Partit dels Treballadors del Kurdistan

De Viquipèdia

Bandera de l'ERNK, una de les organitzacions fundades pel PKK

EL Partit dels Treballadors del Kurdistan ( kurd Partiya Karkêren Kurdistan, PKK) també conegut com a KADEK i Kongra-Gel, es un grup armat kurd de Turquia, fundat el 1978 i dirigit per Abdullah Ocalan Apo, avui empresonat a Istambul, amb el lema Kurdistan ve Naman (Kurdistan o mort).

[edita] Organització

El 1984 es va alçar en armes contra el govern turc i amb aquesta finalitat va crear l’Arteşa Rizgariya Gelî Kurdistan (Exèrcit Popular d’Alliberament de Kurdistan, ARGK), guerrilla amb un comandament centralitzat; es divideix en cinc seccions (Merdin, Sirt, Batman, Muradiye i Garzon), cadascuna amb uns efectius que varien entre els 600 i els 2.000 homes dividits en 20 unitats, i que comptaven amb camps d’entrenament a Diyarbekir, Bhotan, Rihe i Hekari. No “alliberen” cap territori en concret per tal d’evitar repressions indiscriminades contra civils i genocidis, sinó que s'amaguen a les muntanyes i recapten "impostos" a les zones que controlen. Darrerament, però, el seu paper ha estat substituït per l’Hozên Rizgariya Kurdistan (Exèrcit d’Alliberament del Kurdistan, HRK), milícia pròpia del PKK dividida en quatre zones: Dersim, llac Van, frontera amb Iraq i frontera amb Iran.

El 21 de març del 1985 crearen l'Eniya Rizgawa Netewa Kurdistan (Front d’Alliberament Nacional del Kurdistan, ERNK), xarxa de suport popular a la guerrilla que pretenia englobar tots els partidaris de la independència, però que a la llarga ha estat un fracàs. Inclou sindicats, organitzacions d’estudiants, de dones i de totes les religions kurdes. Convoca manifestacions, organitza el newruz i vol assumir la representació política dels kurds de Turquia a la major part dels països europeus.

Té una secció femenina anomenada Moviment de Dones Unides del Kurdistan (Tevgera Azâdia Jinen Kurdistan, TAJK), però que formalment es diu Unió de Dones Patriotes del Kurdistan (Yekitîa Jinen Welatpazeren Kurdistan, YJWK), així com el sindicat estudiantil Unió d'Estudiants del Kurdistan (Yekitîya Xwendekarên Kurdistan, YXK).

Bandera de l'ARGK

A l'interior de Turquia, el PKK es divideix en Parti Eyalet Orgutu (Organització Provincial del Partit) i en Parti Yerel Komiteleri (Comitè Regional del Partit). Pel que fa als kurds exiliats de Turquia, el PKK és qui té el major suport organitzatiu. Hi edita els seus diaris, Serxwebun (Independència), Rewsen, Welat i Ozgur Politika. A Alemanya, on són més nombrosos, compta potser amb uns 8.300 militants actius, té la seu de l’ACM (Comitè Central a Europa) i es divideix en set eyalets: Baden, Baviera, Berlín, Nord, Noroest, SudOest i Mig; i ha organitzat diverses associacions de caire cultural i polític que li serveixen de pantalla.

[edita] Història

Fou fundat el 27 de novembre del 1978 es fundà a Fis (Diyarbakir) per Abdudllah Ocalan Apo (1951), originari de Sanliurfa, la seva esposa Kesire Yildirim, Hakki Karer , Kelman Pir, Cemil Bavik, Ali Haydar Kaytan, Mazlun Dolgan, Sahin Domnez, Mehmet Karasunger, Mehmet Hayri Durmus i 10 més, tots estudiants de ciències polítiques a la universitat d’Ankara. El nou grup s'inscriví dins una òrbita marxista-leninista d’alliberament nacional, partidari de la independència total i que decideix col·laborar amb els armenis d’ASALA contra el govern turc, facilitat pel fet que les reivindicacions kurdes no surten endavant per culpa del marc institucional, troben poca comprensió en l'esquerra turca i els DDKO han tingut un escàs marge de maniobra; per aquest motiu aviat elipsaran els altres grups d’esquerra kurda, com el KUK, Rizgari, Kawa i Ozgurluk Yolu. El 1979 van traslladar la seva base a Damasc Damasc i la vall de la Beka'a, on li cedeixen un antic camp palestí controlat pel drus Walid Jumblatt. El 1980 començaren a reclutar partidaris entre els exiliats europeus.

L’abril del 1981 foren jutjats 570 dirigents del PKK i torturats en públic (extorsions i falaka) a Dicle i Hani, vora Diyarbakir. El 15 de juliol del 1981 se celebrà el I Congrés del PKK, que advoca per fer propaganda de al lluita armada. El II Congrés del PKK, celebrat a Damasc, acorda a partir del 1983 instal·lar llurs bases a la frontera entre Turquia i Irak, en territori controlat pel PDK. El març i setembre del 1982 moriren assassinats a la seva cel·la de Diyarbakir els membres del comité central del PKK Mehmet Hayri Durmus, Mezlum Dogan (1955-1982) i Kemal Pîr (d’origen laz).

El 15 d'agost de 1984 a Eruh, vora Sirnak, i Sedamli, el PKK atacà dues posicions de l'exèrcit turc i matà 24 soldats, tot agafant de sorpresa els serveis secrets turcs, i iniciant així la lluita armada contra el govern turc. Els seus objectius eren l’estat i els seus agents, els feixistes i l’esquerra turca per no reconèixe'ls, així com la classe dominant kurda, qui els veu com a antislàmics perquè les dones no usen el vel. La lluita armada es va intensificar des del 1985, raó per la qual Ocalan creà l'ARGK. Comptarà amb un comandament centralitzat, dirigit per Ocalan, i amb seccions específiques a Mardin, Siirt, Batman, Muradiye i Garzon. Cadascuna tindrà un comandament amb 600 o 2.000 homes dividits en 20 unitats. Les tropes són destacades en la mitja lluna Mardin-Sedimli-Eruh. Tenen campaments d’entrenament a Diyarbakir, Boghtan, Lice i Hekari, de 600 a 700 soldats. Decideixen no ocupar llogarrets específics per no provocar repressàlies indiscriminades de l’exèrcit turc, però alentar la serhildan (similar a l’intifada palestina). D’aquesta manera, s’aixoplugaran a les muntanyes i recaptaran impostos.