Teodoret

De Viquipèdia

Teodoret (Theodoretus, Θεοδώρητος) (Antioquia de l'Orontes, vers 393 – Cir, vers 457) també apareix com a Teodorit (Theodoritus) però és menys correcte, fou un dels més eminents eclesiàstics del segle V, i defensor de la llibertat d'opinió en matèria religiosa.

Era d'una família burgesa. La mare portava 15 anys buscant tenir un fill sense èxit i per fi un endeví li va anunciar que tindria un fill però amb la condició de dedicar-lo a l'església; Teodoret na néixer tres anys després de l'anunci, i el seu nom (regal de deu) va estar relacionat amb el fet.

Fou instruït en religió per la mare i als 7 anys fou enviat a un monestir proper a Antioquia on era hegumen (abat) Euprepi, i allí va romandre quasi vint anys. Va tenir per instructors a Diodor de Tars (breument) i Teodor de Mopsuèstia i altres eminents. Fou nomenat en aquest temps primer lector i després diaca de l'església d'Antioquia pels patriarques Porfiri i Alexandre, i en els seus sermons es va oposar a arrians, macedonis, i apol·linaristes (aquestos darrers eren un gran nombre a la seva diòcesi).

El prestigi obtingut li va valer ser nomenat bisbe. Teodot d'Antioquia, successor d'Alexandre, el va nomenar vers el 420/423 com a bisbe de Cir (Cyrus o Cyrrhus) un pobre ciutat propera a l'Eufrates a dos dies de viatge d'Antioquia i capital del districte de la Cirrèstica, amb una diòcesi que incloïa 800 parròquies.

Morts el seus pares va heretar una fortuna que va repartir entre els pobres i al seu bisbat no tenia cap propietat ni tant sols una tomba; amb una part del patrimoni o amb les rendes locals, va fer decoracions a la ciutat (pòrtics, dos ponts, banys públics i un aqüeducte) i va atreure a la zona a artistes i professionals, especialment metges; va intercedir davant l'emperadriu Pulquèria per una reducció de les taxes; va acollir generosament a Celestiac de Cartago, expulsat d'Àfrica pels vàndals. Després de 25 anys de bisbe podia dir que mai va estar en una cort de justícia i que mai va rebre cap regal; seguint el seu exemple el clergat es va comportar de manera semblant. A la diòcesi eren importants els sectaris marcionites als que va retornar a l'església abans del 449 (ell mateix diu que en va batejar deu mil).

En aquestos anys va composar les seves obres exegètiques i d'altre mena. Va donar suport a Nestori, amb el que havia estudiat al monestir d'Euprepi, però no consta l'adopció de les seves doctrines; en tot cas va donar suport a Joan I d'Antioquia i al partit oriental menys en suport de Nestori que per oposar-se a la intolerància de Ciril d'Alexandria.

El 430 va escriure als monjos de Síria i rodalies contestant als dotze capítols de Ciril. Al concili d'Efes el 431 va arribar aviat i va demanar al concili d'esperar l'arribada dels bisbes orientals abans de condemnar a Nestori; no fou així i va participar al sínode separat que va condemnar els procediments del concili i va decretar la deposició de Ciril. L'emperador Teodosi II va abraçar la causa de Nestori breument fins que va caure sota influencia d'un monjo partidari de Ciril, i va convocar a set bisbes orientals i set africans per explicar-li els procediments del concili d'Efes; Teodoret fou un dels delegats orientals i es va presentar a Calcedònia on va esperar la audiència imperial i mentre fou exclòs de l'església sota influència del partit de Ciril; al arribar l'emperador va defensar la causa dels bisbes orientals amb eloqüència però Teodosi II ja estava inclinat cap a Ciril i els delegats foren enviats de retorn.

Fou llavors quan va composar els cinc llibres sobre l'Encarnació (πενταλόγιον ἐνανθρωπώσεως) per explicar el seu punt de vista i defensar-se de l'acusació de nestorianisme i heretgia; en l'obra va defensar també al seu mestre Teodor de Mopsuèstia, les obres del qual eren també acusades per Ciril de defensar l'heretgia. Durant un temps va intentar convèncer als nestorians d'acceptar la deposició de Nestori (sense deixar de protestar d'aquesta deposició) i quan el partit ortodox va assolir el control total el 435, es va erigir en enèrgic opositor de Ciril. Quan aquest va morir el 444 Teodoret va tenir una gran joia.

