remuntem al segle VI a. de C. quan els twas, pigmeus caçadors, penetren en les muntanyes boscoses de Rwanda i s'instal·len allí de manera permanent. Uns segles més tard, cap al VI d.C, agricultors hutus comencen a arribar a la regió i a establir-se de forma sedentària, convivint amb els twas en pau. Cent anys després, i ja en el segle XII i XIII de manera més clara, grangers tutsis arriben a Rwanda provinents dels voltants (principalment de l'actual Uganda). També aquests últims s'instal·len en la zona i en el segle XIV passen a formar part d'una comunitat formada per twas (caçadors), hutus (agricultors) i tutsis (ramaders). La convivència entre les dues últimes ètnies va ser simbiòtica durant un temps fins que a partir del segle XVI, els principals caps tutsis inicien unes campanyes militars contra els hutus, acabant amb els seus prínceps, als quals, de forma cruel i simbòlica, van tallar els genitals i els van penjar en els tambors reals buscant humiliar els seus contrincants i recordar-los que aquests, els hutus, eren súbdits dels tutsis.

A pesar del domini dels tutsis, les diferències socioeconòmiques no estaven molt pronunciades. Encara que el pertànyer a una o altra ètnia definia el estatus social, un hutu, per exemple, podia ascendir de classe si posseïa les suficients propietats; no obstant això, ja havia començat una relació de vassallatge dominada per l'ètnia menys significativa en la zona, els tutsis, amb un 14% de la població.

Ja en el segle XIX, els reis tutsis havien reforçat el seu domini. La millor organització del clan reial Nyiginya dominava tot el país, el que va provocar una casta militar i social composta per tutsis i que excloïa a la majoria de l'ètnia hutu. Va anar en aquest segle, arran d'aquestes circumstàncies, quan es va crear una estructura socioeconòmica classista que augmentaria durant aquest segle a causa de la colonització europea; alemanya en primer lloc (1897-1916) i després, per mandat de la Societat de Nacions, belga, a causa de les sancions imposades a Prússia. La influència occidental, a través de la introducció artificial pels belgues d'un carnet ètnic (1934) que atorgava als tutsis major nivell social i millors llocs en l'administració colonial, va acabar institucionalitzant definitivament les diferències socials. Mentrestant, els pigmeus twas van gaudir d'un relatiu bon tracte per part de l'ètnia tutsi que considerava els caçadors de les muntanyes per sobre dels hutus en la piràmide social.

Amb la colonització belga, el sistema sociopolític es va reforçar encara més en favor de l'ètnia dominant, els tutsis. La necessitat d'una expansió colonial consensuada va dividir el continent africà en zones dominades pels països europeus que van reforçar a uns grups o uns altres depenent dels seus interessos. Quan l'administració belga va considerar que les reivindicacions tutsis eren desmesurades, va canviar de comportament i va començar a donar suport a la majoria hutu. Finalment, la rivalitat entre els dos grups es va aguditzar amb la creació, per iniciativa belga, de diversos partits polítics sobre bases ètniques: la Unió Nacional Ruandesa (UNR), de tendència antihutu, la Unió Democràtica Ruandesa (RADER), el Partit del Moviment d'Emancipació Hutu (Parmehutu) i l'Advocació para la Promoció Social de les Masses (Aprosoma) d'orientació antitutsi. Malgrat tot, s'ha de ressaltar un esforç positiu dels europeus (en la seva majoria, dels missioners europeus) per humanitzar el sistema social amb noves normes que limitaven el comportament injust i l'explotació d'uns per part d'uns altres.

A mitjan segle XX, en 1958, després que un grup hutu amb estudis redactés un manifest reclamant un canvi social, des de la cort reial es va respondre amb un document que, entre altres coses, deia el següent:

«	Podria preguntar-se com els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. De fet, la relació entre nosaltres (tutsis) i ells (hutus) ha estat sempre fonamentada sobre el vassallatge; no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Si els nostres reis van conquistar el país dels hutus matant els seus reietons, i sotmetent així als hutus a la servitud, com poden ara pretendre ser els nostres germans?	»

Davant aquesta posició dels governants tutsis, es van posicionar persones com el bisbe Perraudin, que va ser determinant en el procés d'emancipació hutu. En la seva carta pastoral del 11 de febrer de 1959, el manifesta clarament:

«	La llei de la justícia i de la caritat demana que les institucions d'un país assegurin realment a tots els seus habitants els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats de promoció humana i de participació en els assumptes públics. Les institucions que consagrin un règim de privilegis, favoritisme, proteccionisme, bé sigui per als individus o per als grups socials, no són conformes a la moral cristiana.	»

Aquest és potser el punt d'escissió històric més important. A partir d'aquí, l'ètnia hutu comença, de forma meditada, a intentar soscavar el poder dels tutsis per a arribar a un millor repartiment de la riquesa. Un incident el 1 de novembre de 1959 entre joves tutsis i un dels líders hutus es va convertir en l'espurna d'una revolta popular, en la qual, els hutus van cremar propietats tutsis i van assassinar diversos dels seus propietaris. L'administració belga, durant dos anys d'enfrontaments de baix nivell entre els uns i els altres, va comptar un total de 74 morts, dels quals, no obstant això, 61 eren hutus assassinats per noves milícies tutsis que pretenien acabar amb el moviment revolucionari, el qual va respondre amb més força davant la repressió i, durant els dos anys següents, al voltant de 20.000 tutsis van morir assassinats. Davant aquesta espiral de violència, el 31 de maig de 1961 la ONU va proclamar una amnistia després de comprovar que els enfrontaments s'agreujaven i la majoria hutu ja havia provocat l'exili d'uns 150.000 tutsis. Aquell mateix any, Rwanda, liderada per la població hutu s'independitza de Bèlgica. Aquest moment va ser aprofitat per l'ONU per a exigir l'organització d'un referèndum sota la vigilància d'observadors. El resultat va ser d'un 80% pel no a la continuïtat de la monarquia tutsi, el que va obligar als governants a acceptar la república, provocant l'exili de milers de tutsis partidaris del sistema monàrquic i contraris a concedir el poder a l'ètnia hutu. Els exiliats de poca edat d'aquell moment, amb el pas dels anys, s'arribarien a convertir en els fundadors del Front Patriòtic Ruandès, que ocuparia un lloc important en la guerra de Rwanda de 1990 a 1994.

