Alexandre I de Parma

De Viquipèdia

Alexandre Farnese o Alexandre I de Parma ( Roma, Estats Pontificis 1545 - Arràs, Països Baixos espanyols 1592 ) fou el 3r Duc de Parma, càrrec que ostentà entre 1586 i 1592.

Taula de continguts 1 Orígens familiars 2 Joventut 3 Núpcies i descendents 4 Governador dels Països Baixos 5 Duc de Parma 6 Referències

[edita] Orígens familiars

Va néixer el 27 d'agost de 1545 a la ciutat de Roma, capital dels Estats Pontificis, fill del duc Octavi I de Parma i Margarida de Parma. Fou nét per línia paterna de Pere Lluís I de Parma i Girolama Orsini i per línia materna de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i la seva amistançada Joana van der Gheynst.

Va morir el 3 de desembre de 1592 a la ciutat d'Arràs, situada als Països Baixos espanyols.

[edita] Joventut

Fou nebot de Felip II de Castella i Joan d'Àustria, al costat del qual s'educà a la cort castellana, i va desenvolupar una important tasca militar i diplomàtica al servei de la corona espanyola. Va lluitar en la Batalla de Lepant contra els turcs i als Països Baixos contra els rebels holandesos^[1].

Va acompanyar a la seva mare fins la ciutat de Brussel·les quan aquesta va ser nomenada governadora dels Països Baixos.

[edita] Núpcies i descendents

Es casà l'11 de novembre de 1565 a la catedral de Brussel·les amb Maria de Portugal, filla de Eduard de Portugal i Isabel de Bragança i néta de Manuel I de Portugal. D'aqeusta unió nasqueren:

• Margarida de Parma (1567-1643), casada el 1581 amb Vicenç I de Màntua i posteriorment religiosa
• Ranuccio I de Parma (1569-1622), duc de Parma
• Odoard de Parma (1573-1626), cardenal

[edita] Governador dels Països Baixos

Van passar diversos anys abans que pogués demostrar el seu talent per a les operacions militars. Durant aquest temps els Països Baixos s'havien rebel·lat contra la corona espanyola i després de la mort de Lluís de Requesens, Joan d'Àustria fou nomenat governador el 1576. A la tardor de 1577 Alexandre Farnese va ser enviat en ajuda de Joan d'Àustria, arribant com comandant de l'exèrcit al capdavant dels terços amb els quals al gener de 1578 va derrotar a un exèrcit protestant a la batalla de Gembloux. A l'octubre de 1578 Dom Joan morí de tifus sol·licitant a Felipe II que Alexandre fos nomenat Governador dels Països Baixos, petició a la qual el rei va accedir.

Els seus dots com diplomàtic les va demostrar als tres mesos, al gener de 1579, quan va aconseguir, mitjançant la creació de la Unió d'Arràs, dur de nou a l'obediència a la corona espanyola a les província del sud que s'havien unit a Guillem I d'Orange-Nassau en la seva rebel·lia. Per contra, les províncies rebels van abjurar definitivament de la sobirania de Felip II unes setmanes més tard mitjançant la Unió d'Utrecht.

Tan prompte com va obtenir una base d'operacions segura a la província d'Hainaut i Artois, es va disposar a reconquerir les províncies de Brabant i Flandes. Així, una ciutat rere una altra van anar caient sota el seu control fins a arribar a les portes d'Anvers, a la qual va posar setge el 1584. El setge d'aquesta ciutat va exigir tot el geni militar i força de voluntat d'Alexandre per a completar el cèrcol i finalment rendir la ciutat el 15 d'agost de 1585. L'èxit militar de l'italià va tornar a posar en mans de la corona espanyola totes les províncies del sud dels Països Baixos, però l'orografia i situació geogràfica de les províncies d'Holanda i Zelanda feien impossible la seva conquesta sense comptar amb el domini del mar, en aquell moment en mans dels rebels.

En preparació a l'intent d'invasió del Anglaterra mitjançant la utilització de l'Armada Invencible, Alexandre marxà contra les ciutats d'Ostende i Sluis, conquistant aquesta última, on arribà l'armada el 1587. Després de la derrota de l'armada s'instal·là a la ciutat de Dunkerque.

Després de l'assassinat del rei Enric III de França al desembre de 1589, Alexandre va ser enviat amb l'exèrcit a França per lluitar amb el bàndol catòlic oposat al rei Enric IV. En el setge de Caudebec de 1592 va resultar ferit d'un tir de mosquet, morint posteriorment durant la campanya militar contra la ciutat d'Arràs el 3 de desembre del mateix any.

[edita] Duc de Parma

El 1586, a la mort del seu pare, fou nomenat duc de Parma, per la qual cosa hagué de sol·licitar permís al rei per a absentar-se i visitar el territori del ducat, permís que no li fou atorgat ja que el rei el considerà insubstituïble.

[edita] Referències

1. ↑ Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 1. Cronologia, lèxic i personatges històrics (fins al 1800). Castellnou Edicions. Barcelona, gener del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 13. ISBN 84-9804-210-0. Plana 133.

Precedit per: Joan d'Àustria	Governador dels Països Baixos 1578–1592	Succeït per: Peter Ernst von Mansfeld
Precedit per: Octavi I de Parma	Duc de Parma 1586–1592	Succeït per: Ranuccio I de Parma

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre I de Parma