Vescomte

De Viquipèdia

A l'Imperi carolingi, el vescomte era un dignatari o funcionari al servei d'un comte, institució d'origen franc (missus comitis); l'àmbit d'actuació d'un vescomte era tot el comtat o bé en un dels pagi inclosos dins del comtat. Es a dir inicialment només hi havia vescomtes però no vescomtats, fins que amb el temps es van anar vinculant a un dels territoris sota la seva jurisdicció; inicialment tenien generalment un castell a la capital, però després fou a qualsevol lloc dins el seu extens patrimoni dins del comtat.

A l'escala de funcionaris reials vigent a l'Imperi carolingi, immediatament per sota del comte, hi havia el vescomte, el seu lloctinent i fidel més proper, que acostumava a actuar dins de la ciutat capital del comtat, exercint-hi funcions de govern per delegació del comte, com, per exemple, presidir un tribunal de justícia. El poder dels vescomtes cresqué força a conseqüència de la pràctica, molt freqüent durant els segles IX i X, d'atribuir el govern de diversos comtats a un mateix comte. Així, en els comtats on el comte no acostumava a ser-hi present, qui hi exercia realment les funcions comtals era el vescomte.

Arran de la revolució feudal, que es visqué en moltes regions de l'antic Imperi carolingi durant els segles X i X, les funcions de govern es patrimonialitzaren; aleshores, el càrrec de vescomte perdé el caràcter de funcionari i esdevingué un títol honorífic i feudal. Les antigues funcions dels vescomtes passaren a ser exercides per vicaris.

[edita] Els vescomtes als comtats catalans

Igual com a tot arreu de l'Imperi carolingi, en cadascun dels comtats catalans hi havia el comte i el vescomte. Cap a finals del segle X, els vescomtes també havien aconseguit convertir els seus càrrecs en hereditaris, i amb la revolució feudal, esdevinguda als comtats catalans entre els anys 1020 i 1060, abandonaran la seva condició funcionarial de primers lloctinents del comte, per esdevenir, igual que els veguers, castellans o senyors banals, ço és, titulars d'un poder propi derivat del control de fortaleses; per això, cap a 1050, els vescomtes ja no es designen pel comtat, on, com a funcionaris, exercien la seva jurisdicció, sinó per la situació de la seva fortalesa personal, base del seu nou poder. Així, els vescomtes de Vallespir passaren a dir-se de Castellnou; els d'Empúries, de Rocabertí; els de Besalú, de Bas; els de Girona, de Cabrera; els d'Urgell, de Castellbò; els d'Osona, de Cardona; els de Pallars, de Siarb (i després Vilamur), els de Rosselló, de Tatzó, i després d'Illa o d'Illa i Canet; les úniques cases vescomtals dites encara segons la denominació antiga foren les de Cerdanya i la de Barcelona. El 1126, pel matrimoni de Sibil·la, l'única hereva del seu pare el vescomte Ramon II, amb Pere Ramon de Castellbò, la casa vescomtal de Cerdanya es fusionà amb aquest llinatge urgellenc; a Barcelona, a causa de la represa del poder comtal duta a terme per Ramon Berenguer I, la casa vescomtal no va poder convertir-se en un poder independent i quedà relegada a un segon terme, fins a la seva extinció el 1207.