Grégoire Kayibanda va ser el primer president d'una Rwanda alliberada del domini colonial. Les dades de creixement econòmic i estabilitat social eren esperançadors. A pesar de les diferències acumulades durant segles, tutsis i hutus assolien conviure sense arribar a enfrontaments generalitzats. La massa camperola accedia a l'ensenyament i el país, sense massa recursos, progressava. Tanmateix, els tutsis partidaris del règim monàrquic en l'exili es van organitzar en els països limítrofs i van llançar diversos atacs contra el govern ruandès, sense gaire èxit. L'odi entre partidaris de la república, de majoria hutu, i partidaris del règim anterior a aquesta, majorment de l'ètnia tutsi, augmentava i encara que encara, al principi de la dècada dels 70, l'enfrontament no era exacerbat, ja s'estava creant una divisió ètnica pronunciada que produiria conflictes més grans.

Malauradament en 1972 es van produir unes terribles matances en el veí Burundi: 350.000 hutus van ser assassinats per tutsis i això va provocar, definitivament, un sentiment antitutsi per part de la majoria de l'ètnia hutu en l'interior de Rwanda. La població va començar a exigir al seu president Grégoire Kayibanda mà dura contra la que fou la classe dominant en el país i la resposta insatisfactòria per part del president i els casos de corrupció en el govern, van provocar el cop d'estat del general Habyarimana (d'ètnia hutu), al juliol de 1973. Malgrat la seva irrupció antidemocràtica en l'escena política, el govern del general va realitzar una bona gestió del país fins a la segona meitat dels 80, comptant amb el suport logístic i militar de França. També va prendre la iniciativa d'una reconciliació nacional. Aquestes dades són confirmats per el Banc Mundial, que presentava a Rwanda com model de desenvolupament en l'Àfrica negra durant la dècada dels 80, i per Amnistia Internacional, que en 1990, donava com satisfactori el respecte dels drets humans. Encara que la tensió entre partidaris d'un costat i un altre es va mantenir durant els 17 anys següents al cop d'estat de Habyarimana, aquest havia aconseguit apaivagar uns i a uns altres cedint, sobretot, que el control financer del país es concentrés en mans tutsis, el que demostra que, a pesar de les acusacions per part dels exiliats tutsis de no ser permesos de tornada en el país per la seva ètnia, aquests disposaven, de nou, d'una posició de poder. A més, durant alguns anys, el FPR s'havia internat a Rwanda de forma clandestina i havia reclutat a molts joves tutsis per tot el país per a rebre una formació ideològica i militar i constituir brigades secretes, disseminades massivament pels turons. Aquest fet és recordat per Tito Rutaremara, ideòleg del FPR:

«	cap al final del 87, s'havien constituït 36 cèl·lules del Front en l'interior del país	»

Factors econòmics externs, com el descens del preu de el cafè, principal producte d'exportació, i altres interns, sobretot la corrupció en el Nord del país (lloc de procedència de Habyarimana) van començar a provocar noves tensions en la segona meitat de la dècada dels 80. El cada vegada pitjor estat de la situació econòmica i l'acusació dels tutsis exiliats de no ser permesa la seva volta al país, van anar les raons principals que van provocar la Guerra de Rwanda.

[edita] Antecedents

A Rwanda es distingeixen dos grups ètnics: la majoria hutu i el grup minoritari de tutsis. Des de la independència del país de Bèlgica els seus líders sempre han estat hutus, dintre d'una rivalitat ètnica agreujada per l'escassesa de terres i la seva feble economia sustentada en l'exportació de cafè. En l'any 1989 el preu mundial del cafè es va reduir en un 50% el que va fer que Rwanda perdés el 40% dels seus ingressos per exportació. El país es va enfrontar a la pitjor crisi alimentària dels últims 50 anys al mateix temps que augmentava la despesa militar en detriment dels serveis públics.

A l'octubre de 1990 el Front Patriòtic Ruandès, compost per exiliats tutsis expulsats del país pels hutus amb el suport de l'exèrcit, envaeix Rwanda des del seu veí Uganda. En 1993 els dos països signen un acord de pau (Acord de Arusha).

En Rwanda es crea un govern de transició compost per hutus i tutsis.

En 1994 les milícies hutus, anomenades Interahamwe, són entrenades i equipades per l'exèrcit ruandès entre arengues i ànims a la confrontació amb els tutsis per part de la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons (RTLM) dirigida per les faccions hutus més extremes. Aquests missatges incidien en les diferències que separaven a ambdós grups ètnics i, a mesura que avança el conflicte, les crides a la confrontació i a la "caça del tutsi" es van fer més explícits, especialment a partir del mes d'abril en el qual es va fer circular la història que la minoria tutsi planejava un genocidi contra els hutus.

Segons Bufona Melvern, una reportera britànica que va tenir accés a documents oficials, el genocidi va estar ben planejat. En el moment de l'inici de la matança la milícia ruandesa estava composta per 30.000 homes (un membre per cada deu famílies) i organitzats al llarg del país amb representants en cada veïnat. Alguns membres de la milícia podien adquirir rifles d'assalt AK-47 amb només emplenar un formulari. Altres armes, com granades no van requerir cap paperassa i es van distribuir massivament.

El genocidi va ser finançat, almenys en part, amb els diners trets de programes d'ajuda internacionals, tals com el finançament proporcionat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional sota un Programa d'Ajustament Estructural. S'estima que es van gastar 134 milions de dòlars en la preparació del genocidi -- i això en un dels Estats més pobres de la Terra -- amb uns 4,6 milions de dòlars gastats només en matxets, aixades, destrals, ganivets i martells. S'estima que tal despesa va permetre que un de cada tres homes hutus tingués un matxet nou.

Segons Melvern, el primer ministre de Rwanda, Jean Kambanda, va revelar ^[1] que el genocidi es va discutir obertament en reunions de gabinet, i com una ministra de gabinet va dir que estava "personalment a favor d'aconseguir lliurar-se de tots els tutsis... sense tutsis tots els problemes de Rwanda desapareixerien".

