Erzincan
De Viquipèdia
Erzincan (en turc modern; abans, en turc, Erzindjan; en armeni Erez, Eriza o Yeriza, en àrab Arzandjan) es una ciutat de la part oriental de Turquia prop de la riba dreta del Kara Su, afluent de l'Eufrates. Es a una plana fèrtil rodejada de muntanyes (el Kesis Dagi de 3.537 metres al nord-est, el Sipikor Dagi de 3.010 metres al nord, el Mercan Dagi de 3.449 metres al sud, i en general les muntanyes de Monzur. La ciutat te uns 120.000 habitants. El formatge de Erzincan ("Tulum Peyniri" en turc) es famós a Turquia.
Fou capital d'un sancak dins el wilayet d'Erzurum i va esdevenir finalment un província o vilayet amb els hazas (districtes) de Erzincan, Ilice, Kemah, Kemaliye o Egin, Refahiye i Tercan.
L'actual província d'Erzincan te una superfície de 11.974 km² i una població de 350.000 habitants amb una densitat de 26,46 habitants per km². Es divideix en els següents districtes (ilçeler):
- Erzincan
- Çayırlı
- İliç
- Kemah
- Kemaliye
- Otlukbeli
- Refahiye
- Tercan
- Üzümlü
[edita] Història
La vila era d'origen armeni. Vers el 383 Manel Mamikonian, que havia assolit el poder efectiu a Armènia, va proclamar rei a Arshak III, amb Valarshak com a rei associat (rei segon). Se suposa (Tournebize, a “Históire politique et religieuse de l'Arménie”, pag. 69) que Arshak va governar amb seu a Dwin, i Valarshak a Erez (Erzindjan) es a dir que governaven respectivament Armènia i Petita Armènia. Valarshak va morir uns mesos després (vers 386) i el territori va passar a Arshak III.
El 387 els romans i perses van acordar repartir-se el país, i la ciutat d'Erez va quedar dins un regne d'Armènia sota influencia romana on es va retirar el rei Arshak III d'Armènia (un nou rei fou instal·lat pels perses a la part oriental) i en va ser la capital. Vers el 389 Arshak va contraatacar i va ocupar Vanand però fou derrotat i va haver de fugir i va morir d'esgotament al arribar a Erez (Erzindjan). La Petita Armènia fou annexionada al Imperi Bizantí i l'administració confiada a un comites (mes tard un dux), amb un consell de nakharars presidit per Gazavon de Shirak.
Vers el 480-484 fou en alguns moments quarter general de Vahan II Mamikonian en la seva lluita contra els perses. Després durant cinc-cents anys no fou teatre de cap fet destacat.
El 31 de març del 1000 va morir David el curopalata de Tao i Klardjètia. Basili II va anar al juny del any 1000 a la zona amb moltes forces, va passar per Melitene, i de allí a la ciutat d'Erez, al oest de Teodosiòpolis i al sud-oest del Curopalat. Allí va rebre la visita del emir marwànida de Mayyafariqin, Muhammad al-Dawla Abu Mansur Said que li va retre homenatge i al que va donar el títol de magistros. Després va rebre a Bagrat III l'unificador, rei d'Abkhàzia i hereu de David, que va renunciar a fer valdre els seus drets sobre Taoklardjètia i va rebre el títol de Curopalata. Durant els dies de l'entrevista d'Erez i va haver un enfrontament sagnant entre els cavallers de Taoklardjètia i els russos del exercit imperial bizantí, que aquestos darrers van guanyar i on van morir els principals senyors del país annexat. Abans de marxar encara van anar allí els reis de Kars i de Vaspurakan als qui l'emperador va acordar la seva protecció.
Després del 1071 fou ocupada per l'emir seljúcida Mengudjuk que va fundar la dinastia mengudjúkida que va restar al poder fins al 1228 quant el sultà de Rum Ala al-Din Kaykubad va forçar al darrer emir Ala al-Din Dawudshah a entregar-li la ciutat, i després la va restaurar i va reforçar les muralles.
El 10 d'agost de 1230 Kaykubad de Rum va derrotar a Yasi Čimen prop d'Erzindjan, a Djalal al-Din khwarizmshah. Kaykubad I de Rum va tenir en aquesta ocasió l'ajut del ayyúbida Al-Ashraf.
El 1243 la ciutat fou ocupada pels mongols i va passar als Ilkhànides. Ibn Batuta encara parla d'una ciutat principalment armènia on la població d'aquesta ètnia era majoria, però on també vivien turcs musulmans i un grup d'Akhis (gremialistes urbans). A la caiguda dels Il-khans va passar als Cubànides (1340) però vers el 1344 estava ja en poder del uigur Eretna, governador rebel·lat de Sivas. Després va pertànyer al kadi Burhan al-Din, i finalment Bayezid I (1389-1402) la va integrar provisionalment als dominis otomans.
El 1402, després de la desfeta otomana en front de Tamerlà, se'n van apoderar els Kara Koyunlu, i després els Ak Koyunlu. Uzun Hasan dels Ak Koyunlu fou derrotat a Tercan, a la regió d'Erzindjan, el 1473, i la ciutat va esdevenir independent sota un cap local, govern que va tenir continuïtat. El 1514, durant la campanya contra Pèrsia, els otomans van ocupar la ciutat i fou annexionada al Imperi otomà com a liwa o sancak dins l'eyalet d'Erzurum.
El segle XVII va ser un dels centres de la rebel·lió dels Djalalis. El segle XIX i va penetrar la reforma Nakhsbandiyya i fou centre d'una lògia.
El 24 de juliol de 1916 fou ocupada pels russos que la van evacuar el 26 de febrer de 1918.
El 26 de desembre de 1939 fou malmesa per un terratrèmol en el que van morir unes tres mil persones. Altres terratrèmols ja havien sacsejat la ciutat abans i per això no resten edificis històrics (entre ells es coneixen l'Ulu Djami i el Khurshunu Djami, mesquita de l'època seljúcida, i el Tash Khan, del temps del sultà Suleiman). El darrer sisme de certa importància fou el 1992.
