Desamortitzacions espanyoles
De Viquipèdia
La desamortització va ser un llarg procés històric-econòmic iniciat a Espanya a finals del segle XVIII per Manuel Godoy (1798) i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre de 1964), i va consistir en posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no les conreaven, gairebé sempre l'Església Catòlica o les ordres religioses, que els havien acumulat com habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els que es pretenien amortitzar els títols de deute públic. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb què els liberals van modificar el règim de la propietat de l'Antic Règim, per implantar el nou Estat burgès durant la primera meitat del segle XIX.
La primera desamortització va ser realitzada en el regnat de Carles IV per Godoy i el ministre Cayetano Soler entre 1800 i 1808. Es van desamortitzar béns de la Companyia de Jesús, d'hospitals, hospicis, Cases de Misericòrdia i de Col·legis Majors universitaris i incloïa també béns no explotats de particulars. José I va realitzar també una petita desamortització que no va implicar la supressió de la propietat, sinó la confiscació de les seves rendes per a l'avituallament i despeses de guerra de les tropes franceses, de manera que es van tornar el 1814. Durant el Trienni liberal (1820-1823) es van dur a terme altres desamortitzacions tan poc ambicioses com aquesta i igualment desfetes després de la caiguda del règim liberal. Les realment importants van ser, sobre tot, les de Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz.
La desamorització de Mendizábal, el 1836, va tenir unes conseqüències molt importants per a la història social d'Espanya, perquè els seus resultats (ja no gestionats per Mendizábal, que va cessar com a ministre el maig de 1836, sinó pels seus successors) van ser relativament pobres; com la divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals, aquestes es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables en canvi per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant grans lots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a Espanya que tragués el país del seu marasme.
El 2 de setembre de 1841 el regent de nou nomenat, el progressista Baldomero Espartero, va imposar la desamortització de béns del clericat secular excepte uns quants. Aquesta llei durarà escassament tres anys i en enfonsar-se el partit progressista la llei va ser derogada.
Durant el segon govern del progressista Espartero, el seu ministre d'Hisenda, Pasqual Madoz, realitza una nova desamortització (1859) que va ser executada amb major control que la de Mendizábal. L'1 de maig de 1855 es publicava a La Gaceta de Madrid i el 31 la Instrucció per realitzar-la. Es declaraven en venda totes les propietats de l'Estat, del clericat, de les ordes Militars, confraries, obres piadoses, santuaris, de l'exinfant D. Carlos, dels propis i els comuns dels pobles, de la beneficència i de la instrucció pública, amb algunes excepcions. Igualment es permetia la desamortització dels censos pertanyents a les mateixes organitzacions.
Com a resultat de les desamortitzacions molts convents i esglésies de valor artístic van ser abandonats o llançats a baix i ara han desaparegut o, en el millor dels casos, són una ruïna; igualment, molts llibres i biblioteques conventuals es van dispersar i els seus llibres van anar a parar majoritàriament a les biblioteques públiques de l'època.