[edita] El genocidi

A l'abril de 1994 l'assassinat del general Juvenal Habyarimana i l'avanç del Front Patriòtic Ruandés desencadena un gran nombre de matances contra els tutsis i obliga moltes persones a desplaçar-se massivament cap a camps de refugiats situats a la frontera amb els països veïns, especialment el Zaire (avui República Democràtica del Congo). A l'agost de 1995 tropes del Zaire intenten expulsar aquests desplaçats a Rwanda. Catorze mil persones són retornades a Rwanda, mentre que altres 150.000 es refugien en les muntanyes.

Hi ha diferents estimacions pel que fa al nombre de morts: hi ha qui parla de més de 800.000 persones assassinades. Gairebé totes les dones que van sobreviure al genocidi van ser violades. Molts dels 5.000 nens nascuts fruit d'aquestes violacions van ser assassinats.

Considerant tots les dades i testimoniatges que es posseïxen sobre el genocidi de Rwanda, cal aclarir que aquest no va ser exactament un genocidi d'hutus contra tutsis, sinó que una falange radical i majoritària de l'ètnia hutu va ser la que va preparar l'anihilament massiu tant de tutsis com també d'hutus moderats o opositors del règim de Habyarimana i propers al Front Patriòtic Ruandés (FPR). Per tant, el genocidi no va ser només de caràcter ètnic sinó també polític. D'altra banda també hi va haver entre les víctimes milers de ciutadans de l'ètnia hutu morts a les mans del FPR. També els militars del Front Patriòtic Revolucionari van cometre assassinats massius. Malgrat tot, és clar que els tutsis van ser massacrats: es va eliminar al 75% de l'ètnia durant el genocidi.

El ciutadà belga Marcel Gérin, recorda com ell i la seva dona van quedar atrapats pel conflicte. Van ser testimonis de les matances indiscriminades en la zona on residien i van poder constatar, al ser fets presoners, com els que aparentment semblaven milicians interhamwes (radicals hutus) no eren sinó mercenaris contractats per l'exèrcit tutsi, els quals van realitzar, segons Marcel Gérin, les majors matances a la zona on residien. No obstant això, qualsevol imatge que es prengués duia a creure que els autors eren les milícies hutus interahamwes.

Miraculosament i gràcies a uns periodistes i als cascos blaus, tant ell com la seva dona, van assolir escapar d'aquell infern.

Un altre testimoniatge important és el de Santos Ganuza, un missioner navarrès, que era el rector de la parròquia de Kiziguro per aquell temps. Diu:

«	Vaig ser molts anys rector d'una parròquia, en l'est del país. A l'abril de 1994 van arribar els interahamwe i van matar a uns 1.000 tutsis que s'havien refugiat en l'església, sense que jo pogués fer res per a evitar-lo. Poc dies després, van arribar els militars tutsi i van matar a 10.000 hutus. Les televisions occidentals van projectar les imatges d'aquests hutus assassinats en la meva parròquia, identificant-los com a tutsis.	»

Una altra opinió interessant sobre la situació en els primers mesos de 1994 ens l'oferix el pare català Joaquín Vallmajó, missioner a Rwanda, que va decidir quedar-se i que va desaparèixer el 26 d'abril després que un grup de soldats del FPR el detingués:

«	Després de diversos anys de crisi política i social, s'està produint la guerra més absurda, que està desembocant en una crisi política vergonyosa. Un petit grup de políticastres corruptes fins a l'extrem vol conservar el poder a qualsevol preu, sacrificant al poble i al país si cal. Altre grup no menys corrupte aspira al poder pels mitjans que sigui. Un tercer grup, el més nombrós i digne de respecte, sofreix les conseqüències del poder i dels seus agents: és el poble, víctima del racisme, la dictadura, la pobresa, la guerra, la fam, el robatori, el bandidisme, la violència i la manipulació. La situació és molt greu des del punt de vista polític, econòmic, social i cultural i racial. La manipulació dels polítics en el poder i els seus acòlits i dels partits i els seus líders és vergonyosa. Tot esperant esdeveniments, actualment no tenim ni govern, ni autoritats, ni pressupost, ni treball. Els funcionaris duen sense cobrar des de gener i els mestres han amenaçat amb no convocar els exàmens de secundària. El ministre d'Economia ha declarat que s'anirà pagant als funcionaris a mesura que es recaptin els impostos. Es donen totes la condicions perquè esclati un conflicte social que alguns polítics encoratgen per a pescar en riu regirat. I el "Front Patriòtic Ruandès"? Són encara pitjors. Uns no "desmereixen" dels altres.	»

El 6 d'abril de 1994 ha passat a ser una data macabra no només per a la història de Rwanda sinó també per a la història de la humanitat. A arrel, sobretot, de l'assassinat de president Habyarimana, el conflicte intern ruandès va guanyar en crueltat i es va convertir en un enfrontament a gran escala que va arribar tots els racons del país. Vam mostrar, a continuació, una seqüència cronològica dels terribles fets que van tenir lloc en els mesos d'abril, maig, juny i juliol.

A l'endemà, el 7 d'abril, la primera ministra Agathe Uwlingiyimana i 10 soldats belgues de les forces de la ONU que la custodiaven, van ser assassinats per la guàrdia presidencial, acusant al contingent de l'ONU, segons explica Roméo Dallaire, d'haver derrocat l'avió del president. Aquest fet, confirma clarament les sospites del comandant sobre una trama oculta portada a terme pels radicals hutus.

Independentment del motiu utilitzat per a perpetrar aquest assassinat, el fet en si va tenir una important repercussió internacional, el que va fer pensar a molts que l'ONU intervindria fermament i pararia el terrible conflicte que s'aveïnava. Per contra, es va ordenar la retirada del cascos blaus, deixant a la població civil sense protecció. Aquesta situació va ser aprofitada pels radicals hutus per a començar el genocidi.

El 8 d'abril, el Front Patriòtic Ruandès llança un atac als voltants de Kigali buscant protegir a les víctimes tutsis i rescata 600 soldats del seu exèrcit que es trobaven en la capital des de la signatura dels Acords de Pau de Arusha.

