Conium

De Viquipèdia

Conium

Conium maculatum

Classificació científica

Regne:	Plantae
Divisió:	Magnoliophyta
Classe:	Magnoliopsida
Ordre:	Apiales
Família:	Apiaceae
Gènere:	Conium L.

Espècies

Conium chaerophylloides (Thunb.) Sond.
Conium maculatum L.

Conium és un gènere de plantes amb flor dins la família apiàcia. El gènere només té dues espècies una d'elles la cicuta (Conium maculatum) l'altra és Conium chaerophylloides. Ambdues són plantes perennes i herbàcies.

El gènere és originari d'Europa (la cicuta) i de l'Àfrica del Sud (C. chaerophylloides).

[edita] La cicuta (Conium maculatum)

Iŀlustració del segle XIX de Conium maculatum

Aquesta planta pot assolir entre 150-250 cm d'alçada. La seva tija és balmada i estriada, molt sovint amb taques porpres a la base i força brancuda a la part superior; fulles toves, fètides, verd-negres, triangulars i dividides en grills eŀlíptics, punxeguts i dentats de fins a 50 cm de llarg i 40 cm. d'ample. Les flors són petites, de color blanc i disposades en umbeŀles d'uns 10 a 15 cm. de diàmetre. Llavor petita de color negrós. El seu suc és verinós i s'usa com a medicina. Es caracteritza per desprendre una desagradable olor d'orina. Té uns fruits ovalats de color verd terrós i aproximadament 3 miŀlímetres de diàmetre. La cicuta és semblant al julivert o el fenoll, dels quals a penes es distingeix més que pel color fosc i l'olor desagradable de les seves fulles.

[edita] Distribució

Tot i que originària d'Europa, la cicuta es pot trobar arreu d'Euràsia, Àfrica del Nord, Amèrica i Austràlia en llocs humits i frescos, com ara les ribes dels rius.

[edita] Toxicitat

Tota la planta conté alcaloides, entre els quals destaquen els glucòsids flavonoides i cumarínics i un oli essencial, a més de la coniïna, una neurotoxina que inhibeix el funcionament del sistema nerviós central. Alguns grams de fruits verds serien suficients per a provocar la mort d'un ésser humà (els remugants i els ocells semblen ésser-ne immunes, el cavall i el burro són poc sensibles, però és un verí violent per als bòvids, els conills i els carnívors). En l'ésser humà, la ingestió provoca durant l'hora que segueix trastorns digestius (especialment si s'usa l'arrel), vertígens i cefalees, parestèsies, una reducció de la força muscular i, finalment, una paràlisi ascendent. S'han registrat convulsions i destrucció muscular, seguides d'insuficiència renal capaç de dur a la mort. D'altra banda, la mort per "paràlisi respiratòria" a causa d'ingestió de cicuta, tal i com relata Plató al Fedó (l'escena de la mort de Sòcrates), no ha estat encara verificada per la toxicologia moderna, raó per la qual hom creu que el verí usat a la Grècia antiga era més aviat una mescla de cicuta, datura i opi. Quant a les rares intoxicacions accidentals, hom ho explica per la possible confusió amb l'api, el nap i julivert. Tanmateix, el risc sembla baix a causa de la visible diferència quant a grandària, de l'olor clarament desagradable (el julivert té una olor agradable característic) i de les taques del roig en els brots, sempre absents en el julivert.

[edita] Propietats i usos

La planta conté a tot arreu i especialment als fruits, almenys cinc alcaloides d'enorme toxicitat, sent-ne el principal la coniïna. El seu contingut segons la localització (variant apreciable segons l'estat de maduració i les condicions climàtiques) és el següent:

fruits verds : 0,73-0,98%
fruits madurs : 0,50%
flors: 0,09-0,24%
fulles : 0,03-0,18 %
tiges : 0,01-0,08 %
arrels : 0,05 %

La cicuta ha estat usada per les seves propietats antiespasmòdiques i com a sedant per a calmar dolors persistents i intractables, com els produïts pel càncer i les neuràlgies. En l'antiguitat, els metges àrabs i grecs la utilitzaven en diverses malalties, com ara l'artritis. No obstant això, no era sempre eficaç, ja que la diferència entre una dosi terapèutica i una de tòxica és molt petita. La sobredosi produeix sequedat a la boca, dificultat en engolir, dilatació de les pupiŀles (midriasi), nàusees, paràlisi muscular; desocupació respiratòria i asfíxia, encara que la víctima roman lúcida fins al moment de la seva mort. Avui en dia s'usen analgèsics més potents i segurs, tot i que encara es pot usar respectant les dosificacions, ja que es podria produir una intoxicació.

La intoxicació per cicuta va ser usada pels grecs per a llevar la vida als condemnats a pena de mort, sent el cas paradigmàtic la mort del filòsof Sòcrates, que va ser condemnat a suïcidar-se amb cicuta (vegeu l'apartat Toxicitat, per a més informació) .

Investigacions recents a Ontario (Canadà) tendeixen a presentar la cicuta com a un dels grans remeis anticancerígens.