El successor de Ciril, Dioscor, va seguir la línea marcada pel primer i Teodoret va romandre oposat. Dioscor va donar suport al partit del monjo Eutiques a Constantinoble que va originar els eutiquians. L'emperador va ordenar a Teodoret de romandre en el límits de la seva diòcesi (448). Teodoret va obeir però va enviar cartes als grans personatges de l'Imperi, reivindicant la seva conducta i més tard en una segona carta es va declarar contra els que deien que la Verge no era mare de Deu, i que Crist era un home; Dioscor va llençar anatema contra Teodoret i va reunir el concili d'Efes (anomenat el lladronici d'Efes) el 449 on Teodoret i els patriarques Flavià de Constantinoble i Domne d'Antioquia (i altres bisbes, tots els quals havien condemnat Eutiques al sínode de Constantinoble del 448) foren deposats.

L'emperador li va recomanar la retirada a un monestir a Apamea. Teodoret va escriure al papa Lleó III el Gran al que va demanar una entrevista per defensar la seva posició; Lleó, ja declarat contra els eutiquians, va acceptar la declaració de fe de Teodoret i el va absoldre de tot delicte eclesiàstic, però no va aconseguir la convocatòria d'un concili a Itàlia.

La sobtada mort de Teodosi II va canviar la situació (450) ja que el seu successor Marcià i l'emperadriu Pulquèria no eren favorables als eutiquians. Teodoret i els altres bisbes deposats van ser cridats de l'exili i podrien recuperar les seves seus després d'un concili que s'havia de fer i que es va reunir inicialment a Nicea de Bitínia i després a Calcedònia el 451; a la octava sessió d'aquest va reclamar la reposició a la seva seu però fou escridassat i acusat de nestorià i heretge; llavors va presentar la seva declaració de fe acceptada pel papa i fou aplaudit i, per vot unànime, restaurat a la seva seu.

Va retornar a Cir on va dedicar la resta de la seva vida a l'estudi. Va morir vers 457 o 458 i va deixar encarregat de la diòcesi a Hipaci. Encara després de la seva mort, algunes sectes el van seguir combatent, i ocasionalment els escrits de Teodoret foren condemnats per alguns sínodes en el regnat d'Anastasi (499-512). Fou honorat amb estàtua per Justí I. Foci en va escriure un encomi i dona una llista de les seves obres, no del tot completa.

Les seves obres principals foren:

• εἰς τὰ ἄπορα τῆς θείας γραφῆς κα? ἐκλογήν, Qaestiones in Octateuchum
• Εἰς τὰ ζητούμενα τῶν βασιλειῶν καὶ τῶν παραλειπομένων
• Ἑρμηνεία εἰς τοὺς ἑκατὸν πεντήκοντα ψαλμο?ς, comentaris sobre els psalms
• (Ἑρμηνεία εἰς τὸ ᾆσμα τῶν ᾀσμάτων), Cantigues
• Εἰς τὸν Ἠσαΐαν προφήτην ἑρμηνεία κα? ἐκλυγήν, comentaris sobre Isaïes,
• Ἑρμηνεία τῆς προφητείας τοῦ θείου Ἱερεμίου, comentaris sobre Jeremies i les Lamentacions
• Ἑρμηνεία τῆς προφητείας τοῦ θείου Ἰεζεκιήλ, comentaris sobre Ezequiel
• ὑπόμνημα εἰς τὰς ὁράσεις τοῦ προφήτου Δανιήλ, Comentaris sobre Daniel
• ὑπόμνημα εἰς τοὺς δώδεκα προφήτας, comentaris sobre els dotze profetes menors
• Ἑρμηνεία τῶν ι? ἐπιστολῶν τοῦ ἁγίου ἀποστόλου Παύλου, comentaris sobre 14 epístoles de Sant Pau
• Ἑκκλησιαστικῆς ἱστορίας λόγοι πέντε), Història Eclesiàstica en 5 llibres
• Φιλόθεος Ἱστορία, o Religiosa Historia, amb la biografia de trenta eremites
• ἀνατροπή, Censura a Ciril
• ἀναθεματισμοί, Dotze anatemes principals contra Ciril
• Ἐρανίστης ἤτοι Πολύμορφος, contra els eutiquians dividit en tres diàlegs:
  • Ἄτρεπτος
  • Ἄσυγχυτος
  • Ἀπαθής
• Αἱρετικῆς κακομυθίας ἐπιτομή, o Haereticarum Fabularum Epitome, cinc llibres contra les heretgies en general
• λόγοι κ? πρὸς διαφόρους θέσεις, vint-i-set llibres contra diverses propostes dels eutiquians
• Ἑλληνικῶν θεραπευτική παθημάτων: ἢ εὐαγγελικῆς ἀληθείας ἐξ Ἑλληνικῆς φιλοσοφίας ἐπίγνωσις, Graecarum Affectionum Curatio; seu, Evangelicae Veritatis ex Gentilium Philosophia Cognitio, Tractat apologètic de la veritat del cristianisme
• περὶ προνοίας λόγοι δέκα, deu oracions a la providència,
• Diversos discursos, homilies, sermons i tractats menors
• Cent vuitanta una cartes