El 9 d'abril, davant aquesta violenta situació, es va formar un govern interí presidit per Jean Kambanda, amb la característica principal que no incloïa cap tutsi ni hutu moderat o de la tendència propera al FPR entre les seves files. Els radicals hutus, per tant, havien pres el poder governamental i a més, comptaven amb milícies organitzades: joves del partit MRND, els interahamwe, que s'ocupaven de la població civil i que van destacar en les primeres matances massives.

Les brigades del FPR, formades per joves tutsis i repartides de forma clandestina al llarg dels turons, van anar el primer objectiu dels interahamwe. No obstant això, de forma progressiva tota l'ètnia tutsi es va convertir en l'enemic a batre, així com també els membres de l'ètnia hutu que d'alguna manera protegissin als tutsis, es neguessin a participar en els assassinats o tinguessin fins i tot familiars tutsis. Malgrat tot, moltes famílies hutus, àdhuc conscients de la sort que corrien, van amagar en les seves cases a veïns i coneguts tutsis.

En aquest mateix dia, Bèlgica i França, treuen del país tots els seus nacionals, sense preocupar-se dels ruandesos, ni tan sols dels quals treballaven en les seves empreses.

El dia 11 d'abril, un comunicat de la Creu Roja Internacional estima que desenes de milers de ruandesos han estat assassinats en tan solament uns dies. Mentrestant, la missió de pacificació de Nacions Unides UNAMIR, no feia res. El 14 d'abril, el contingent belga es retira. Tanmateix el general Dallaire, al comandament, podria haver protegit la població civil, almenys a Kigali, però de nou, es va veure frenat per ordres directes de la Caserna General de l'ONU. La seva superior, el llavors Coordinador de les Operacions de les Forces de Pau de l'ONU Kofi Annan, li va ordenar mantenir-se al marge a través del següent comunicat:

«	[...]a cooperar amb els oficials francesos i belgues per a facilitar l'evacuació de les seves nacionals i altres estrangers que sol·licitin ser evacuats. Vostè pot comunicar-se amb els oficials per a arribar a aquest propòsit. Haurà de fer tot l'esforç possible per a no comprometre la seva imparcialitat o actuar més enllà del seu mandat però pot valdre-se de la seva competència si és essencial per a l'evacuació dels estrangers. Això no ha de dur-li a participar en un possible combat, excepte en legítima defensa.[2]	»

Lluny de Kigali, el 17 d'abril, i concretament en la població de Kibuye, pertanyent al comtat del mateix nom i propera al llac Kivu, segons explica l'antropòloga forense Clea Koff en el seu llibre El llenguatge dels ossos, va anar el dia en el qual van començar les labors d'extermini de la població tutsi en aquell comtat. Durant els tres següents mesos, van morir o van desaparèixer gairebé 250.000 persones. Diversos milers van ser assassinades en l'església de Kibuye en una sola massacre:

«	Segons els escassos supervivents de Kibuye, el prefecte, o governador de Kibuye va organitzar als gendarmes perquè conduïssin a la gent que ell ja havia triat per a ser assassinada a dos llocs: l'església i l'estadi. El prefecte els va dir que era per la seva pròpia seguretat, que així quedarien protegits de la violència que s'estenia per tot el país. Però al cap de dues setmanes d'haver estat conduïts a aquestes zones de seguretat, la gent que estava dintre va ser atacada per la mateixa policia i la mateixa milícia que suposadament havia de protegir-los. Aquesta era la típica tàctica dels genocides de Rwanda: reunir a un gran nombre de víctimes en edificis i terrenys tancats amb escassos mitjans d'escapament i matar-los. De fet, a Rwanda havia mort més gent en esglésies que en qualsevol altre lloc.	»

Clea Koff relata aquests esdeveniments basant-se en la publicació Mort, desesperació i desafiament, investigació realitzada per l'organització African Rights, basada, al seu torn, en multitud de relats de testimonis de la massacre i els propis perjudicats. La lectura d'aquest document i altres publicats en aquesta web, no deixen dubte de la crueltat amb la qual es va portar a terme el genocidi i el clima infernal que regnava en el país. En aquest tràgic conflicte va haver tot tipus de víctimes i com podem comprovar a través dels següents testimoniatges, els radicals hutus van aprofitar la seva posició de poder per a portar a terme multitud de cruels abusos.

Comentaris de les víctimes:

«	Emma és original de Kibuye, però es trobava en Kimihurura, Kigali, a l'abril de 1994, visitant a uns amics de la família. Conscient que les seves vides corrien perill, una amiga li va recomanar que es prostituís. [Explica Emma] «Probablement una setmana abans que comencés el genocidi, els veïns ja sabien que em trobava amb aquesta família. El criat va ser un dels que van delatar la meva estada allí. A partir d'aquest moment, tots els nois de la zona, amics del criat, venien a violar-me. No estic segura de quants, o del nombre de vegades que em van violar. Havia molts i venien diverses vegades al dia. L'ama de la casa no es va preocupar per mi per res. Va dir que fins i tot si milers d'homes venien a violar-me, almenys seguiria encara amb vida. Vaig sofrir aquesta situació durant tota la meva estada a Kigali.» [3]	»

«	Paul, natural de Rwamagana en Kibungo, va anar uns dels homes inclosos en aquest estudi. El seu testimoniatge és un recordatori que les violacions i les seves conseqüències no només van perjudicar a dones. Paul va ser obligat per la força pels interahamwe a mantenir relacions sexuals amb una dona que ells sospitaven pogués estar infectada de VIH/SIDA, en aquest cas la intenció era el provocar-li una mort lenta i dolorosa. El seu fill major va ser assassinat en la seva ciutat natal així com la seva dona, no obstant això, Paul va assolir escapar. Tanmateix, va ser capturat per altra milícia que portava amb ells a una dona. «Em van demanar que tingués relacions sexuals amb ella. Estava tombada en el sòl i ells em van dir que els ensenyés les coses que feia amb la meva dona. Quan em vaig oposar, un d'aquells homes em va copejar amb un pal i no vaig tenir altra opció que fer el que ells volien. Van romandre dempeus observant, llançant-me insults que no repetiré aquí. Ells posseïen llances i pals. Quan vam haver acabat, ells em van dir que no havia una mort similar a ficar-se al llit amb una dona malalta de SIDA. Ells sabien molt bé que el marit d'aquesta dona havia mort a causa de la SIDA, però jo no ho sabia, ni tan sols coneixia a aquella senyora.»[4]	»

També, en l'entrevista concedida pel general Roméo Dallaire a Sol Alameda, aquest recorda fets que encara no ha assolit oblidar i que li han mantingut sota tractament psiquiàtric durant diversos anys:

Sol Alameda: De totes les atrocitats que va veure, quins li han perseguit més després?

