Via romana
De Viquipèdia
Les vies o calçades romanes formaven una xarxa de carreteres que abastava tot l'Imperi romà.
Al seu origen, la xarxa va ser dissenyada per a mantenir un control efectiu de les zones incorporades a l'Imperi, però ràpidament van adquirir importància econòmica, facilitant el comerç i les comunicacions. El desenvolupament de la xarxa de vies romanes es va produir al mateix temps que el creixement de l'Imperi. L'anomenat Itinerari d'Antoní és el document antic més complet per a l'estudi de les vies romanes, i data de finals del segle III.
Fins a finals del segle IV aC, les calçades romanes eren poc més que senders que conduïen a Roma des de les distintes ciutats del Laci. Des d'aquest moment van començar a construir-se segons un pla establert, dissenyat conjuntament amb el programa tàctic d'expansió. En tenir un significat militar considerable, es van desenvolupar sistemes més complexos de construcció de calçades, en vista a fer-les més permanents i millors per a suportar diferents tipus de tràfic. Es van usar pedres de distintes grandàries per a construir unes calçades sòlides: les pedres grans es col·locaven en la base i sobre aquestes s'establia una capa de pedres més reduïdes. En alguns casos, normalment en les rutes més importants, sobre aquests fonaments es col·locava un ferm de llambordes.
La via Àpia va començar a construir-se al voltant del 312 aC, i la via Famínia cap al 220 aC. L'Imperi Romà va arribar a tenir un sistema de carreteres d'uns 80.000 km, consistent en 29 vies que partien de la ciutat de Roma, i una xarxa que cobria totes les províncies conquistades importants, incloent Gran Bretanya. Segons la llei romana tota persona tenia dret a usar les calçades, però els responsables del manteniment eren els habitants del districte pel qual passava. Durant l'Edat Mitjana el sistema de vies va començar a desaparèixer.
Per Barcelona i València passava la Via Augusta, que unia Cadis amb els Pirineus. Al Coll de Panissars s'unia amb la Via Domícia, que arribava fins a Itàlia.
