Blanca de Castella i d'Anglaterra
De Viquipèdia
Blanca de Castella ( Palència 1187 - París 1253 ), infanta de Castella, reina consort de França (1223-1226) i regent de França (1126-1234 i 1248).
[edita] Orígens familiars
Va nèixer el dia 4 de març de 1187 filla d'Alfons VIII de Castella i d'Elionor d'Anglaterra. Era néta per línia paterna de Sanç III de Castella i Blanca de Navarra, i per línia materna d'Enric II d'Anglaterra i Elionor d'Aquitània.
Fou germana de Berenguera de Castella; Urraca de Castella, espsa d'Alfons II de Portugal; Elionor de Castella, esposa de Jaume I el Conqueridor; i del rei Enric I de Castella.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el 23 de maig de 1200 amb el príncep i futur rei Lluís VIII de França, a Pont Audemer (Normandia). D'aquest matrimoni tingueren més de deus fills, posant així fi als problemes successoris que tant havien perseguit a les seves predecessores, entre d'altres:
- el príncep Felip de França (1209-1218)
- el príncep Lluís IX de França (1214-1270), rei de França
- el príncep Robert I d'Artois (1216-1250), comte d'Artois
- la princesa Santa Isabel de França (1225-1270) abadessa
- el príncep Joan d'Anjou (1219-1227), comte d'Anjou i Maine
- el príncep Alfons III de Poitiers (1220-1271), comte de Poitiers, casat el 1241 amb Joana de Tolosa
- el príncep Felip Dagobert de França (1222-1232)
- el príncep Ettiene de França (1226)
- el príncep Carles I de Nàpols (1227-1285), comte d'Anjou i rei de Nàpols, casat el 1246 amb Beatriu I de Provença
[edita] Política
Blanca va exibir les seves grans qualitats ja el 1216, quant Lluís VIII, que a la mort de Joan I d'Anglaterra va reclamar els seus drets sobre la corona anglesa, va envair Anglaterra, sólo encontrar una nación unida contra él. Felip II de França va refusar ajudar el seu fill, i Blanca es convertí així en la seva única ajuda establint-se al port de Calais i arribant a organitzar-li dues flotes d'ajuda.
A la mort del seu marit, Blanca fou nomenada regent de França i guarda dels seus fills conjunts. Dels més de dotze fills que va tenir, sis havien mort molt joves, i el delfí Lluís, més tard Lluís IX de França, tant sols comptava amb dotze anys.
Blanca va haver de portar la càrrega sencera sobre assumptes polítics interns així va trencar la lliga dels barons que havien realitzat contra ella el 1226, i també va haver de refusar l'atac del rei d'Anglaterra Enric III el 1230.
La seva energia i fermesa van superar tots els perills, fins i tot les calúmnies que els barons van realitzar sobre ella sobre el poètic homantge de vassallatge que Teobald IV de Xampanya li va realitzar. La accons bèliques sobre els barons francesos opossitors sempre van donar resultat, molt més que la diplomàcia, amb la qual també sabia jugar. Així el seu fill, Sant Lluís IX, deu el seu regnat a la seva mare.
El 1248 tornà a exercir de regent a la marxa de Sant Lluís a les Croades, un projecte al qual ella s'hi havia oposat enèrgicament.
El novembre de 1252 va caure malalta i fou duta a París, on morí el 26 de novembre. Fou enterrada a l'abadia de Maubuisson (Illa de França), que ella mateixa havia fundat.
| Precedida per: Lluís VIII com a rei |
Regent de França 1226–1234 1248 |
Succeïda per: Lluís IX com a rei |