Roméo Dallaire: Les escenes de violacions. Els introduïen pals i ampolles que trencaven; els tallaven els pits. Totes aquestes escenes amb dones, per a mi, amb la meva cultura, em semblaven el pitjor que es pot imaginar. Àdhuc mortes, veies en els ulls d'aquestes dones l'horror i el sofriment, la indignitat que havien patit. Moltes vegades mataven als nens davant dels seus pares, els tallaven les extremitats i els òrgans genitals, i els deixaven dessagnar-se. Després també mataven als pares. Hi havia gent que pagava perquè els peguessin un tir en comptes de ser matats amb matxet. Pagar per com morir...

Com podem comprovar, el nivell de violència a Rwanda era extrem i responia a un desenfrenament de les passions més baixes. No obstant això, darrere de tot això també havia una gran organització. Si en les zones rurals i petites localitats el mètode per a acabar amb la major quantitat de persones era reunir-les en estadis esportius o esglésies per a després donar-los mort, en les ciutats existia tot un operatiu humà i logístic suficient per a identificar a qualsevol persona que per alguna raó hagués de ser aniquilada. Clea Koff, ens ho descriu:

«	A Kigali els assassins havien utilitzat controls de carreteres per a detenir als vianants i als automobilistes i poder inspeccionar així els seus carnets d'identitat. En aquesta documentació que tot ruandès duia en aquesta època figurava una informació crucial per als assassins: la ètnia;. Tot ruandès pertanyia a un dels tres grups ètnics: hutu, tutsi o twa, i els polítics que van planejar el genocidi van deixar bé clar que abril de 1994 suposava la baixada de bandera per al genocidi dels tutsis, i per a qualsevol que estigués casat amb un tutsi o les opinions polítiques del qual poguessin qualificar-se de moderades.	»

Mentrestant a Nova York, el 20 d'abril, Boutros-Ghali, conscient de la situació en la qual es troba tota Rwanda ordena un: immediat i massiu reforç de UNAMIR per a parar la contesa i les massacres, requerint diversos milers de tropes addicionals i reforçar els poders sota el Capítol VII(inmediate and massive reinforcement of UNAMIR to stop the fighting and the massacres, requiring several thousand additional troops and enforcement powers under Chapter VII)^[5]

Després de la decisió del Secretari General de les Nacions Unides, a l'endemà, paradoxalment, el Consell de Seguretat vota de forma unànime reduir, a poc a poc, la Missió UNAMIR de 2,539 soldats a 270. (Resolució del consell de Seguretat 912). Però a dia 20 d'abril la missió UNAMIR ja s'havia reduït a 1,515 efectius, a causa de la retirada total del contingent belga (14 d'abril) a causa de la mort de deu dels seus soldats, el que confirma -insistim en això- que el macabre pla desvetllat per l'informador de Dallaire al gener d'aquest mateix any, s'havia completat amb èxit. La marxa dels soldats belgues va deixar a 2,000 persones sense protecció. Aquestes es van refugiar del conflicte en l'Escola Tècnica Oficial (ETO) però van ser assassinades als pocs dies. El 25 d'abril, les forces de l'ONU ja havien descendit a 503 soldats. Tanmateix, Dallaire, va aconseguir protegir a uns 25.000 ciutadans durant algunes setmanes.

A l'endemà, 21 d'abril, la Creu Vermella Internacional emet altre comunicat on adverteix que el nombre d'assassinats no era de desenes de milers sinó centenars de milers. Uns dies després, el FPR, recompost, ataca massivament des del nord-oest produint la fugida a Tanzània d'almenys 250.000 refugiats hutus en un sol dia (30 d'abril).

El 2 de maig, Kofi Annan manifesta:

«	Quan els belgues es van retirar, va quedar clar que les Nacions Unides no podrien implementar el mandat que tenien, i tampoc, el mandat podia ser canviat o introduït un reforç... No l'hi que el Consell decidirà després d'haver revisat i reconsiderat la situació al dia d'avui. Si el Consell va a recomanar un reforç, aquest ha d'estar bé equipat, amb molta mobilitat i, a més, capaç de protegir-se a si mateix. Si no enviem aquest tipus de reforç... llavors no estic segur si seran capaços d'establir l'ordre i la llei... que duria al final de les massacres... aquí estem observant a persones que estan sent privades dels més fonamentals drets, el dret a la vida, i fa l'efecte que no fem gens...[6]	»

A l'endemà, davant aquesta petició de les Nacions Unides per reforçar de nou la missió UNAMIR, el president Clinton signa una Decisió Directiva Presidencial que imposa estrictes restriccions al suport nord-americà a futures missions de pau de les Nacions Unides. Davant aquest fet, el 4 de maig, Boutros Ghali va més lluny i utilitza, per primera vegada, el terme genocidi per a descriure el que estava ocorrent a Rwanda, el que col·loca a Bill Clinton, al costat d'altres importants dirigents internacionals, en una situació vergonyosa. L'acceptació de la paraula genocidi implicava, a causa de la legislació internacional per a aquests casos, la intervenció militar immediata. El Govern nord-americà, de forma implacable, va ordenar a tots els membres del Govern que ometessin l'ús de la paraula genocidi i en el seu lloc, utilitzessin l'expressió Actes de Genocidi.

