Crispeta
De Viquipèdia
Les crispetes, roses, borles o mongetes són un tipus de menjar fet a partir d'algunes varietats de blat de moro que explota quan es fregeix en oli.
Taula de continguts |
[edita] Història
Les crispetes van ser inventades pels amerindis en època precolombina fa milers d'anys. El 1948 es van descobrir crispetes de 5.600 anys d'antiguitat a unes coves de Nou Mèxic.
A Mèxic, a les ciutats prehispàniques, es venien a granel com a lleguminoses i s'anomenaven momochtli en la llengua nàhuatl. Es preparaven instantàniament introduint blat de moro en olles de fang molt calentes, o posant grans sobre cendra roent.
A l'any 1492, Cristòfor Colom va notar que els aborígens americans feien barrets i cossets amb crispetes, que venien als mariners.
Als voltants de l'any 1612, els explorador francesos van documentar que els amerindis iroquesos feien explotar blat de moro en pots d'argila, utilitzant arena roent. També informaren de que, durant un sopar iroquès, es consumia cervesa i sopa fetes a partir de crispetes.
Els primers colons nord-americans menjaven crispetes a l'esmorzar, amb sucre i crema.
Al 1885, Charles Cretors (de Chicago (Illinois), Estats Units) va patentar l'aparell comercial per a fabricar crispetes.
El costum de menjar crispetes als cines es posà de moda a Estats Units des de 1912.
[edita] Elaboració
Per a elaborar-les s'utilitzen grans de blat de moro, els quals són dipositats en una olla o recipient i són torrats (normalment en oli vegetal fins a la seva explosió. Només algunes varietats de blat de moro (comercialment es fa anar anar la varietat Zea mays L. subsp. mays (Everta Group)) produeixen el resultat desitjat, que és l'expansió sobtada del contingut del gra resultant en la ruptura sobtada de la closca i la formació d'una massa esponjosa de color blanc. Aquest fenomen és degut principalment al sobreescalfament de la humitat interna.
Pel fet que l'explosió pot llençar a una distància considerable els grans de blat de moro rebentats i sense rebentar, les crispetes es preparen habitualment en un recipient amb tapa. Durant la seva explosió, les crispetes produeixen un soroll característic, acompanyat del seu també característic aroma.
[edita] Per què explota el blat de moro
Com tots els grans de cereals, cada gra de blat de moro conté una certa quantitat d'humitat al seu endosperma (nucli emmidonat que conté fins un 90% de midó)[1]. A diferència de la majoria d'altres grans, la clofolla externa o pericarpi té molt grossor i és impermeable a la humitat.
A mesura que el gra és escalfat més enllà del seu punt d'ebullició (100º), fins als 175 °C, l'aigua de l'interior del gra comença a convertir-se en vapor, generant pressions internes de fins a unes 9 atmosferes. En la majoria dels grans (incloent els grans defectuosos del blat de moro), aquest vapor escapa tant ràpid com es forma, però en els grans del blat de moro, el vapor no escapa degut al gruix i la impermeabilitat del pericarpi (clofolla) que el manté tancat, però la pressió interna arriba a tal punt que la clofolla no pot contenir-la i dóna lloc a una petita explosió.
La força de l'explosió volteja el gra de dins cap a fora, és a dir, el contingut del nucli és exposat. Però encara més important, degut que la humitat es trobava uniformement distribuïda dins del nucli emmidonat, l'expansió sobtada de la explosió converteix l'endosperma en una espècie d'espuma, que dóna a les crispetes la seva textura única.
Existeixen dues explicacions per aquells grans que no rebenten després d'haver estat exposats a altes temperatures. La primera és que els grans que no van rebentar no tenien la suficient humitat per a crear el vapor necessari per tal d'explotar. La segona explicació, d'acord amb la investigació realitzada el 2005 per el Dr. Bruce Hamaker de la Universitat de Purdue, els grans que no exploten poden tenir una clofolla foradada, que també impedeix que es generi la pressió suficient per a que rebentin.
[edita] Crispetes com a material d'empaquetament
Des de fa algun temps s'experimente amb crispetes, enlloc d'espuma de poliestirè, com a material de protecció en paquets, per a protegir el contingut d'aquests durant el transport. Les crispetes, després d'haver realitzat aquesta funció, es poden usar com a aliment per a aus o bestiar o poden fer-se compost. Teòricament també poden consumir-les els humans, però són totalment insípides.
