Tancredi
De Viquipèdia
| Tancredi | |
 Erminia i Tancredi |
|
| Títol original: | Tancredi |
| Llengua original: | Italià |
| Gènere: | melodramma eroico |
| Música: | Gioacchino Rossini |
| Llibret: | Gaetano Rossi |
| Font literària: | Tancrède de Voltaire |
| Actes: | dos |
| Estrena: | 6 de febrer de 1813 |
| Teatre: | Teatro La Fenice de Venècia |
| Estrena Liceu: | 4 de maig de 1989 |
|
Personatges:
|
|
|
|
Tancredi és una òpera en dos actes del compositor Gioacchino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en l'obra de Voltaire Tancrède (1759). Va ser estrenada a Venècia al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li donà un final tràgic per emular el Tancredi original per Voltaire.
Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, va esdevenir molt cèlebre i famós quan només tenia 21 anys. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, per als teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.
Al llarg de tota una època, Europa tingué com a ídol Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic quan es va estrenar la Novena simfonia, féu que s'interpretés de més a més una ària de Tancredi.
La partitura inclou importants innovacions: per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l'aridesa del recitatiu secco per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.
Sobretot, el geni melòdic del músic subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d'expressió musical més natural i profund. La cèlebre ària cavatina Di tanti palpiti cantada per Tancredi (mezzosoprano coloratura) en el primer acte de l'obra n'és un bon exemple.
La senzillesa només és aparent. La melodia rossiniana exigeix, d'entrada, un domini perfecte de la vocalització, ja que aquesta no és de cap manera una ornamentació inútil, sinó un element fonamental de l'expressió. I, sense cap dubte, només adquirint consciència d'aquesta reforma introduïda per Rossini en l'òpera seriosa -llavors sotmesa als abusos de les coloraturas i a cadències improvisades- és possible trobar a Tancredi les fonts del bel canto pur i gaudir dels seus refinaments vocals.