Durant els dies següents, importants dirigents nord-americans es justifiquen per no intervenir. Madeleine Albright, representant dels Estats Units davant l'ONU manifesta en la seu les Nacions Unides:

«	Deixin-me dir-los que en el cas de Rwanda, crec, al meu entendre, que d'en gran manera el Consell de Seguretat i les Nacions Unides han perdut el vaixell. A dia d'avui estem tractant amb una situació més enllà del que qualsevol hagués esperat. I com vaig comentar abans, el que va ocórrer és que estàvem en un procés on una petita força de les Nacions Unides, crèiem, podria solucionar els problemes en aquell àrea, i llavors ens trobem amb l'enderrocament de l'avió amb els dos presidents, el que ha creat un devessall. Pel que és difícil de jutjar si aquelles particulars operacions (missió de UNAMIR i UNOMUR, nota del traductor) es van engegar de forma correcta.[7]	»

El 13 de maig, el secretari general de l'ONU anuncia una votació per a restaurar la missió UNAMIR a Rwanda. No obstant això, Madeleine Albright retarda aquesta votació per quatre dies. Quan per fi és aprovada, els tutsis, ara, ataquen pel nord deixant desolació al seu pas. 5.500 soldats són enviats A Rwanda per mandat de Consell de Seguretat que expressa: actes de genocidi poden haver-se comès. No obstant això, la missió militar es retarda a causa de les diferències entre els països africans que aporten la majoria dels soldats i que no arriben a acord sobre qui pagarà la factura. Les relacions entre l'ONU i els països que han de col·laborar és tibant. Mentrestant, un comunicat del dia 19 de maig emès per la Creu Vermella estima en 500.000 ruandesos assassinats. Sorprenentment, cap dirigent polític internacional havia utilitzat encara la paraula genocidi.

A principis del mes de juny, el FPR, que s'organitza en el nordest del país, llança un ultimàtum a tots els estrangers residents a Rwanda perquè abandonin el país en menys de tres dies en anunciar un atac imminent. En l'oest, es crea un escamot tutsi cridada Exèrcit d'Alliberament de Rwanda (ALIR).

Passen les setmanes i la missió UNAMIR, per falta d'acord entre els països que la componen, no està operativa. Mentre el genocidi contínua. El 22 de juny, el Consell de Seguretat autoritza, de forma temporal, al govern francès a ocupar-se d'establir l'ordre i crear un àrea de seguretat en la zona sud-oest del país. Aquesta acció és coneguda com l'operació Turquesa. Tanmateix, els seus 2.500 soldats, no poden evitar la matança de més tutsis a les mans de hutus radicals.

Finalment, a mitjan mes de juliol, el Front Patriòtic Ruandès s'apodera de Kigali obligant al govern hutu radical a fugir del país en direcció al Zaire seguit d'almenys dos milions de hutus que van crear el camp de refugiats més gran de la història en Goma, la ciutat dels morts. En aquest moment, l'exèrcit francès delega el comandament de la seva missió a les tropes etíops i el FPR forma un nou govern interí d'unitat nacional a Kigali.

Aquesta data és considerada com el final del genocidi. Tanmateix, en els camps de refugiats, la malaltia i més assassinats acaben amb la vida de milers de persones. Per a avaluar el conflicte i poder conèixer les pèrdues en vides humanes, les Nacions Unides, l'organització de Metges pels Drets Humans (PHRUSA)^[8] (ONG encarregada de trobar sobre el terreny proves fefaents que hi va haver genocidi a petició del Tribunal Penal Internacional de L'Haia i que va arribar a exhumar en una sola fossa fins a 500 morts, la majoria assassinats a matxet) i altres organismes, realitzen diversos estudis i acorden que va anar durant els mesos d'abril, maig, juny i juliol de 1994 (més o menys 100 dies) quan es van produir la majoria dels assassinats que van costar la vida a 800.000 ruandesos. Finalment, la comissió d'experts de l'ONU encarregada d'investigar les matances, àdhuc reconeixent que tant els tutsis com hutus havien comès crims contra la humanitat, va concloure:

«	Hi ha indicis evidents que han estat perpetrats actes de genocidi contra el grup tutsi per part d'elements hutus, de manera concertada, planificada, sistemàtica i metòdica.	»

[edita] Les víctimes

Probablement, mai se sabrà quants morts va provocar. Es calculen entre 800.000 i 1.000.000. Si van ser 800.000 equivaldrien al 11 per cent del total de la població i 4/5 dels tutsis que vivien en el país.

Tampoc se sap quantes víctimes ha provocat la venjança tutsi. Encara que es parla de l'"altre genocidi", sembla que no és en absolut comparable.

[edita] Reaccions internacionals

[edita] França

Mentre ocorria la tragèdia, el món sencer semblava aliè a la barbàrie i no va intervenir per a parar el tràgic conflicte. En el cas de França, i això pot ser extensiu a Bèlgica i a Alemanya, tots amb importants interessos en la zona des del segle XIX, el comportament no va anar del tot solidari. Segons explica el general Roméo Dallaire, l'actitud d'aquests tres països abans, durant i després del conflicte, va anar dubtosament honrada:

Sol Alameda: Però si no els interessava, per quina els francesos impedien que guanyessin la guerra els tutsis?

Els francesos es mouen en la zona per l'anomenada francofonia, per l'orgull de controlar. I invariablement ajuden als hutus. De seguida vaig comprovar sorprès que tant francesos com belgues i alemanys tenien allí consellers a dotzenes. Ells sí sabien el que passava, però cap proporcionava a l'ONU, és a dir, a mi, el seu representant, la informació que posseïen. I al mateix temps, aquests països que estaven en el Consell de Seguretat tampoc deixaven a l'ONU, a mi, muntar la meva pròpia unitat d'informació, perquè, deien, el mandat no contemplava això. Fins i tot quan vaig tenir constància que es passaven armes de contraban a través de la frontera d'Uganda i vaig demanar permís per a buscar-les, em van contestar que no. ^[9]

Malgrat tot França es va encarregar, a través en l'Operació Turquesa, de pacificar part del territori. El país gal^[10], amb 2,500 soldats provinents de les seves bases a Àfrica, va garantir la seguretat en la part sud-oest del país i l'arribada de l'ajuda internacional. Tot fins que la missió UNAMIR assolís reunir als 5,500 soldats necessaris per a fer-se càrrec de la situació. D'aquesta manera, França es va erigir amb el comandament del discurs de la solidaritat. No obstant això, les crítiques no es van fer esperar. Segons Victòria Brittain, França havia donat suport militar i logístic al govern de l'assassinat Habyarimana des de feia anys, el que va definir les intencions de l'exèrcit gal com sospitoses. Segons l'estudi de Joan Casòliva i Joan Carrero^[11] França havia romàs al costat de Habyarimana fins a la signatura dels Acords de Arusha. Va donar al govern hutu amb armament per a evitar la invasió del FPR i altres incursions dels tutsis. Finalment, es va retirar del país amb l'arribada dels primers soldats de la MINUAR (UNOMUR), al novembre de 1993 i no va tornar fins a juny de 1994 amb l'Operació Turquesa, a petició de les Nacions Unides i amb estrictes condicions de no donar suport al govern radical hutu.

D'altra banda, l'exèrcit francès va permetre que membres de les milícies hutus i responsables de les primeres matances es refugiessin en zones segures frontereres evitant així caure en mans del FPR i permetent que controlessin la gestió de l'ajuda humanitària.

Això ens duu a pensar que França va aplicar una radical realpolitik en la zona per a no perdre la seva capacitat d'influència en competència amb Bèlgica i altres països.

[edita] Estats Units

Cap dels seus principals governants, durant el temps que va durar el genocidi, va usar aquesta paraula per a definir el que estava ocorrent en el país centrafricà. L'haver-lo admès els hagués obligat a intervenir en el conflicte. En el seu lloc, van utilitzar la definició actes de genocidi per a descriure la situació. Però el més important i que més influència va tenir en el si de les Nacions Unides i pel que no es va actuar abans, van anar les contínues discrepàncies que Estats Units va sostenir amb el per aquell temps Secretari General de l'ONU, Boutros-Ghali. Les decisions d'aquest, en diverses ocasions, van xocar de front amb les intencions del Govern nord-americà.

Un altre aspecte important per a comprendre millor l'actitud dels Estats Units enfront del genocidi ruandès i segons argumenten Joan Casòliva i Joan Carrero va ser l'interès dels nord-americans per influir en la zona. El mateix Secretari de Comerç d'Estats Units, ja a principis de 1996, va expressar les intencions d'Amèrica del Nord en relació a Àfrica:

L'era del domini econòmic i de l'hegemonia comercial d'Europa sobre Àfrica ha acabat. Àfrica ens interessa.^[11].

Encara que aquestes declaracions van ser fetes en 1996, hi ha fets que clarament demostren un interès per la zona des d'abans fins i tot de 1994. Seguint l'argumentació de Joan Casòliva i Joan Carrero, exposarem aquí alguns d'ells.

1. Durant la guerra de Rwanda, entre 1990 i 1994, soldats del FPR que van atacar el nord del país des del veí Uganda, havien adquirit formació militar als Estats Units a través del programa IMET, el que col·loca al país nord-americà del costat de la població tutsi i d'Uganda.

2. Anys abans, entre 1989 i 1992. Uganda va rebre una ajuda de 183 milions de dòlars, la mateixa quantitat que durant els 27 anys anteriors. A més, si vam considerar que per aquell temps, Estats Units era el principal proveïdor d'armes d'Uganda, podem concloure que la intenció principal del govern americà era la d'augmentar el poder i influència d'Uganda sobre altres països de l'entorn i aconseguir així tenir controlada la zona dels Grans Llacs.

3. La missió de les Nacions Unides MONOUR (o UNOMUR), que pretenia controlar la frontera entre Uganda i Rwanda per a evitar més conflictes com els quals s'havien donat durant els últims anys per les incursions del FPR a Rwanda, es va veure entorpida per Estats Units i Gran Bretanya, amb el pretext que faltaven proves objectives que verifiquessin aquestes agressions, fins i tot quan van ser els responsables de la MONOUR els quals van informar a la Caserna General de les Nacions Unides que Uganda els impedia realitzar el seu treball i havia adoptat un comportament radical.

4. La missió UNAMIR o MINUAR, liderada pel general Dallaire, i creada per a cuidar del compliment dels acords de Arusha (Tanzània) va anar durant quatre mesos bloquejada per nord-americans i britànics. Aquest retard va provocar tensions entre les parts ja enfrontades: FPR i govern de Habyarimana.

5. La primera ambaixada a abandonar Rwanda va ser l'ambaixada nord-americana (7 d'abril de 1994) i durant el genocidi va posar tot tipus d'impediments a les Nacions Unides per a poder actuar de forma decidida i enèrgica i poder així parar el conflicte.

6. Passats dos anys de la massacre, el 15 de novembre de 1996, Estats Units va bloquejar l'adopció i l'aplicació de la resolució 1080, per la qual el Consell de Seguretat aprovaria el desplegament d'una força multinacional de protecció dels refugiats i població civil amenaçada en l'Est del exZaire i que estaven sent massacrats pels militars ruandesos.

7. Finalment, quan se li va preguntar a un membre de l'Administració Clinton per l'assistència massiva d'Estats Units al Govern ruandès, aquest va respondre que era necessari establir un règim militar molt potent en la regió dels Grans Llacs per a imposar solucions militars als conflictes.

[edita] 'Les companyies mineres'

És sabut que el subsòl del Congo conté jaciments de coure, cobalt, zinc, plata, diamants, urani, cadmi i altres metalls rars, però sobretot concentracions d'or en quantitats excepcionals. Cal comptar amb aquest fet a l'hora d'observar les diferents actituds dels països que tradicionalment han dominat la zona des de l'època colonial. Les grans concentracions d'or (18 kg./or fi per tona) són un factor més per a comprendre l'insolidari comportament d'alguns països occidentals, que podrien haver prioritzat la seva competència pel control dels ingents recursos naturals de la zona a les vides humanes.

[edita] L'expansió del conflicte

El genocidi ruandès va portar greus conseqüències per a la regió dels Grans Llacs. Poc temps després de l'acabament de la crisi local, aquesta es traslladà als veïns Zaire, Burundi i Uganda. El més afectat per això va ser Zaire, que ja vivia una crisi interna producte de la desestabilització generada pel desastrós govern de Mobutu Sese Seko. L'arribada de milions de refugiats es va convertir en el desencadenant de la Primera i la Segona Guerra del Congo, que deixarien el tràgic saldo de 3.8 milions de morts.

[edita] Judicis i càstigs

El 8 de novembre de 1994, per resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i en virtut del disposat en el Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides, al considerar que el genocidi ruandès era un greu atemptat contra la pau i la seguretat internacional, es va crear un Tribunal Penal Internacional per a Rwanda. Aquest Tribunal té com a objecte la persecució dels líders i instigadors del genocidi.

Al mateix temps, un cop la situació va estar mitjanament normalitzada, els tribunals ruandesos van iniciar centenars de processos en contra d'inculpats de cometre les greus violacions dels drets humans. Fins a la data (juny 2007) més de 700 persones han estat condemnades pels tribunals culpables de genocidi.

[edita] Referències

1. ↑ BBC
2. ↑ Text original en anglès:

   «	[...]to cooperate with both the French and Belgian commanders to facilitate the evacuation of their nationals, and other foreign nationals requesting evacuation. You may exchange liaison officers for this purpose. You should make every effort not to compromise your impartiality or to act beyond your mandate but may exercise your discretion to do [so] should this be essential for the evacuation of foreign nationals. This should not, repeat not, extend to participating in possible combat, except in self-defense".	»

3. ↑ Text original en anglès:

   «	Emma is originally from Kibuye, but was in Kimihurura, Kigali, in April 1994, visiting family friends. Aware that their lives were at risk, her friend advised her to “prostitute herself. [Emma tells] "Probably a week after the genocide started, the locals knew that I was staying with this family. The servant was the one who flagged up the fact that I was there. From then on, all the local boys, friends of the servant, came to rape me. I can’t be sure how many, or the number of times they raped me. There were a lot of them and they came several times a day. The lady of the house wasn’t concerned about me at all. She said that even if thousands of men raped me, at least I'd still be alive. I lived with this situation throughout my stay in Kigali."	»

4. ↑ Text original en anglès:

   «	Paul from Rwamagana in Kibungo is one of two men included in this study. His testimony is a reminder that rape and its consequences are not confined to women. Paul was forced by the interahamwe to have sex with a woman they suspected might be infected with HIV/AIDS. In this case the clear intention was to ensure him a slow, painful death. His eldest son was killed in his home sector and his wife was also murdered, but Paul escaped. However, he was soon caught by other militiamen, this time accompanied by a woman. They demanded that I have sex with her. She lay on the ground and they told me to show them what I did with my wife. When I refused, one of them beat me with his club and I had no choice but to do what they wanted. They stood next to me, hurling insults which I couldn't repeat to you. They had spears, clubs and bows. When the deed was done, they told me that there was no death quite like sleeping with a woman with AIDS. They knew very well that her husband had died from AIDS, but I hadn't known this. I didn't even know the lady.	»

5. ↑ Thomas Pogge, 'Power vs. Truth: Realism and Responsibility - Comment on Thomas Franck'. A pesar dels intents de Boutros Ghali per remeiar la passivitat de la comunitat internacional, el general Dallaire, qualifica l'actuació del secretari general de la següent forma: Es va creuar de braços, no va actuar ni em va deixar fer-lo. Deia que no calia comprometre el procés polític. Fins i tot va arribar a canviar un dels meus informes i a escriure que tot progressava, lenta però constantment.
6. ↑

   «	When the Belgians left it was clear that the U.N. colad not implement the mandate it had, and either the mandate had to be changed, or reinforcements introduced ... I do not know what the Council will decide after they have reviewed and reconsidered the situation today. If the council is going to recommend reinforcement, the reinforcement that goes in has to be well equipped, very mobile, and also able to protect itself. If we do not send in that kind of reinforcement ... then I'm not quite sure they'll be able to bring about a sort of law and order ... that will lead to the end of the massacres ... here we are watching people being deprived of the most fundamental of rights, the right to life, and yet we seem a bit helpless ..." "	»

7. ↑

   «	"But let me just tell you that on the Rwanda thing, it is my sense that to a great extent the Security Council and the U.N. missed the boat. We are now dealing with a situation way beyond anything that anybody expected. And as I mentioned earlier, what happened was that we were on one process where a smaller United Nations force, we felt, could deal with some of the issues in the area, and then all of a sudden with the shootdown of this airplane with the two presidents, it created an avalanche. And so it is hard to judge whether that particular operations started out properly."[1]	»

8. ↑ Phrusa.org
9. ↑ Sol Alameda, RWANDA: Un GENERAL davant 800.000 MORTS - Roméo Dallaire. http://www.fluvium.org/textos/documentacion/cul149.htm
10. ↑ Guiomar del Ser, Ruanda: Genocidicio planificado, inhibición internacional, Mariano Aguirre (ed), Ruptura de Hegemonías. La fragmentación del poder en el mundo, Icaria, Barcelona, 1995.
11. ↑ ^{11,0 11,1} Joan Casòliva i Joan Carrero, L'Àfrica dels Grans Llacs: Deu anys de sofriment, destrucció i mort. http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct95.rtf

[edita] Bibliografia

• Rusesabagina, Paul. Un home corrent. Península (2007) ISBN 9788483077603.

[edita] Filmografia

• Hotel Ruanda, dirigida per Terry George. Pel·lícula que rel·lata la història de Paul Rusesabagina durant els mesos del genocidi.
• Shooting Dogs, d'història similar a la d'Hotel Rwanda, dirigida per Michael Caton-Jones.
• Sometimes in April, dirigida per Raoul Peck.

[edita] Vegeu també

• Genocidi congolès
• Del Ser, Guiomar (1995). Ruanda: Genocidio planificado, inhibición internacional. Ruptura de Hegemonías. La fragmentación del poder en el mundo.. 
• Koff, Clea (2004). El lenguaje de los huesos. 
• Unciti, Manuel (1994). África en el corazón. 
• Corneille
• Informe del Secretari General S/1994/640 de data 31 de maig de 1994

[edita] Enllaços externs

• Testimonis
• Dades i anàlisi
• El Genocidi de Rwanda, per Jesús Sordo Medina
• Organització African Rights
• The Bone Woman, per Clea Koff
• L'Àfrica dels grans llacs; deu anys de sofriment, destrucció i mort.
• El secretario general, Mensaje en el décimo aniversario del genocidio en Ruanda, 7 d'abril 2004.
• Web de les Naciones Unides
• Dades i xifres de Ruanda, UNICEF
• BBC News
• Mans Unides
• Diari El Mundo